diumenge, 24 de març de 2013

Història de dues Madama Butterfly al Liceu: Hui He i Ermonela Jaho


Un simple detall, per insignificant que sembli, pot oferir perspectives radicalment diferents d’una obra. Al final del duo que clou el primer acte, una de les pàgines magistrals d’una partitura magistral com és Madama Butterfly, Roberto Alagna va agafar Hui He i la va anar baixant amb delicadesa a terra mentre la besava: el ‘Yankee vagabondo’ com a heroi romàntic, malgrat les seves febleses. En canvi, en el segon repartiment, Ermonela Jaho jeia al sòl amb els braços estesos cap al seu estimat mentre Jorge de León se la mirava palplantat, descordant-se amb parsimònia la jaqueta: el depredador sexual a punt de llançar-se sobre la seva víctima.


Potser són ganes de filar massa prim, perquè el muntatge de Moshe Leiser i Patrice Caurier, coproduït pel Liceu, on ja es va veure al 2006, i el Covent Garden i reposat ara a Barcelona per Justin Way, ofereix escasses oportunitats, no només de regalar la vista, també d’estimular la neurona (per cert, no es pot eliminar el soroll molest del motor que mou amunt i avall la plataforma de l’escenari?). És una d’aquelles produccions ideals per a la desfilada contínua, amb el mínim d’assajos possible, de repartiments canviants, amb la qual cosa l’atenció s’ha de concentrar en la interpretació dels cantants de torn. Amb el cartell d’entrades exhaurides per a les funcions de març (al juliol encara queda paper per vendre), el Liceu ha reunit bons dos repartiments, dels quals, globalment, el segon és el que s’ha revelat més estimulant.

Si no és té una Cio-Cio-San en condicions, Madama Butterfly és una òpera que millor no dur a escena, tal és la potència de tots els focus, vocals i dramàtics, que Puccini va dirigir sobre la més dissortada heroïna del seu llarg catàleg d’heroïnes dissortades. Hui He i Ermonela Jaho posseeixen qualitats complementàries que justifiquen els seus merescuts èxits però, posats a triar, em quedo amb la soprano albanesa. He té una veu més consistent, però la màgica entrada de Butterfly va sonar calada, davant el so que va deixar flotar Jaho, i si el fraseig de la cantant xinesa és d’un bon gust irreprotxable, certa sensació de fredor impregnava una interpretació, malgrat tot, de nivell. En canvi, l’emoció sí que va estar a flor de pell en el cant de Jaho, qui, amb intel·ligència, mai va forçar un instrument més fràgil. Els seus pianíssims eren de gran delicadesa i l’anorreament de la petita geisha trencava el cor.

Genial manipulador de les emocions de l’espectador gràcies a un domini impecable de les onades sonores que deixen inertes les seves defenses, Puccini quasi aconsegueix amb la seva música fer simpàtic un personatge moralment menyspreable com Pinkerton. Això encara és més fàcil si un intèrpret de l’estatus i el carisma de Roberto Alagna interpreta aquest paper que, no obstant, sembla que li ve petit en l’actual estadi de la seva carrera. El tenor francès hi va abocar la seva proverbial generositat i calidesa vocal, però petits detalls aquí i allà (no només el fet que eludís el do opcional del duo de l’acte primer) deixaven entreveure que les forces no estaven al cent per cent. Per contra, Jorge de León va ser un cicló vocal. D’acord, el cant del tenor canari és més aviat monolític, tot i que mai groller, però en els temps que corren no és gens usual escoltar una veu d’aquest calibre, amb una espectacular trompeteria al terç superior que De León explota sense tallar-se ni un pèl. Com es diu normalment, canta com abans, tot i que mai he arribat a saber quan se suposa que és aquest abans.


A banda de Jaho, Sharpless i Suzuki van fer decantar la balança a favor del segon repartiment. Un pletòric Àngel Òdena i una ben ajustada Gemma Coma-Alabert van ser molt preferibles a un tan aplicat com gris Giovanni Meoni i una Jossi Pérez que no va quallar amb la seva mestressa al duo de les flors. Butterfly és, a la pràctica, un monodrama que necessita, tanmateix, tot un seguit de petites figures que completen el marc de la tragèdia, petites figures que al Liceu van tenir menys relleu del requerit, ja fos el Goro poc insidiós de Vicente Ombuena, el Yamadori irrellevant de Roberto Accurso o el bonze gens amenaçador de Ievgueni Orlov.


