dilluns, 21 abril de 2014

'Les troyens' de Berlioz tornen a la Scala de Milà amb un gran trio de protagonistes: Antonacci, Barcellona i Kunde



Per aquelles casualitats de la vida que a l’hora de la veritat són d’una causalitat evident, el primer cop que vaig anar al Teatro alla Scala va ser per veure Les troyens, de Berlioz. El magne opus del compositor francès ha tornat ara al cèlebre teatre en una coproducció amb Londres, Viena i San Francisco que tenia en Milà la segona estació del seu periple.


Fa dos anys vaig comentar l’estrena al Covent Garden d’aquest muntatge de David McVicar, amb la qual cosa no m’estendré en les seves notables virtuts (la brillantor dels decorats d’Es Devlin, l’eficàcia narrativa habitual en el director escocès) ni en les seves limitacions (no anar al fons de totes les possibilitats de lectura que el mateix McVicar planteja). A Milà, la proposta va rutllar bé, amb un element inquietant afegit, atesa la conflictiva situació a l’est d’Europa, ja que la guerra de Crimea (1853-1856) és un dels referents de la Troia assetjada dels dos primers actes. La humanitat, per desgràcia, encara no ha evolucionat fins arribar a l’estadi en què la violència ja no serveixi per oprimir ni destruir pobles.


Un altre factor comú amb Londres va ser la direcció musical d’Antonio Pappano que, si no vaig errat, debutava al fossat de l’Scala. Les virtuts de Pappano són equivalents a les de McVicar, és a dir, capacitat de construir un discurs fluid, sense daltabaixos, i una bona caracterització tant dels moments més majestuosos com més dels més delicats, tot i que es pot al·legar que la seva batuta no sempre va tenir el refinament tímbric ideal. Sigui com sigui, Pappano és un gran director de fossat i va saber estar atent per solucionar els petits derrapatges entre orquestra, cor i solistes.


La referencial Cassandre d’Anna Caterina Antonacci tornava a desplegar el seu sentit corprenedor del cant tràgic, mentre que les principals novetats en el cast afectaven els altres dos papers protagonistes, Didon i Énée. En el primer, Daniela Barcellona prenia el relleu d’una notable però no del tot convincent Eva Maria Westbroek. La mezzosoprano italiana ja havia interpretat la reina de Cartago a València al 2009, primer i últim cop que Les troyens s’han escenificat a l’Estat. Barcellona va aprofundir en una encarnació de gran autoritat vocal (només algun agut semblava preparat amb precaució), preferint en la seva gran ària final una emotivitat més franca (més italiana?) que una línia més noble (més francesa?). 


Al seu costat, aquest cas digne d’estudi que és Gregory Kunde, el tenor nord-americà que està vivint la tardor de la seva carrera amb una plenitud vocal insultant. Énée ja en la memorable producció del 2003 al Châtelet amb John Eliot Gardiner, Kunde va tornar a fer ostentació d’un agut saníssim sense descurar mai la musicalitat del fraseig, en especial en una primmirada lectura de l’ària de l’acte quart. Bryan Hymel va lluir a Londres un timbre més fresc, com era lògic esperar d’un tenor a 25 anys d’edat de diferència, però de ben segur que desitjaria arribar als 60 en l’estat de forma del seu compatriota. 


L’extens equip vocal que demana Berlioz va tenir altres punts d’interès, com l’Ascagne de Paola Gardina, l’Iopas mel·liflu de Shalva Mukeria (tot i un timbre més aviat sec), el Narbal fiable de Giacomo Prestia i Paolo Fanale en l’evocadora cançó d’Hylas que Berlioz va compondre amb el seu fill mariner al cap. Per contra, el Chorèbe de Fabio Capitanucci va patir per dalt i Maria Radner va ser una Anna insignificant. Els vents que bufen al Liceu fan cada cop més improbable l’arribada a curt o mig termini de la flota troiana; haurem de continuar seguint-la, per tant, per altres ribes.

Fotos: Brescia/Amisano - Teatro alla Scala