dimarts, 16 d’octubre del 2018

La Fura dels Baus es retroba amb Faust inaugurant la temporada de l'Òpera de Lió amb 'Mefistofele' de Boito


Faust i La Fura dels Baus són vells amics. Al teatre, al cinema, a l’òpera, el col·lectiu català ha ofert al llarg dels anys variats acostaments a la història, cristal·litzada per Goethe, del doctor que pacta amb el diable. Quedava en cartera Mefistofele, d’Arrigo Boito, títol que Àlex Ollé aborda en una nova producció que ha inaugurat la temporada de l’Òpera de Lió, companyia que confia de forma regular en el director furero.
 


Com el títol bé indica, l’epicentre d’aquesta òpera estrenada, en la seva versió definitiva, el 1875, és el dimoni, més que no pas Faust, i així ho reflecteix Ollé en un muntatge que, tanmateix, no pot evitar caure en les irregularitats que caracteritzen el material de base. A diferència d’altres adaptacions, Boito, més conegut com a llibretista de les últimes òperes de Verdi (Mefistofele és l’única partitura seva que ha entrat en el repertori), es va basar en els dos llibres de l’opus màgnum de Goethe, emmarcant el seu propi text amb el desafiament del diable a Déu. Entremig, un seguit d’escenes deslligades amb poc desenvolupament dramàtic i psicològic, redimides per una música que assoleix moments de gran inspiració.


Ollé transforma la història en els deliris violents d’un pobre diable que neteja el laboratori biològic on treballen Faust i Margherita disseccionant cors, i a qui, en el pròleg celestial, els àngels arrenquen, justament, el cor. Una gran plataforma enlairada sobre la que se superposen diversos elements és l’eix del decorat d’Alfons Flores, col·laborant de nou amb Ollé, a l’igual que Lluc Castells, responsable d’un vestuari que va de les granotes protectores del laboratori a les plomes cabareteres (força kitsch) en l’escena del Sàbat clàssic de l’acte quart. Flores i Castells van tornar a dur llaços grocs al sortir a saludar, sense que el públic de Lió s’immutés, a diferència de la reacció intolerant fa poques setmanes al Teatro Real de Madrid. Potser els lionesos no sabien què volien dir.


Al costat d’alguns recursos gastats –la festa frenètica al laboratori a l’acte primer, els excessos al club nocturn on es desenvolupa el sàbat de l’acte segon-, Ollé va crear imatges suggestives tant al pròleg com, sobretot, a l’acte tercer, on, en un enginyós capgirament, l’empresonada Margherita expressa el seu amor per un Mefistofele incapaç d’estimar i el seu horror per Faust. La noia no puja pas al cel, sinó que mor en una gran cadira elèctrica, abans de transformar-se, en un bon cop d’efecte, en una seductora Elena per a l’acte següent. En l’epíleg, un Mefistofele ja del tot embogit fa amb Faust el mateix que als angelets del pròleg: degollar-lo. 

     
Amb Daniele Rustioni, Lió compta amb un director musical de primer ordre que, a banda de dissimular amb habilitat els alts i baixos de l’obra, va obtenir de les notables forces estables del teatre (sobretot el cor, que té una participació transcendental) una prestació pletòrica. John Relyea va ser un Mefistofele tenebrós, tot i que el muntatge no ajudava a desenvolupar el vessant sardònic que té el dimoni de Boito, i Evgenia Muraveva una Margherita de lirisme mesurat, amb un agut que tendia a quedar baix (més desimbolta es va mostrar com a Elena). Bona tasca d’Agata Schmidt (Martha i Pantalis) i Peter Kirk (Wagner i Nereo), amb la qual cosa ens queda el cas de Paul Groves. El nord-americà és un tenor de musicalitat irreprotxable, però ni el timbre poc llatí (preferible, al menys, en aquest repertori) ni els problemes en l’agut no van ajudar gaire a convèncer que aquesta partitura li convenia. En tot cas, amb el cantant nord-americà com a Faust es pot dir que La Fura dels Baus tancava un cercle: Groves va ser també el protagonista de la mítica La damnation de Faust de Berlioz al Festival de Salzburg, el 1999, el gran trampolí internacional de la companyia.  

