dissabte, 1 d’agost de 2015

'The Rape of Lucretia' de Britten torna al Festival de Glyndebourne en un colpidor muntatge de Fiona Shaw



L’estiu no es pot entendre, al menys per a aquest cronista, sense una visita al Festival de Glyndebourne, aquest any amb un títol de Benjamin Britten que mai he vist en directe com a objectiu: The Rape of Lucretia (algú encara ho tradueix com a rapte, enlloc de violació?). La producció de Fiona Shaw es va estrenar el 2013 al Glyndebourne Tour (la temporada en gira a la tardor per diverses localitats britàniques) i ara arribava al festival on l’òpera es va estrenar el 1946, però on no havia tornat des de llavors.


The Rape of Lucretia suposa un gir important per a un compositor que decideix no seguir el camí (fàcil i previsible) que l’èxit de Peter Grimes havia obert i que opta per un format de cambra, concentrat, i més adient també per a les condicions d’un país devastat per la guerra. El primer fruit d’una extraordinària sèrie d’òperes de cambra és aquesta Lucretia que aborda el drama d’una dama romana violada per un príncep etrusc i el seu suïcidi posterior. Llàstima que el llibret de Ronald Duncan sigui massa florit, passat de moda fins i tot, i amb una insistent moralina cristiana que avui en dia es fa difícil d’empassar.


Fiona Shaw no se l’empassa en una producció que té, com a element clau, la transformació dels narradors de la història, el Cor Femení i el Cor Masculí, de mers observadors distants (i portaveus del missatge cristià) en partícips de l’acció. Ells són els reveladors de la trama, dos arqueòlegs vestits d’anys 40 (dissenys de Nicki Hillibrand) recuperant objectes i persones entre les runes i sota la terra que cobreix l’escenari (fantàstic espai escènic de Michael Levine, tenebrosament il·luminat per Paul Anderson). Tots dos faran també de ressonador de les emocions de Lucretia, la dama violada, i Tarquinius, el despietat violador, i es barrejaran en la trama, amb efectes hipnòtics, sobretot al final de l’acte primer: mentre sona un “Good night” de dolçor amarada d’inquietud, els dos cors s’adormen, emmirallats en els protagonistes. La direcció d’actors de Shaw és d’una nitidesa absoluta, ajustada al mil·límetre a cada situació i personatge, i contribuint a una experiència teatral colpidora.


La interpretació musical va ser igualment òptima, com és costum a Glyndebourne, un festival que aposta pel treball en equip per sobre dels divismes. Amb un ben ajustat equip de solistes de l’Orquestra Filharmònica de Londres, Leo Hussain va dirigir una versió esmolada, subratllant la modernitat de la partitura sense deixar de banda les subtileses instrumentals (l’evocador paper de l’arpa, per exemple). El drama sempre va avançar de manera implacable, però els moments de recolliment no van quedar pas desdibuixats.


Christine Rice va ser una Lucretia de gran dignitat i noblesa, potser un pèl continguda en les seves primeres intervencions, però d’una càrrega emotiva indiscutible tant en la seva confrontació amb Tarquinius com en el plany al seu espòs Collatinus (un Matthew Rose de rotunditat ben matisada). Duncan Rock va evitar fer una lectura unidimensional del personatge més antipàtic, amb una bona presència vocal i un físic musculós que va lluir de valent quan es va treure la samarreta (un autèntic barihunk, per entendre’ns). Les criades de Lucretia, Bianca (Catherine Wyn-Rogers) i Lucia (Louise Alder) es van complementar bé en termes de serenitat maternal i lluminositat, respectivament, mentre que Michael Sumuel va ser un òptim Junius. Com ja ha quedat dit, el muntatge atorga un relleu extra al Cor Femení i Masculí, assumit sense problemes per una Kate Royal d’opulents recursos i un Allan Clayton que va negociar amb amorosiment un cant melismàtic que retrobarem en l’inquietant Peter Quint de The Turn of the Screw. Glyndebourne va tornar a fer honor a la seva ben guanyada reputació britteniana.

Fotos: Robbie Jack