Segons el programa general, les funcions de març havien de ser dirigides per Josep Pons, en el que havia de ser el seu tardà debut al fossat com a director musical del teatre, després d’un seguit de concerts en altres espais. No dubto que el repertori simfònic sigui una bona medecina per a una orquestra d’efectius delmats –és normal que en aquesta Butterfly, 25 dels 73 músics fossin reforços externs?-, però el tractament també s’hauria d’aplicar en el repertori operístic que, no ens confonguem, és l’objectiu bàsic del conjunt. A més, ¿té sentit crear una nova temporada de concerts orquestrals, al costat de les de l’OBC, el Vallès i les visites internacionals de Palau 100 i Ibercàmera, que, per a més inri, no es desenvolupa a la pròpia seu de la formació? No per inflar l’oferta serem Londres o Berlín.

Així les coses, i amb Pons concentrat en els assajos de Das Rheingold –tan difícil era això de preveure al preparar i anunciar la temporada?-, la batuta de Butterfly va recaure en José Miguel Pérez-Sierra, en un debut poc lluït. A banda de certs desequilibris entre fossat i escena, la seva versió va ser erràtica, amb temps plumbis en moments clau, emborratxant-se amb els detalls i perdent sense remissió la continuïtat dramàtica de la partitura. Sort vam tenir de les protagonistes per donar l’alè necessari a la papallona de Puccini.   


Fotos (primer repartiment): A. Bofill

dimarts, 12 de març de 2013

Compromís amb la creació: La Monnaie estrena 'La Dispute' de Benoît Mernier


El compromís amb l’òpera contemporània no pot ser ni circumstancial ni forçat per cobrir l’expedient. S’hi creu o no, i La Monnaie de Brussel·les hi creu. El 2007 Benoît Mernier estrenava al teatre de la capital belga Frühlings Erwachen, adaptació de l’obra de Frank Wedekind que, vista en DVD ja que no en directe, em va agradar molt pel seu dramatisme postbergià. Un bon precedent que justificava l’excursió per veure la segona òpera del compositor belga, de nou encàrrec de La Monnaie, La Dispute, en aquesta ocasió basada en un text de Marivaux.

 
Els jocs i experiments sobre les emocions humanes sembla que era un esport molt practicat al segle XVIII, emocions observades amb la cura d’un entomologista i dosis variables de distanciament i/o cinisme. El cas més cèlebre, tot i que tardà, seria Così fan utte de Mozart i Da Ponte. A La Dispute l’objectiu és esbrinar qui és el primer en caure en la inconstància amorosa i la infidelitat: l’home o la dona? Un príncep i la seva estimada en relació tempestuosa ho posen a prova en dues parelles de joves “naturals”, criats en total aïllament, no contaminants per la civilització. El descobriment del jo (el propi reflex a l’aigua) i de l’altre dóna pas a les primeres efusions amoroses i, com era d’esperar, a les complicacions i balls d’afectes, sense que es pugui arribar a cap conclusió nítida sobre quin sexe és menys infidel. Com que el text de Marivaux és força concentrat, els llibretistes Ursel  Herrmann i Joël Lauwers han eixamplat el paper del Príncep i Hermiane, i fan que la disputa neixi de les diferències entre Cupidon i Amour, transformats a més en els mentors dels joves.

 
La sorpresa que oferia la partitura de Mernier és que hi ha molt diàleg parlat, amb o sense acompanyament instrumental. L’orquestra, no gaire nodrida, és la gran creadora d’atmosferes, ja siguin irreals, juganeres, fins i tot amb cites barroques, en un treball sonor de gran eclecticisme que apunta que el compositor va ser un bon deixeble de Philippe Boesmans (i en el camp de l’òpera d’avui en dia pocs referents millors hi ha). En canvi, excepte en el paper d’Églé, es troba a faltar una major expansió vocal, la qual cosa no impedeix aplaudir el jove quartet d’amants (Julie Mathevet, Albane Carrère, Cyrille Dubois i Guillaume Andrieux), mentre que, malgrat els papers hagin estat ampliats, dos cantants excel·lents com Stéphane Degout (Príncep) i Stéphanie d’Oustrac (Hermiane) van estar un punt desaprofitats. L’actriu KatelijneVerbeke (Cupidon / Mesrou) va tenir un bon contrapunt en un Dominique Visse (Amour / Carise) millor al cantar que al recitar. Patrick Davin va dirigir amb gran precisió l’orquestra de la casa.


