dimarts, 19 agost de 2014

El Festival de Salzburg estrena 'Charlotte Salomon' de Marc-André Dalbavie



Ironies de la vida, no ha estat fins a l’últim any del seu fugaç pas per Salzburg quan finalment Alexander Pereira ha pogut fer realitat un dels seus projectes: estrenar una òpera cada any. El francès Marc-André Dalbavie (1961) va ser un dels compositors triats, i en cartera encara queden obres de Kurtág i Adès. Charlotte Salomon, l’estrena de la qual ha estat dedicada a Gerard Mortier, és la segona òpera de Dalbavie, centrada en una artista jueva alemanya, assassinada als 26 anys a Auschwitz. Abans de ser deportada, Salomon va realitzar centenars de guaixos farcits de textos i cites musicals que, sota el títol Leben? oder Theater? (Vida? O teatre?), repassaven la seva existència i la d’una família ben situada en l’ambient intel·lectual del Berlín dels anys 20 i 30, però marcada pels suïcidis.


La gènesi ha estat complexa: un primer llibret va ser rebutjat del tot, el nou no es va enllestir fins menys d’un any abans de l’estrena i a l’últim moment s’hi han fet canvis. El resultat final és un títol deficitari en tensió dramàtica però amb una partitura amb moltes belleses. La llibretista definitiva, Barbara Honigmann, situa l’artista (interpretada de forma excel·lent per l’actriu Johanna Wokalek) com a narradora de les experiències del seu alter ego, Charlotte Kann. L’atracció per la seva madrastra, una cèlebre cantant d’òpera, esdevé rivalitat amorosa per un professor de cant, però la irrupció dels nazis ho capgira tot. Charlotte es refugia al sud de França amb els seus avis materns (els pares es refugiarien a Holanda i aconseguirien sobreviure), però després que l’àvia (com la seva mare) se suïcidés, Charlotte és enviada el 1943 al camp de concentració on moriria al mateix dia d’arribar-hi. La fidelitat al caràcter fragmentat de Vida? O teatre?, així com la decisió de reduir al mínim les referències a l’Holocaust, no són raons suficients que justifiquin que les peripècies d’aquesta jove a la recerca de la seva identitat no tinguin el gruix dramàtic desitjable. A més, l’alternança entre l’alemany per al recitat i el francès per al cant crea un efecte disruptor.


La partitura de Dalbavie tampoc es caracteritza per un gran impuls dramàtic, fora d’uns previsibles esclats orquestrals. Però aquest deixeble de l’escola espectral domina una paleta sonora de gran refinament, amb moments d’una vellutada sensualitat post-impressionista, ben defensada per l’Orquestra del Mozarteum dirigida pel compositor. El fet que la madrastra de Charlotte sigui cantant i la mateixa presència de fragments musicals en els dibuixos de l’artista alemanya justifiquen la profusió de cites musicals que empra Dalbavie (Bizet, Mendelssohn, Weber, temes dels Comedian Harmonists, cançons populars, etc.), recobertes pel músic francès d’un hipnòtic halo sonor.


La prestació dels cantants és, en conjunt, irreprotxable, començant per una pletòrica Marianne Crebassa com a Charlotte Kann: veu carnosa, fosca, que sap passar amb sensibilitat de l’adolescent inquieta a la jove colpida per la tragèdia, establint, a més, una bona correspondència amb la seva paral·lela actriu fins que, al final, es fusionen les dues Charlottes. Magnífica també Anaïk Morel com a la madrastra cantant, Paulinka Bimbam, així com el fogós Frédéric Antoun com l’amor de les dues dones, Amadeus Daberlohn, mentre que un intèrpret amb els recursos de Jean-Sébastien Bou va estar infrautilitzat com el pare de la protagonista. Curiós és comprovar com l’absència de sopranos en el repartiment ajudava a crear un to més somort. 


La nítida posada en escena de Luc Bondy només aprofita la part frontal de l’amplíssima Felsenreitschule, convertida en un seguit d’habitacions clínicament blanques, desfetes a mesura que avança el drama, i sobre les quals es projecten els dibuixos de Salomon amb el seu toc Chagall. Bondy no evita caure en alguns recursos fàcils (els nazis són molt dolents) i no acaba de treure l’entrellat de l’escena final en què Charlotte confessa haver matat el seu avi abans de ser deportada a Auschwitz (detall passat de puntetes mitjançat un mer rètol projectat). Potser algunes revisions i un altre muntatge poden treure més suc d’una partitura amb moments certament atractius. Però en el món de l’òpera contemporània les segones oportunitats són difícils.

(Parts d’aquest text van ser publicades el dia 18 d’agost al diari ARA)

Fotos: Ruth Walz