divendres, 28 març de 2014

Plácido Domingo manté amb 'Simon Boccanegra' la seva fidelitat al Palau de les Arts de València



Plácido Domingo és, amb Zubin Mehta, l’únic puntal estel·lar que li queda a l’atribolat i despullat Palau de les Arts. Admirable com és la seva fidelitat al teatre valencià, encara ho és més l’entrega sense reserves que encara mostra sobre l’escenari. El protagonista de Simon Boccanegra va ser el primer capítol, el 2009 a l’Staatsoper de Berlín amb Barenboim a la batuta i Harteros i Youn de partners, de la nova etapa de Domingo com a tenor que canta papers de baríton verdià (recordem-ho un cop més, ni és ni sona com un baríton) i un dels que més haurà sovintejat des de llavors.


Al començament de la funció, les alarmes van saltar: el so era envellit, esquerdat, mal recolzat. Un cop la veu es va escalfar, malgrat que el desgast, com no deixa de ser inevitable, és més evident, Domingo es va refermar com un dux de Gènova servit per una línia de noblesa modèlica, amb autoritat suficient per a la gran escena del consell i la maledicció a Paolo i tendresa evident en les escenes amb la seva filla. Alguns crítics i aficionats tenen a vegades una pulsió malaltissa, més o menys dissimulada, per gaudir veient caure gegants del cant: Domingo, per l’escoltat a València, encara no ha arribat a aquest punt.

El tenor espanyol estava envoltar d’un bon repartiment amb, tanmateix, certes limitacions tècniques. Vitali Kovaliov és un baix en franca progressió i és habitual veure’l arreu en papers verdians com Fiesco. La veu és homogènia, poderosa i atractiva, però el cant legato en piano no està ara per ara al seu abast, com es va notar en un ‘Il lacerato spirito’ problemàtic. En aquest apartat tampoc se’n va sortir gaire Ivan Magrì, Gabriele de veu clara (massa lírica, fins i tot), amb un so buit quan intentava ser més delicat en el fraseig. Guanqun Yu té un instrument amb substància, fàcil per dalt i per baix, tot i algun moment d’afinació baixa, convencent més en els passatges més dramàtics, quan el pot desplegar sense problemes, que en els fragments més delicats (un impàvid ‘Come in quest’ora bruna’). Les veus greus del repartiment van tenir una excessiva coloració eslava amb la presència, a més de Kovaliov, de Gevorg Hakobyan (Paolo) i Sergeui Artamonov (Pietro).

Evelino Pidò no es va complicar la vida amb una lectura eficaç, i si el metall podia haver estat més domesticat, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana segueix sonant molt millor que altres formacions de fossat més properes. El muntatge de Lluís Pasqual no era gaire inspirat el 2007 i tampoc ho ha estat ara que l’ha recuperat Leo Castaldi. En excés tenebrós i sense treure suc de la dinàmica entre personatges (amb punts risibles com la baralla amb espases), la seva principal virtut és la funcionalitat que li permet ser reposat sense grans exigències d’assajos, fet que algú amb l’agenda tan plena com Plácido Domingo haurà agraït.



Fotos: Palau de les Arts