Una reflexió sobre tres coincidències: Rolando Villazón, Jordi Savall i Rienzi

Aquest cop la intenció no és comentar un post, sinó un pre. En realitat, tres en un. Un detall previ: per organitzar-me la vida de forma una mica menys caòtica de l’habitual, faig servir una agenda Moleskine –no és cap missatge patrocinat- de pàgina per dia, que permet encabir-hi molta informació. Una ullada a l’agenda també permet veure amb més claredat una tendència creixent: les temporades musicals no només s’estan escurçant pel començament (cada cop més tardà), també pel final (cada cop més aviat). Aquest fenomen fa que l’habitual desert estival de propostes musicals a Barcelona sigui encara més llarg. Només cal mirar aquest mes de juny que s’acaba: els dies en blanc predominen, i quan estan ocupats molt sovint són per ofertes tipus òpera i flamenc, o sessions de guitarra més pensades per al turista passavolant.

Per això, vista l’escassetat concertística sobta molt que en un sol dia, aquest dijous 27 de juny, coincideixin tres propostes, tres, d’alt interès. Per una banda, Rolando Villazón torna a Barcelona per protagonitzar al Palau de la Música un concert d’àries de Verdi que serveix alhora de promoció del disc equivalent. No és estrany, per tant, que la sessió segueixi una altra tendència creixent, l’aliança entre sales de concert –que ja no poden pagar segons quins caixets- i agències de management i/o discogràfiques, per compartir costos i riscos. La segona cita és a l’Auditori amb Jordi Savall, de celebració pels 25 anys de La Capella Reial de Catalunya i alhora tancant un ressuscitat Festival de Música Antiga que ha estat sobretot un calaix de sastre de propostes disperses. I, per acabar, Rienzi de Wagner al Liceu, en versió concert, amb l’OBC d’orquestra visitant amb el seu titular al capdavant, Pablo González.

La pregunta davant tanta abundor en un sol dia és: els programadors dels tres grans centres musicals de Barcelona, no es parlen entre ells? No es coordinen? Si creguéssim que aquest és el millor dels mons possibles, podríem pensar que aquesta coincidència és una derivació de la nostra rica i diversa vida musical. Però no som ni Viena ni Berlín ni Londres ni París on les coincidències són inevitables. En un moment en el qual la massa melòmana, potser inferior al que tots crèiem, s’està reduint, aquest tres en un no beneficia ningú. Per cert, jo aniré a Rienzi, encara que només sigui per refermar que als crítics no ens fan gens de cas: l’últim cop que es va fer al Liceu, vaig desitjar que aquesta baluerna wagneriana no tornés fins 50 anys més tard. Només n’han passat 12.

Fotos: L'Auditori

Un sorprenent Gregory Kunde encapçala un brillant 'Otello' de Verdi al Palau de les Arts de València

Les notícies adverses i les dificultats severes que envolten el Palau de les Arts són innegables; per aquest motiu encara és més encoratjador veure com la qualitat artística del coliseu valencià es manté en uns nivells envejables. L’Otello de Verdi inclòs en el Festival del Mediterrani que tanca la temporada en va ser una bona prova, tot i que, d’entrada, l’espectacle es podia haver titulat “òpera busca tenor”. 

Jorge de León, Aleksandrs Antonenko i Kristian Benedikt van ser anunciats en un moment o altre fins que a la quarta va ser la vençuda, amb una tria ben inesperada: Gregory Kunde. Podia aquest tenor ja veterà, avesat al repertori belcantista, un Otello de Rossini, posar-se en la pell del moro de Venècia escrit per Verdi? Els ecos de les funcions que va fer a La Fenice eren positius però insuficients com per esperar una interpretació majúscula com la que va oferir.

Amb una suficiència que seria l’enveja d’Otellos més experimentats, amb un centre sòlid i aguts poderosos, Kunde va fer des de la seva vibrant entrada amb l’‘Esultate’ una exhibició impressionant de facultats vocals i interpretatives. L’experiència belcantista del tenor nord-americà va ser benèfica: un legato de gran classe, una declamació noble, unes gradacions ben treballades. Aquest Otello va ser heroic i rabiüt sense necessitat de ser baladrer, i els moments d’introspecció (‘Dio! mi potevi scagliar’) van tenir les justes dosis de concentració. Està vivint Kunde una segona joventut?