Dos noms clàssics dels últims 30 anys, el matrimoni Ursel i Karl-Ernst Herrmann signaven posada en escena, i, només el marit, decorat, vestuari i llums en una proposta de gran elegància. Tres imponents murs verds, com l’interior d’un parc, delimitaven el quadrilàter on es desenvolupava l’experiment mentre el Príncep i la seva xicota s’ho miren tot des de fora. La direcció d’actors va mostrar amb claredat l’evolució de les emocions d’observats i observadors, fins que els primers descobreixen amb sorpresa que hi ha algú més enllà. La imatge final té un punt inquietant, amb tots els personatges marxant (els joves, amb la parella canviada) mentre s’escolten els típics sorolls urbans, de la civilització. L’home natural ja no pot ser.


Fotos: Bernd Uhlig

dimecres, 6 de març de 2013

Una reflexió sobre el poder: 'Boris Godunov' a la Bayerische Staatsoper en un muntatge de Calixto Bieito


Vivim temps convulsos per una suma de crisi política, econòmica i moral de dimensions notables que, malgrat tot, més que presagiar un capgirament radical, potser és més símptoma del cansament extrem del món occidental. Sigui com sigui, les grans obres del passat ens continuen parlant alt i clar de nosaltres mateixos. Boris Godunov és un títol encara més oportú avui en dia, no debades la seva reflexió sobre el poder segueix ben vigent. La nova producció que Calixto Bieito ha realitzat a l’Òpera Estatal de Baviera entronca clarament l’obra mestra de Mussorgski amb l’ara i aquí.

Boris guanya i perd el poder
 
És una obra on el poble, la massa o com es vulgui dir (la tria de la paraula no és innocent, per descomptat) juga un paper cabdal, una massa voluble i manipulable, exigent i submisa, perillosa, en definitiva, i per tant sotmesa a un control rígid per qui no vol deixar les regnes del poder. A la primera escena, Bieito ens situa ja en la Rússia actual, on el poble, no dissemblant a les concentracions d’indignats, és reprimit amb força per la policia abans de deixar-se engalipar –esperant un líder carismàtic?- per Xelkàlov (fantàstic Markus Eiche), tot enarborant un munt d’imatges de polítics actuals, de Cameron a Putin, passant per ZP i Rajoy (diplomàtic amb el país que li dóna feina, Bieito evita la foto de Merkel). Quan Boris és presentat com el nou tsar, el cor voleia banderoles amb la seva efígie, però mentre la massa es dispersa un cop acabada la coronació, queda clar que el seu entusiasme era fals. Fill d’un temps i d’un país, Bieito situa entremig del poble dues referències que al públic alemany no diran res: Ester Quintana, qui va perdre un ull sembla que a causa d’una bala de goma disparada pels Mossos; i el Cojo Manteca, aquell cèlebre punk de finals del 80 que destrossava coses a cop de crossa. Aquí esdevé una figura que es riu d’uns i altres, de dominadors i dominats, però la veritat, si aquest és el referent antisistema de Bieito, tenim un problema.

En la funció del cronista, els retrats de polítics no estaven capgirats

El poble sempre està situat fora del principal element del decorat de Rebecca Ringst, una gran estructura metàl·lica mòbil, un veritable búnquer del poder on es refugia Boris. El seu poder és feble des de bon començament, no només pel sentiment de culpa que el tenalla, també per maniobres que el minen. Pimen sembla un funcionari o un espia amb dossiers plens d’informes reveladors que Grigori, el fals Dimitri, convertit en periodista (?), farà servir per grimpar, mentre el sempre maquiavèl·lic Xuiski (un penetrant Gerhard Siegel) es mou entre les ombres, repartint sobres quan convé. Al final, mentre Grigori assassina metòdicament la família de Boris, el tsar cau col·lapsat mentre el poble s’ho mira des de fora, aliè com sempre a les maquinacions d’un poder que només se li adreça quan li convé. Tot per al poble però sense el poble: al menys els dèspotes il·lustrats del segle XVIII llegien Voltaire; ara es deixen guiar per spin doctors, gurús de la comunicació i fills malànimes de grans escoles de negocis.

