dissabte, 22 de desembre del 2018

Un trio d'asos per al nou 'Otello' a l'Òpera Estatal de Baviera: Jonas Kaufmann, Anja Harteros i Gerald Finley


La resposta és sí, el pot cantar sense problemes i, a més, molt bé. La primera nova producció de la temporada a l’Òpera Estatal de Baviera suposava també el segon cop que Jonas Kaufmann abordava el paper protagonista d’Otello de Verdi, després d’un debut a Londres, el 2017, que no va generar molta unanimitat. Cap dubte en el seu feu muniquès, on el tenor es va mostrar esplèndid de forma.


Kaufmann pot afegir el moro de Venècia a la seva galeria de personatges torturats. El timbre fosc és més que adient, sense que l’esclat de l’agut se’n ressenti (com va quedar evident des de l’inici amb l’‘Esultate’), completat per uns pianíssims delicats i, sobretot, un art consumat de les gradacions dinàmiques i de color. Músic escrupolós, Kaufmann evita com la pesta els efectes lacrimògens i opta per la introspecció més adolorida, en especial a ‘Dio! mi potevi scagliar’, convertit en una gegantina lupa sobre l’ànima devastada d’Otello, així com en un final entretallat, en sintonia amb una posada en escena que no mostra cap simpatia cap a l’homicida protagonista: Otello mor sol, sense la possibilitat redemptora d’un ‘altro bacio’.


El plantejament de l’escena contradiu la música (i la mirada) de Verdi i Boito, encara amarats de romanticisme, però Amélie Niermeyer és una directora del segle XXI  que no té perquè mostrar comprensió per un maltractador de dones. El marc és atemporal, de mansió de drama psicològic a la Strindberg o Ibsen, que recorda alguns muntatges de Claus Guth (lògic, el dissenyador és el mateix, Christian Schmidt), un espai fred i, en ocasions, desdoblat que evacua tota referència localista i, fins i tot, militar, limitada, de forma tangencial, a la jaqueta que du al començament Otello (vestuari amb tocs anys 40 d’Annelies Vanlaere). L’arrencada és impactant, amb una cambra elevada amb, a sota, els solistes i el cor a les fosques mentre Desdemona espera el retorn d’un Otello traumatitzat per la guerra. Els vídeos de Philipp Batereau subratllen la falsa estabilitat de l’espai domèstic, per a més inri invertit en la segona part de l’espectacle.


La direcció d’actors és l’element més rellevant de la producció, marcant amb precisió cada gest i mirada, cada reacció en el que esdevé un drama de personatges on queden fora els aspectes socials i racials. Com la primera escena avança, l’epicentre per a Niermeyer és la víctima, Desdemona, omnipresent fins i tot en els moments d’introspecció d’Otello (els moviments paral·lels a ‘Dio! mi potevi’), l’ofrena a la qual de l’acte segon és transformat de forma magistral per Jago en una mena de funeral, amb la jove estirada, inert, coberta de flors. En tot cas, si bé Desdemona paga el preu d’acostar-se massa al foc –com subratlla una doble cremant-se a l’acte primer-, el retrat que en dóna el muntatge és menys fleuma i més actiu que d’habitud. Per descomptat, hi ajuda molt comptar amb una cantant amb la presència vocal i escènica d’Anja Harteros. La veu s’ha endurit una mica per dalt, i qui esperi pianíssims angelicals no els trobarà, però aquest cant generós, càlid i expressiu emociona de començament a final. L’entesa perfecta amb Kaufmann va permetre una escena de l’assassinat ben esgarrifosa.

El formidable trio protagonista reunit a Munic el completava un sorprenent Gerald Finley en el seu debut com a Jago. Res de dolent de cartró pedra a qui se li veuen d’una hora lluny les maquinacions. Amb un instrument potent, dúctil i ben timbrat, Finley va deixar anar tot el verí amb suavitat letal, per exemple el primer cop que deixa anar el mot ‘gelosia’ a un desprevingut Otello o en la narració del suposat somni de Cassio, alhora que comptava amb reserves suficients per a un ‘Credo’ frasejat amb delectació o un duo amb Otello per tancar l’acte segon de forma pletòrica. El Cassio d’Evan LeRoy Johnson va anar de menys a més després d’un inici engolat, mentre que en l’impecable equip de secundaris va destacar l’Emilia de Rachael Wilson.


Ai las, aquesta era l’única funció de la sèrie no dirigida per Kirill Petrenko. És de suposar que Asher Fisch no va tenir temps per deixar gaire petja, i ínfims desajustos al fossat o amb l’escena apuntaven a l’excepcionalitat de la seva presència. Fora d’això, la seva va ser una direcció vibrant i detallista, amb un cor en forma demostrativa i una orquestra que no va aprofitar cap oportunitat oferta per la brillant escriptura de Verdi.

Fotos: Wilfried Hösl
Representació vista el 6 de desembre

1 comentari:

  1. Malgrat haver estat criticat en el seu debut a Londres,a mi personalment
    em va agradar. Me n'alegro que a l'òpera de Baviera hagi estat millor.
    M'agraden els teus comentaris.

    ResponElimina

Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.