Qui sí viu una nova etapa en la seva carrera és Carlos Álvarez. Apartat dels escenaris arran de problemes de salut, el retorn del baríton malagueny és una magnífica notícia, i el merescut triomf del seu Iago li pot suposar un benvingut impuls. Comparat amb les ocasions prèvies en què l’havia vist en aquest paper (a Londres en concert i a Salzburg), Alvárez desplega una veu que manté el seu color inconfusible sense aquella molesta sensació de saturació sonora dels últims temps, perdent pel camí unes unces de petulància decibèlica, la qual cosa, junt amb una comprensible prudència, van impedir que el ‘Credo’ fos el moment climàtic esperat. En tot cas, va ser un Iago insidiós i intrigant, més corcó que dimoni en blanc i negre, en una interpretació globalment esplèndida.

Maria Agresta va complir amb els cànons d’una Desdemona dolça, dòcil i un xic pusil·lànime, de pianíssims ben col·locats i fraseig delicat. Només li va faltar més consistència en les frases de major amplitud (per exemple, al concertant de l’acte tercer), si bé aquí no la van ajudar gaire els temps estirats per la batuta. En conjunt, em va agradar més al mateix Palau de les Arts com a Leonora d’Il trovatore. De la resta del repartiment, cal destacar l’incisiva Emilia de Cristina Faus i el sonor Montano de Seung Pil Choi, mentre que l’irregular Cassio de Marcelo Puente va estar millor a l’acte tercer que al primer; la resta, discreta.

Zubin Mehta, que es manté com un dels puntals del teatre valencià, va dirigir amb l’elegància i el refinament tímbric habitual, també amb més grapa dramàtica que en altres ocasions. En les escenes líriques, els temps tendien a la morositat i algun clímax va pecar d’espectacularitat bombàstica, però només en el perillós concertant de l’acte tercer el discurs va estar a punt de decaure. A les seves ordres, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana va tornar a fer números per ser considerada la millor de l’Estat, mentre que el Cor de la Generalitat Valenciana va mostrar una forma pletòrica.

El muntatge també ha patit les seves vicissituds. La prevista coproducció amb Beijing no s’ha produït (massa costosa) i l’alternativa en concert, per sort, tampoc. La proposta de Davide Livermore (direcció d’escena, il·luminació i col·laborador en escenografia i vestuari) es pot qualificar d’arregladeta. Un marc escènic fix (uns cercles concèntrics, amb un de superior), una plataforma mòbil que ballava una mica i un bon grapat de projeccions videogràfiques (obra de D-WOK) es combinaven amb un vestuari d’època, però per què els homes duien melena i les dones cresta punki, és un misteri.

Livermore no revela res de nou en una direcció ben convencional que adopta algunes solucions que deixen perplex pel seu simplisme –els llums vermells per al ‘Credo’ de Iago- o pel seu caràcter prescindible –el mateix Iago doblant, com si en fos l’inspirador, els moviments d’Otello a  ‘Dio! mi potevi scagliar’. Una producció més funcional que no pas inspirada que va acabar, això sí, en apoteosi gràcies al gran nivell musical. El Palau de les Arts necessitava injeccions de moral com aquesta de cara a un futur incert: l’únic segur de la temporada vinent és que Los miserables s’hi estaran un mes.    

Fotos: Tato Baeza    

‘Il trovatore’ arriba a les Wiener Festwochen en un muntatge estrafolari de Philipp Stölzl

Ni puc ni vull evitar-ho (allò dels plaers culpables és una bajanada): Il trovatore és una òpera que m’apassiona, m’entusiasma i m’arrossega cada cop que l’escolto, no debades deu ser la partitura més torrencial de Verdi. Per descomptat, per gaudir-ne com cal és precís comptar amb un quartet protagonista amb l’arsenal vocal adequat, i el Theater and der Wien en va reunir un de qualitats considerables. El muntatge tancava el cicle que les Wiener Festwochen, festival multidisciplinar dirigit per Luc Bondy (amb Stéphane Lissner al capdavant de l’apartat musical), ha dedicat a la coneguda com a “trilogia popular” de Verdi sense generar gaire entusiasme.