El tsar es mostra inestable també davant els seus

Per hàbit o per acumulació excessiva, els trucs habituals de Bieito ja no funcionen com abans. Com era d’esperar, hi ha grans dosis de violència i molts més morts dels previstos al llibret: per exemple, l’hostalera apallissa la seva filla abans de matar els policies que persegueixen Grigori; Xuiski dóna una pistola a una noia perquè mati l’Innocent (Kevin Conners) amb esgarrifosa fredor. El que sí és impecable i implacable és l’arquitectura teatral del muntatge de Bieito, una reflexió necessària sobre com es guanya i es perd el poder.

L'Innocent, a punt de caure en mans d'una botxina sorprenent
 
Si la proposta escènica va ser més que bona, la interpretació musical va ser sensacional. En la seva última temporada com a titular de l’Òpera de Munic, Kent Nagano va signar una lectura (versió original de 1868-9 en set escenes) d’una lucidesa, transparència i equilibri subjugadors. La relativa manca de rugositat eslava va estar més que compensada per la contundència en els moments àlgids i una capacitat esmoladíssima per subratllar la modernitat d’una partitura que no s’assembla a cap altre. El bon rendiment de l’orquestra va estar superat pel d’un cor pletòric en totes les seves intervencions.

El búnquer del poder

Alexander Tsymbalyuk va ser un Boris inusual: jove, amb bona planta, de veu ben timbrada i homogènia, i un legato curós. La presència com a Pimen d’un dels grans Boris de les últimes dècades, Anatoli Kotxerga, va evidenciar el que li faltava al protagonista: una major potència vocal, però va ser un bon debut en un dels grans papers del repertori. Kotxerga va ser un Pimen impressionant que va evitar tota monotonia en l’escena del monestir, al costat de l’ardent Grigori de Sergei Skorokhodov, la revelació de la recent Iolanta liceista. Munic no va deixar res a l’atzar i va reunir un repartiment sense cap baula feble que combinava veterans (el Varlaam d’un Vladimir Matorin tonant) amb veus prometedores (Yulia Sokolik en un Feodor convertit per Bieito en una col·legiala). Una (nova) gran nit d’òpera a Munic.


Fotos: Wilfried Hösl

dilluns, 4 de març de 2013

Algunes reflexions sobre la temporada 2013-14 del Gran Teatre del Liceu


Són faves comptades: a menys recursos, menys activitat. Aquesta és la tendència inevitable de tantes institucions culturals de Catalunya, començant per la que té el pressupost més elevat. El Gran Teatre del Liceu va presentar la temporada 2013-14 (fugisserament penjada -per error?- fa uns dies al seu web), i encara que, un any més, en el material de premsa ja no s’inclouen dades comparatives amb el curs anterior, l’evidència salta a la vista. Dels 15 títols i 92 representacions operístiques de la temporada encara en marxa passem als 9 títols teòrics i 65 funcions de la propera. Dic teòrics perquè el Liceu ensenya i combina les xifres al seu gust. Els 15 títols del 12-13 són comptant les 6 propostes en concert, Bayreuth inclòs. I en els 9 del 13-14 hi posen una cantata, L’Atlàntida de Falla, i una única funció del Così FUN tutte. Fem uns altres números? Passem de 9 a 7 espectacles operístics escènics.

