dimecres, 15 abril de 2015

Sensacional debut de Nina Stemme com a Elektra en una nova producció a l'Òpera Estatal de Viena



Senzillament, impressionant. Així es poden resumir les meves impressions de la primera Elektra de Strauss que protagonitzava Nina Stemme. La soprano sueca va triar un dels seus feus, l’Òpera Estatal de Viena, per debutar un dels cims del repertori per a soprano dramàtica i el resultat va superar les expectatives, en una representació que, si bé en conjunt no va arribar al nivell assolit per la protagonista, va tenir altres elements atractius.


Cert, pot haver encarnacions de la filla d’Agamemnon més al·lucinògenes i salvatgines –més que no pas una bèstia ferida, Stemme va ser una princesa irada-, i, per altra banda, no s’ha d’oblidar que era la primera aproximació al paper (la seva referencial Isolde ha crescut exponencialment des que la vaig veure per primer cop, el 2003, a Glyndebourne). A més, de ben segur que en una producció més estimulant que la de Viena la interpretació d’Stemme donarà molt més suc. Però difícilment avui en dia hi haurà una Elektra tan ben cantada com la de la soprano sueca.


Perquè aquesta és la paraula clau, cantada, amb una veu que no ha perdut ni estabilitat, ni fermesa, ni color, i amb una penetrant intensitat en el fraseig. La princesa atrida d’Stemme no es basa en l’exhibició de decibels, sinó en una projecció intel·ligent d’aquest timbre càlid i arrodonit marca de la casa que es va anar alliberant a mesura que avançava la funció. El do agut que culmina la seva confrontació amb Klytämnestra va ser espaterrant, i el cicló va continuar amb les escenes posteriors amb la Chrysothemis i amb Orest, però amb una remarcable capacitat per endolcir el so, ja fos per seduir la germana o per acaronar la música del reconeixement del germà. Repetim-ho, impressionant.

Anunciada inicialment, Anne Schwanewilms ha caigut de la producció i en la funció aquí comentada va ser substituïda per Gun-Brit Barkmin, una Chrysothemis ardent, que va anar a totes malgrat que algun agut estava al límit i que el timbre es va esfilagarsar cap al final. Les bones intencions expressives i algunes frases aconseguides no van evitar que la Klytämnestra d’Anna Larsson fos massa tova, restant impacte a la cabdal escena amb Elektra. Falk Struckmann va treure dosis ingents de veu per a un Orest d’impacte, mentre que Norbert Ernst va ser un Aegisth líric, sense caricatura vocal. Tant en aquest paper com en el de Klytämnestra ens vam estalviar cantants amb data de caducitat més que superada, però per sort Ernst no té cap escena amb Larsson: la mezzo sueca li treu quatre pams. Un poderós grup de criades mereix que les citem a totes: Monika Bohinec, Ilseyar Khayrullova, Ulrike Helzel, Caroline Wenborne i Ildikó Raimondi.

Tenia molta curiositat per veure en directe Mikko Franck, director del qual he llegit moltes coses bones, i la primera impressió va ser ben positiva. Va ser una versió sense respir, subratllant els elements més eruptius d’aquesta borratxera de partitura que és l’escrita per Strauss, sense, tanmateix, tendir en excés cap a la violència expressionista. De tot plegat en va resultar un so sovint aclaparador –i l’Orquestra de l’Òpera de Viena hi va ajudar amb un entusiasme comprensible- que potser explica els quatre buhs que va rebre al final. 


La producció d’Uwe Eric Laufenberg va ser ben discreta, alhora que funcional, és a dir, ideal per a un teatre de repertori com Viena. Una direcció d’actors bàsica va estar amanida amb detalls que aportaven ben poc, per no dir res –les criades semidespullades del començament, els gossos bordant. Elektra no va esparracada, sinó amb americana i pantalons (del seu pare?), carretejant en una maleta els records del progenitor assassinat. Tot es desenvolupa amb correcció en un decorat de Rolf Glittenberg que ens transporta al soterrani (carbonera inclosa) d’una mansió, segons el programa, de l’època de l’estrena de l’òpera, però el muntatge derrapa estrepitosament al final. Aconseguida la venjança, dos ascensors pugen i baixen en una cavalcada inútil tot de ninots ensangonats, mentre que un munt de parelles (de vestuari més dels anys 50 que del 1909) acompanyen la dansa que lidera Elektra. Les alarmes, que ja han saltat aquí, s’intensifiquen quan Elektra deixa l’escena mig amagada i, al final, només queda, sola i desamparada, Chrysothemis. És un d’aquells moments en què a hom li entren ganes d’aixercar-se i cridar: NO! L’Elektra de Nina Stemme mereixia presidir l’escena fins al final.

Fotos: Wiener Staatsoper / Michael Poehn