diumenge, 29 març de 2015

Ana María Martínez i Bryan Hymel protagonitzen una notable 'Bohème' a Dallas



La varietat de reaccions dels espectadors dels teatres d’arreu del món són font constant de sorpreses. Vet aquí una obra arxiconeguda (i magistral, no són pas trets excloents) com La bohème en un dels millors teatres moderns que conec, la Winspear Opera House que acull The Dallas Opera. El públic reia de valent davant els subtítols i algunes de les situacions en els moments més lleugers de l’obra de Puccini, alhora que feia mans i mànigues per ofegar amb els seus aplaudiments tots els finals d’acte mentre baixava el teló. Des d’una perspectiva europea, amarada de cinisme, aquestes actituds ianquis (texanes, més ben dit) poden semblar risibles, però també genera certa enveja comprovar que encara hi ha espectadors que reaccionen amb la frescor o innocència de la primera vegada.


La companyia de Dallas, tot i una temporada força curta (cinc produccions aquest curs), combina els pesos pesants del repertori amb propostes més innovadores, incloses estrenes. Per descomptat, l’obra de Puccini pertany a la primera categoria, i va ser objecte d’una interpretació força reeixida, que va començar amb tothom dret i mà al cor amb l’himne dels Estats Units (suposo perquè la funció es transmetia en directe a les pantalles d’un estadi de futbol americà a Arlington). Res d’innovacions escèniques aquí, sinó un muntatge ben tradicional, no debades els decorats eren de Jean-Pierre Ponnelle, desaparegut el 1988. Ara bé, no he pogut esbrinar la data exacta del muntatge: anys 70? 80?


L’únic atreviment era situar les golfes dels bohemis, el Café Momus i la caserna dels guàrdies de la Barrière d’Enfer en una plataforma oberta, sense parets, envoltada de façanes inconfusiblement parisenques. Sumem-hi el colorista vestuari de Peter J. Hall i tindrem un muntatge agradable de veure. La direcció escènica de Peter Kazaras va ser ben fidel al que hom espera d’una Bohème, sense sorpreses agradables ni desagradables, tot i que hagués pogut intentar que els protagonistes mostressin més química entre ells.


Ana María Martínez va ser una Mimì irreprotxable, ferma en tota la tessitura, amb un timbre càlid, i un fraseig elegant, només llastat per certa tendència a encantar-se en els passatges més delicats, amb la total connivència, tot s’ha de dir, de la batuta de Riccardo Frizza. Pel que fa a Rodolfo, si la memòria no falla, era el primer cop que escoltava Bryan Hymel en un paper no francès. Amb la seva característica emissió alta i timbre un punt nasal, el tenor nord-americà va tornar a lluir un terç agut expansiu i lluminós, i el seu poeta va tenir, ja que no un color o una intensitat llatines, sí que un adequat refinament en la línia.


Jonathan Beyer va ser un Marcello més convincent a nivell físic que vocal (el Schaunard d’Steven LaBrie sí que ho tenia tot), Davinia Rodríguez va ser una Musetta incisiva (i un punt àcida), i Alexander Vinogradov, un Colline de negra veu, ben controlada en el comiat a la “vecchia zimarra”. Entre els comprimaris hi havia algun accent anglosaxó que grinyolava de valent. Deixant de banda l’estovament excessiu en els passatges més sentimentals, sobretot quan Mimì era a escena, la versió de Riccardo Frizza va tenir el tremp apropiat, confirmant un cop més que, interpretada amb un mínim de condicions, la música de Puccini sempre provoca un profund impacte emocional.

Fotos: Karen Almond / Dallas Opera