Una de les joies de la temporada: Kitege versió Txerniakov
 
No cal caure en la sobredosi d’epítets del director artístic de la casa (vaig deixar de comptar quants cops deia “excepcional”) per comprovar que, tot i els recursos minvants, la propera temporada té propostes molt potents -personalment, em quedo amb la impressionant producció de Dmitri Txerniakov de La ciutat invisible de Kitege i la verge Fevronia, de Rimski-Kórsakov-, un bon grapat de cantants de qualitat, alguna batuta atractiva i un raonable equilibri entre el gran repertori (que disposa de més funcions per obra) i els títols de més risc que, tanmateix, no necessàriament són verí per a la taquilla (de fet, pot ser el contrari) i que ajuden a consolidar l’estatus del teatre en el circuit internacional. Un estatus en el qual també tenen un paper bàsic les forces estables. És d’esperar que l’esforç de Josep Pons, l’actual director musical, vagi donant fruits, tot i que, a simple vista, no deixa de ser xocant la profusió de concerts orquestrals, per molt que s’estigui d’acord en que són saludables per al conjunt.

Cendrillon de Massenet farà un Nadal de conte
 
Una temporada mai pot recollir tot l’immens ventall del repertori, tot i això sobta no veure cap Mozart com cal (amb tot el respecte per Così FUN tutte) ni cap Verdi escenificat. Britten és el gran damnificat entre els compositors celebrats aquest 2013, i en la pugna imaginària entre Wagner i Verdi, l’italià és el més desfavorit pel Liceu. L’única obra escenificada en dues temporades serà la depriment La forza del destino de l’octubre passat, mentre que el curs 13-14 arrencarà amb quatre programes (oferts en dos concerts cadascun) que repassaran tota la producció lírica verdiana. Els responsables del teatre s’escuden en què els títols que havien estat comentats en webs, blogs i piulades mai havien estat anunciats oficialment, cosa indiscutible. Ara bé, com a premi de consolació, és ben trist.

Verdi no, però Wagner sí puja a escena amb Die Walküre

Comptat i debatut, i vistos els números, encara fa prou patxoca la programació. Ai las, el problema són els números. Donar menys xifres en els dossiers de premsa no soluciona pas els problemes del teatre. Aquest any no hi ha la previsió d’espectadors per capítol de la programació, si bé el director general va dir que el conjunt esperat era d’un 75% d’ocupació i uns 167.000 espectadors. Tenint en compte el daltabaix econòmic que per al menys totpoderós del que sembla Met de Nova York ha suposat baixar del 83 al 80% d’ocupació, posem totes els ciris que calgui al Sant Crist de Lepant perquè les expectatives liceistes es compleixen. Tanmateix, no deixa de ser curiós que no es donés una xifra que sembla també va de baixa: la d’abonats.

El bel canto estarà representat per La sonnambula
 
La reducció de l’activitat té un corol·lari inevitable, la disminució dels ingressos propis (entrades i altres), que representarien un 31,22% del total davant el 40% previst aquest any. L’augment del mecenatge és una de les esperances de futur, en el qual s’emmarca la curiosa iniciativa d’obrir oficina a Nova York. S’ha insistit molt en què al Liceu no li costa ni un duro aquest projecte, la qual cosa ja va bé tenint en compte que per aconseguir fons les orquestres i teatres nord-americans també han d’invertir molts doblers. El truc és aconseguir que el rendiment de cada cèntim gastat en captar mecenatge realment pagui la pena. Ara bé, si els milionaris nostrats, pels motius que siguin, afluixen menys la mosca del que podrien, ho faran els ianquis que potser saben què és Barcelona, però probablement no situen el Liceu?

Una novetat al repertori del Liceu, Il prigioniero de Dallapiccola

Pel que fa a les subvencions de les quatre administracions públiques, aquestes passarien, tot i la seva reducció en xifres absolutes, del 44% del total previst aquest curs al 47,48% al proper. I això que el director general va afirmar, davant la incredulitat de part dels assistents, que el consell executiu del teatre, en el qual hi ha els representants d’una Generalitat que encara no té pressupost conegut per al 2013, ha aprovat els números. Posem més ciris al Sant Crist de Lepant perquè a l’hora de la veritat no hi hagi cap sorpresa lletja, però bo és recordar que el conseller del ram, a banda d’aplicar la tisora a tort i a dret, ha insistit que caldrà buscar diners de sota les pedres. I sense cap Verdi com Déu mana per ajudar-nos, serà una feinada més dura.