Christian Thielemann redimeix a Bayreuth l'horrible producció de 'Tristan und Isolde' de Katharina Wagner

Per què fa mandra tornar a Bayreuth? I no només al cronista, també a un públic que ja no necessita fer aquells mítics 10 anys d’espera per aconseguir una entrada: el sold out no està garantit ni de bon tros. La resposta és que et pots trobar horrors sense nom com el Tristan und Isolde dirigit per Katharina Wagner, una de les pitjors produccions que dec haver vist per aquests mons de Déu. Sort que al fossat hi havia un element redemptor, Christian Thielemann.

El director alemany va extreure veritables miracles de l’orquestra: miracles de transparència, d’equilibri entre plans sonors, de relleus instrumentals, de sonoritats embolcalladores, des de la delicadesa extrema fins a l’esclat potent, mai violent. Però sota risc d’enfurismar la seva legió d’admiradors, entre els quals m’incloc, no està caient Thielemann en una tendència creixent al preciosisme sonor, a l’autocomplaença, a la recerca de l’efecte meravellós? És una sospita, més que no pas una certesa, nascuda de diferents passatges, sobretot als actes segon i tercer, que contribuïen a que la seva versió fos més impressionant que no pas emocionant. I estem parlant de Tristan.

Va ser el protagonista masculí l’últim cantant a sortir en la primera tongada de salutacions finals, justa recompensa per a Stephen Gould, tenor fetitxe de Thielemann (el primer cop que vaig veure aquesta combinació va ser el 2004 a Die tote Stadt a Berlín, abans de Tannhäuser i el Ring a Bayreuth). Aquesta ha estat una de les millors encarnacions que recordo del cantant nord-americà, amb una veu trompetejant sense problemes (amb els atacs un xic durs, però segurs), amb una resistència que li permet superar sense patir el viacrucis de l’acte tercer i bons intents de matisació de la línia. Tanmateix, sense ànim de repetir-me, va ser un Tristan més imponent que emocionant.

Isolde era una Petra Lang que debutava el paper, cantant atípica, veu singular i salvatgina que li permet un acte primer més sarcàstic i amenaçador que d’habitud. Al segon acte va perdre, si no intensitat expressiva, sí pistonada vocal, i al tercer es va plegar amb encert a les deliqüescències del Liebestod, malgrat un Lust conclusiu trèmul. El problema de Lang no és el de moltes mezzosopranos reconvertides en sopranos dramàtiques (els do aguts de l’acte segon van ser segurs), sinó una afinació oscil·lant, a vegades feridora i tot. Dit sense embuts, desafina massa, fet que el públic no li va tenir gens en compte. Claudia Mahnke va ser una Brangäne de darrera hora, de veu més clara que la seva mestressa, sempre ben en situació. Georg Zeppenfeld va ser un Marke de luxe, veu i fraseig com el més càlid dels violoncels, bon Kurwenal de Iain Paterson i discreta la resta del repartiment. 

Li hagués anat millor a una cantant temperamental com Petra Lang una direcció menys nefasta que la de Katharina Wagner? La visió d’aquesta immortal història d’amor que té la besnéta del compositor i responsable única de Bayreuth, un cop descavalcada la seva germanastra Eva, és llòbrega i pessimista, presidida per una extrema lletjor, a la qual contribueixen amb entusiasme Frank Philipp Schlössmann i Matthias Lippert (decorats) i Thomas Kaiser (vestuari). Les idees prometedores que s’amagaven rere el caos dels seus cèlebres Meistersinger al festival han desaparegut per deixar només una entelèquia que no va enlloc. Els dos protagonistes es troben al primer acte enmig d’un laberint d’escales inspirats en Escher per acabar no bevent el filtre d’amor: d’acord, estaven enamorats abans, ja ho sabíem. A l’acte segon, uns sicaris amb un hòrrid vestit color mostassa tanquen els amants entre dues parets, constantment vigilats amb focus pels homes del rei Marke. El duo s’apropa a l’aberració, perquè mentre Tristan i Isolde dialoguen, Kurwenal no para de donar-se cops contra el mur i de caure mentre intentar fugir. Per buscar una mica d’intimitat, Isolde construeix una petita tenda on penja bombetes i estels (la nit, per si no hi hem pensat), mentre que en el climàtic “O sink hernieder, Nacht der Liebe” els protagonistes es posen d’esquena al públic. Per acabar-ho d’adobar, uns ferros que semblaven barres per aparcar bicicletes esdevenen una mena de gàbia (sadomasoquista?) amb els barrots de la qual els dos amants s’automutilen.

A l’acte tercer, tot és foscor, i Tristan té visions fantasmagòriques d’Isolde, amb triangles il·luminats a diferents alçades (sembla una mare de Déu). La confrontació entre els homes de Tristan i els de Marke és d’una pobresa de recursos teatrals alarmant. Al final, Isolde canta amb el cos de Tristan repenjat (còmode no ho devia ser), abans que Marke s’emporti per la força la seva esposa que, per descomptat, segueix ben viva. No va ser tant el missatge que volia transmetre Katharina Wagner, sinó la forma indigent com el va plasmar el que treia més de polleguera d’un muntatge tan lamentable que només Thielemann pot aconseguir que el vulgui tornar a veure. És allò de la mandra al començament.

[Parts d'aquest text van ser publicades al diari ARA del 4 d'agost]