dissabte, 31 gener de 2015

Un conte ben trist i una òpera meravellosa: 'Königskinder' de Humperdinck a la Semperoper de Dresden



L’experiència de l’escena és la millor prova per saber del cert la validesa d’una obra només coneguda en llauna. És el cas de Königskinder, d’Engelbert Humperdinck, compositor recordat només per l’ubic Hänsel und Gretel. La magnífica impressió causada al cronista per diversos enregistraments discogràfics i filmacions s’ha vist confirmada per la primera producció vista en directe: és una òpera meravellosa. I això que la proposta escènica de la Semperoper de Dresden no era gaire apassionant.


Königskinder és un conte tristíssim o, si es prefereix, un anticonte. Durant les seves aventures d’incògnit, el fill d’un rei coneix una jove innocent, una cuidadora d’oques criada per una bruixa. Gràcies a l’ajut d’un músic ambulant, la noia deixa la seva cabana per dirigir-se a la ciutat de Hellabrunn, els habitants de la qual han demanat a la bruixa que els anunciï qui serà el seu proper sobirà: qui creui les portes de la vila al migdia. No serà cap altra que la cuidadora d’oques, rebuda amb entusiasme pel príncep, que es fa passar per porquer. Els habitants de la ciutat no estan gens contents i no poden acceptar com a reis una parella tan miserable. Foragiten amb ràbia els joves i cremen la cabana de la bruixa (se suposa que amb ella a dins). Després d’un penós vagareig, els joves arriben, afamats i congelats, a les restes de la cabana, on bescanvien la seva corona d’or per un tros de pa emmetzinat que la bruixa havia preparat a l’acte primer. El músic i els nens de la ciutat ploren la mort dels joves: en aquest conte no van viure feliços.


El compositor alemany va estrenar una primera versió el 1897 a Munic en què adaptava aquesta peça teatral d’Ernst Rosmer (pseudònim de l’escriptora Elsa Bernstein) sota la forma d’un melodrama, és a dir, diàlegs parlats amb acompanyament musical i, fins i tot, un Sprechgesang que s’avançava als experiments de Schönberg. El 1910 el Met de Nova York estrenava una versió ampliada, amb una partitura contínua en la qual Humperdinck va molt més enllà de les troballes de Hänsel und Gretel. Sense renegar de l’herència wagneriana, la seva música té una lluminositat pròpia, i no només pels elements amb reminiscències de les cançons populars, sinó sobretot per una vena lírica noble i intensa alhora, basada en un brillant sentit del color orquestral i unes línies vocals agraïdes, tot i que exigents per als protagonistes.


Una òpera amb aquest potencial dramàtic i musical mereixia una producció que no fos de serveis mínims com la signada per Jetske Mijnssen. Quan s’aixeca el teló, hom creu trobar-se en un muntatge de Claus Guth, amb interior amb escala inclosa. No és cap falsa impressió, el dissenyador de decorats i vestuari, Christian Schmidt, és un col·laborador habitual de Guth. La translació de la trama als anys 1930 que fa la directora holandesa és prou pertinent: aquesta massa egoista que busca amb fruïció un líder per rebutjar-lo amb violència quan aquest no compleix les seves expectatives petitburgeses té clares connotacions polítiques, però també apunta cap al paper de l’artista incomprès per la societat. Llàstima que Mijnssen no vagi gaire més enllà. Per descomptat, tot element màgic desapareix, malgrat la presència d’un grapat de nens amb cap de gat, oca o colom, sense que la humanització dels personatges, la bruixa sobretot, doni gaire pistes sobre qui són. En una producció que està lluny de ser cap desastre, però que mai s’enlaira gaire més amunt de la grisor, només convenç la desolada bellesa de l’acte tercer.


La funció va tenir un bon nivell musical, començant per la batuta impulsiva de Mihkel Kütson, un punt impacient en algun passatge, però efectiva en termes generals i amb la sempre fascinant Staatskapelle de Dresden al fossat. Ara bé, em roda el cap només pensar quin resultat podria treure el titular de l’orquestra, un tal Christian Thielemann, en aquesta mateixa partitura. Die Gänsemagd va ser una entendridora Barbara Senator, ben conjuntada amb Der Königssohn de Brenden Gunnell, de timbre clar i línia elegant, si bé una mica fatigat cap al final (era el substitut del previst Tomislav Muzek). Comentari al marge: els fans de Jonas Kaufmann ja deuen saber que el tenor alemany té gravacions en CD (amb Ofèlia Sala) i DVD de l’òpera de Humperdinck; tant de bo algun dia reprengui el paper. 


Amb diferència, el cantant més destacat del repartiment va ser Christoph Pohl com a Der Spielmann: un baríton de veu noble (ideal per a rols com Wolfram de Tannhäuser, per entendre’ns) acompanyada d’un fraseig sense alambinaments sobrers i d’una habilitat escènica innegable en la seva caracterització com a chansonnier. Pohl va donar gran consistència a l’escena final, un passatge amb riscos evidents de caiguda de tensió després de la delicada mort dels protagonistes, però necessari per tancar l’obra. Tichina Vaughn va ser una Bruixa incisiva, l’ampli grup de secundaris donava una bona imatge de la companyia vocal de la Semperoper, i el nen soprano Benjamin Hünig, membre del cèlebre Kreuzchor, va deixar constància de l’excel·lent nivell de les veus infantils a Dresden. Comptat i debatut, estic frisós per tornar a veure Königskinder en una producció més estimulant.

Fotos: Matthias Creutziger