Ningú juga amb una Azucena tan ben armada

Carmen Giannattasio va ser una excel·lent Leonora, amb un atractiu tint fosc a la veu que ajudava a donar solidesa als greus sense pecar de poitrinage, agilitats sense problemes i aguts ben col·locats. Si en ocasions es podia demanar una personalitat interpretativa més marcada, la musicalitat i l’entrega de la soprano italiana van ser armes més que suficients. Una llarga llista de mezzosopranos eslaves s’han posat en la pell d’Azucena, i Marina Prudenskaya s’hi va afegir amb èxit. Sense la densitat d’altres congèneres (es va trobar a faltar una mica més de consistència al climàtic “Sei vendicata, oh madre!”), la cantant russa va recrear amb gest i veu el deliri del personatge, amb un acte segon especialment frapant. Ara bé, com a assumpció sense reserves de la concepció del director d’escena, la Ines de Mara Mastalir va ser impecable.

Leonora es confon d'esquena

 

A la meitat masculina, va dominar amb claredat el Luna d’Artur Rucinski. El pecat d’exhibicionisme en què va incórrer el baríton polonès pot ser perdonat pel gra líric de la veu, el legato acaronador i la insolència del registre agut. El Ferrando de Gábor Bretz va ser el paral·lel ideal d’Ines (s’emboliquen al segon acte?) per rotunditat vocal i adequació actoral. I Manrico? Depèn de l’escena, ja que la interpretació de Yonghoon Lee va ser intermitent. Després d’un inici engolat i mat, a l’escena amb Azucena es va mostrar exultant i heroic per tornar a afluixar en l’escena següent. “Ah!, sí, ben mio” va tenir bones intencions en el fraseig en una lectura, tanmateix, prudent, segurament pensant en el que ve després: si l’orella no m’enganya, va fer el do de la “Pira” però, fos quina fos la nota, l’esforç semblava tan colossal que potser no calia. Tampoc deuria ajudar gaire al tenor coreà el fet de cantar dues funcions en tres dies. És clar que als seus companys no es va notar. 

Manrico, a punt de socarrimar-se

Omer Meir Wellber, el jove director musical del Palau de les Arts de València, ha estat l’element comú d’aquest cicle vienès i, tot i desconèixer com ho va fer en els altres títols, les puntuals bufades que va rebre al final semblaven exagerades. A diferència de I due Foscari d’aquest curs a València, Wellber va prendre millor les regnes del drama. Cert és que encara s’emborratxa amb detalls narcisistes –frenades de tempo per fer-se l’expressiu, sobtades acceleracions per apujar la tensió: no és Barenboim tothom que vol-, però el pols va ser ferm, va respectar la coloració fosca de la partitura i va estar ràpid per apagar focs (quadrar desfasaments amb l’escena). L’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Viena i el Cor Arnold Schoenberg van ser puntals de la representació.

Una troupe de gitanos amb plantígrad incorporat

No descobriré la sopa d’all per dir que el llibret d’Il trovatore presenta força problemes per a la sensibilitat actual. Philipp Stölzl deu ser dels que creu que l’argument no té gaire sentit, per això opta per seguir la via de l’exageració, la paròdia i l’extravagància amb una estètica amb ecos del còmic i el cinema mut i gotes de l’absurd d’Alícia al país de les meravelles, això sí, amb un vestuari vistós (Ursula Kudrna) de l’era cervantino-shakespeariana, ple de gorgeres i mirinyacs. Tot passa entre dues parets depriments (decorat de Conrad Moritz Reinhardt i el mateix Stölzl), pròpies d’una cel·la de llunàtics, amb un terra inclinadíssim que deuria voler subratllar encara més el desequilibri dels personatges, en especial la més boja de tots, Azucena.

Azucena cau en poder del canó de Luna

La direcció porta al límit una gestualitat melodramàtica (les poses de dolent de Luna) i alhora una acció coreografiada amb intencions hilarants (els soldats del comte són cosins dels Keystone Cops). Tret d’algunes llicències –Azucena s’apunyala tan aviat que es passa mitja hora dessagnant-se-, i d’unes projeccions decebedores encara que estiguessin inspirades en Dalí i Magritte, Stölzl és prou fidel a la trama i, encara que mai ho admetré en un tribunal, el muntatge em va distreure força. Coproduït amb la Staatsoper de Berlín, aquest Trovatore arribarà a finals d’any a la capital alemanya amb les entrades ja exhaurides. Els motius? Barenboim a la batuta, Anna Netrebko com a Leonora i Plácido Domingo com a Luna. El veterà tenor fent de baríton s’integrarà en aquesta estètica estrafolària?  

Fotos: Matthias Baus