dimecres, 17 desembre de 2014

Plácido Domingo a la batuta obre, amb 'Manon Lescaut' de Puccini, la temporada del Palau de les Arts de València



Generava certa tristor acostar-se al Palau de les Arts de València i veure el desmesurat edifici encerclat per bastides, necessàries per reposar el trencadís arrencat per perill de despreniment. Aquest ha estat el penúltim contratemps d’una institució que, més enllà dels pecats originals que pugui haver acumulat, ha estat també malastruga. Cada cop més curta, la temporada per fi ha arrencat amb Manon Lescaut de Puccini, el títol cancel·lat l’any passat justament per culpa del trencadís, amb Plácido Domingo com a reclam no canor.


Ben mirat, Domingo és l’únic ganxo mediàtic que li queda al teatre valencià, tot i que és indubtable que de cara a taquilla funcionarà més la seva presència a escena amb Luisa Fernanda que no pas al fossat. És inevitable, tanmateix, que a l’hora d’analitzar la feina com a director d’orquestra d’aquest tenor fent de baríton i, a més, gestor es barregin massa coses: la mania que tots tenim de posar etiquetes rígides, i la desconfiança que se’n deriva quan algú vol sortir de la casella que li correspondria; el dubte de si posar o no el mateix llistó que en l’activitat principal amb la qual ha estat reconegut, etc. Domingo no és ni pitjor ni millor director que moltes altres batutes que corren pel món; la diferència és que, essent qui és, ho té més fàcil per aconseguir dates, tot i que, a canvi, se’l mira amb una lupa molt més exigent. Al capdavall, i deixant-nos d’històries, molt bon director tampoc es pot dir que ho sigui. 


Les representacions al Palau de les Arts coincidien amb l’edició discogràfica de la versió de Manon Lescaut que el mateix Domingo ha fet per a Decca, en directe, gràcies a Déu, sense Andrea Bocelli com a protagonista. Va ser una versió urgent, precipitada fins i tot, excepte en algun moment de decaïment excessiu, i amb un so gruixut i un discurs que tendia a l’excés d’èmfasi i a l’efecte fàcil. Per molt bona que sigui, i ho segueix sent, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana nota quan davant hi ha una batuta normaleta. També el magnífic Cor de la Generalitat Valenciana, fent-ho bé, pot estar encara millor. 


María José Siri té una veu de soprano lírica plena, segura per dalt i per baix i amb la proporció adequada de morbidesa per ser una Manon creïble. La cantant uruguaiana fraseja amb elegància i no cau en desbordaments gratuïts, potser només li falta una mica d’incisivitat (de personalitat?) que de ben segur guanyarà amb el temps. Rafael Dávila va desplegar una trompeteria d’impacte com a Des Grieux, amb un cant extravertit no mancat de bons detalls, tot i que cap al final de la funció el tenor porto-riqueny va pagar una mica tanta generositat. Germán Olvera va ser un hiperactiu Lescaut d’escàs relleu vocal, Edmondo va mostrar el potencial de Mattheh Peña, mentre que Geronte va ser un enigma. Cert, no hi paper petit per a un gran cantant, però el sempre estimable Stephen Milling semblava un peix fora de l’aigua.


El Teatro Regio de Parma era l’origen del muntatge d’Stephen Medcalf, al qual es poden posar sense gaires complicacions els adjectius tradicional, auster, sobri, i, és de suposar, barat. Jamie Vartan va dissenyar el vistós vestuari d’època (sense luxes desmesurats) i el decorat, una gran plataforma circular amb un mínim d’elements mòbils per a cada acte. Medcalf explica la història tal com raja i l’únic apunt, diguem-ne, novedós, que Des Grieux fos en ocasions espectador de la seva història, no anava gaire enllà. La millor notícia, més enllà d’una funció correcta, és que el Palau de les Arts segueix, malgrat tot, en actiu.

Fotos: Tato Baeza