Funció vista l’11 d’octubre de 2018.
Fotos: Mar Florès Flo, Jean-Louis Fernandez
[Versió ampliada de l’article publicat el 13 d’octubre al diari ARA]       

dimecres, 3 d’octubre del 2018

Calixto Bieito debuta amb èxit a la Semperoper de Dresden amb 'Moses und Aron' de Schönberg


“Oh, paraula que em manques”. D’aquesta manera es lamenta Moses al final de l’òpera de Schönberg que coprotagonitza el profeta que va treure el poble d’Israel d’Egipte. El compositor austríac mai va completar el darrer acte d’aquesta obra de gran densitat musical i filosòfica, que planteja, a més, formidables reptes interpretatius a la companyia que decideix dur-la a l’escenari. La Semperoper de Dresden se’n va sortir amb els màxims honors en l’estrena d’un muntatge que suposava també el debut de Calixto Bieito en un dels teatres de més rica tradició d’Alemanya.


Amb Moses und Aron, Bieito torna a Schönberg 20 anys després del màgic Pierrot lunaire que va dirigir al Teatre Lliure. Escrita en part en l’estada, el 1932, del compositor a Barcelona, convidat per Robert Gerhard, durant la qual va néixer la seva filla Nuria, l’obra planteja el dilema irresoluble entre pensament i llenguatge, entre una idea pura i absoluta com Déu i la seva representació per un llenguatge que mai podrà copsar tota la seva dimensió. Però la corrupció de la idea pel llenguatge també pot dur a la manipulació extrema d’un poble més disposat a seguir cegament una retòrica llaminera que no pas un àrid concepte abstracte.


L’austeritat de la producció de Bieito manté l’extrema estilització de les darreres propostes del més internacional (i menys present a casa nostra) dels directors catalans. Només li calen tres murs blancs, el darrer inclinat i mòbil, perquè el decorat de Rebecca Ringst evoqui, amb el reforç de les llums de Michael Bauer, la buidor del desert, mentre que un altre col·laborador habitual de Bieito, Ingo Krügler, signa un vestuari de quotidiana contemporaneïtat.


La tensió dialèctica entre Moses i Aron, entre l’encarnació de la idea i el seu mistificador portaveu, està delineada amb la precisió habitual en Bieito. Però no és només la paraula el que manca al profeta, també, i això és cabdal en l’època en què vivim, la capacitat de crear imatges seductores. I aquestes imatges són les que proveeix amb escreix Aron als inquiets israelians, mitjançant ulleres de realitat virtual. D’aquesta manera, l’adoració del vedell d’or esdevé un bombardeig d’imatges de tota mena que arriben fins a la pornografia i la violència d’un videojoc, un bon paral·lel a l’orgia assassina amb què culmina l’escena. La distància entre Moses i Aron és insalvable, com marca l’allau de pedres que cauen durant la seva última confrontació. La idea no només ha estat desvirtuada per la paraula, també per la irrealitat física de la realitat virtual: la solitud final de Moses és doblement colpidora.


John Tomlinson té tot el carisma i (encara que sembli contradictori) l’eloqüència de Moses, mentre que Lance Ryan aporta una veu potent a Aron. Entre la diversitat de petits papers cal destacar les aportacions de la soprano Tahnee Niboro i la mezzosoprano Christa Mayer. Des del fossat, Alan Gilbert va oferir una lectura de gran tensió dramàtica, posant al servei de l’esmolada música de Schönberg la sumptuositat de la Staatskapelle de Dresden, sense per això estalviar els seus elements més astringents. Formidable de precisió i entrega va estar el cor de la Semperoper, després de mesos de treball per abordar una de les partitures més àrdues del repertori. Per als amants de les anècdotes fútils, Calixto Bieito no va rebre cap protesta, i sí molts aplaudiments, en les salutacions finals d’aquesta reeixida estrena.

Representació vista el 29 de setembre
Fotografies: Ludwig Olah
[Una versió d’aquest text va ser publicada l’1 d’octubre al diari ARA]