divendres, 21 d’agost de 2015

El Festival de Salzburg trasllada 'Le nozze di Figaro' a Downton Abbey en un àgil muntatge llastat per la batuta



Bayreuth té la Tetralogia, Salzburg té la trilogia Mozart-Da Ponte per assignar de forma cíclica a un director d’escena perquè hi digui la seva. Sven-Eric Bechtolf, un dels caps provisionals del festival, ha succeït Claus Guth en la interpretació d’aquestes tres obres mestres sense que els resultats hagin creat molt d’entusiasme (només havia vist Don Giovanni en DVD). L’última entrega, Le nozze di Figaro, al menys ha estat una proposta teatralment brillant, com si Downton Abbey s’hagués transformat en una comèdia d’embolics.


El magnífic decorat d’Alex Eales (la tria d’un dissenyador britànic no deu haver estat casual) evoca una gran mansió anglesa dels anys 20, amb tot un seguit d’estances per als senyors i el seu nombrós servei. Potser alguna escena queda massa encaixonada (l’espai de la Haus für Mozart no és infinit), però al detallisme del marc visual, reforçat per l’impecable vestuari del també britànic Mark Bouman, correspon una direcció d’actors pautada al mil·límetre, amb la comicitat per bandera. Bechtolf caracteritza amb traç precís cada personatge –un comte vanitós i presumit, una comtessa melangiosa, una criada espavilada, un xofer enèrgic i irascible. El director també afegeix alguns detalls prescindibles, com un Basilio atret per Cherubino, desesperat per la seva suposada marxa a l’exèrcit, o una Barbarina salvatgina. Elements menors que no afecten el timing minuciós aconseguit per la direcció i que permet que en els moments tendents a la confusió (els actes segon i quart) les anades i vingudes dels personatges estiguin marcades amb precisió. Bechtolf s’aparta una mica de la convenció al fer que Rosina, tot i el perdó, es resisteixi a afegir-se a la festa general, que continua després dels últims acords de l’orquestra.


Ai las, la vitalitat teatral va estar sabotejada des del fossat per un Dan Ettinger que va fer tot el possible per fer creure que Le nozze di Figaro és una òpera avorrida. Gràcies a Mozart no se’n va sortir, però el director israelià, reemplaçant Christoph Eschenbach en aquest terç final del cicle, va adoptar temps feixucs, morosos fins a la irritació, una sobrearticulació malaltissa i un pols dramàtic desmaiat i en ocasions al límit del col·lapse, obtenint, de pas, un so gruixut d’una Filharmònica de Viena amb el pilot automàtic posat. De folle journée, ni rastre.


Si es pot argumentar que Bayreuth ja no és, des de fa temps, l’epicentre de la interpretació wagneriana, cal dubtar també de si Salzburg ho és en la de Mozart. Amb aquesta nova producció el festival arriba a les 250 representacions de Le nozze di Figaro amb un cast desigual. Només la parella noble va estar a l’alçada de l’obra, començant per la Comtessa de timbre sucós i fraseig immaculat d’Anett Fritsch (amb l’amiga Rosa Massagué encara no ens hem posat d’acord sobre si la seva coixesa era accidental o marcada pel muntatge). Luca Pisaroni va ser un Almaviva més convincent ara que a començaments de temporada al Real (l’ària li va quedar més segura) palesant de nou amb un cant de gran elegància que sap assaborir cada síl·laba perquè és un dels millors barítons mozartians del moment. Llàstima de la seva cancel·lació a la Schubertíada de Vilabertran.


De la resta del repartiment, cal subratllar l’incombustible Bartolo de Carlos Chausson en el que era el seu debut operístic al festival, al costat d’una il·lustre veterana, Ann Murray, com a Marcellina. Martina Jankova va ser una Susanna tendent a l’agror que només va trobar el necessari repòs a “Deh, vieni, non tardar”, mentre que el Figaro de timbre gris i poc matisat d’Adam Plachetka no va entusiasmar gaire, com tampoc ho feia el Cherubino de cant monolític i veu encara per estabilitzar de Margarita Gritskova. Adequats el Basilio de Paul Schweinester (com Marcellina, sense ària), el Curzio de Franz Supper (de veu més grata que el tenor anterior, i sense el tradicional quequeig), la Barbarina de Christina Gansch i l’Antonio d’Erik Anstine. Un equip, doncs, en general discret que no justificava en cap cas els 430 euros que costa l’entrada més cara.

[Parts d’aquest text van ser publicades el dia 7 d’agost al diari ARA]
Fotos: Ruth Walz