dimecres, 8 de març de 2017

Joyce DiDonato, reina de Babilònia en la nova producció de 'Semiramide' de Rossini a l'Òpera Estatal de Baviera



Semiramide, l’última òpera que Rossini va escriure per a un escenari italià, és una peça imponent que exigeix el màxim de solistes, director i regista. Un teatre de primera divisió com l’Òpera Estatal de Baviera té prou múscul com per reeixir de forma brillant, com així va ser en una funció, la darrera de la sèrie abans de les cites del festival de juliol, com era d’esperar, maratoniana.


El primer reclam era el debut en el paper protagonista de Joyce DiDonato, un nou èxit de la mezzosoprano nord-americana en una part estrenada per Isabella Colbran, com abans ho havia estat l’Elena de La donna del lago. L’esment a Colbran no és casual, ja que pot haver-hi opinions diferents sobre quin és el perfil vocal més adequat per recrear els personatges que va estrenar la cantant espanyola, en especial la reïna homicida de Babilònia. Les expansions cap al registre sobreagut d’algunes sopranos més lleugeres que líriques poden ser espectaculars, però, a banda del fet que Colbran estaria en el llindar entre les mezzos i les sopranos dramàtiques d’agilitat, la senyora Rossini va arribar a l’estrena de Venècia, el 1823, amb les forces en declivi. Les disquisicions taxonòmiques (que es podrien estendre a la pròpia DiDonato) són, en tot cas, secundàries davant l’essencial: que aquesta va ser una Semiramide esplendorosa.


La tessitura li anava, en general, com l’anell al dit, fins i tot descomptat algun agut en forte endurit, i si “Bel raggio lusinghier” va ser encisador (tot admetent una mica més de lluminositat), el recitatiu subsegüent va ser una classe magistral de com construir un personatge amb l’actitud, el gest, la mirada, els matisos en el fraseig i la intencionalitat a l’hora de dir el text. Davant dels nostres ulls i orelles teníem una autèntica reina ambiciosa i despietada (va fer matar el marit) tocada per les sagetes de l’amor. Llàstima que els seus afectes s’adrecin al fill aparentment mort. A partir del duo amb Arsace, DiDonato es va enlairar, i si el final de l’acte primer va ser bo, tot el segon va ser impressionant, ja fossin els duos amb Assur i Arsace, o una conclusió commovedora. Per descomptat, DiDonato va desplegar tot el seu millor arsenal –agilitats netes, sons flotats- al servei no del mer hedonisme vocal, sinó del drama.

La incorporació de papers més dramàtics al seu repertori no ha passat, de moment, gaire factura a Daniela Barcellona (només un fiato més curt en algunes frases, potser?), i la mezzosoprano italià manté la flexibilitat i agilitat que Rossini demana per a Arsace, així com una benvinguda franquesa comunicativa. Lawrence Brownlee es va haver de conformar amb una sola ària, la segona, de l’anecdòtic (a nivell de trama) Idreno, suficient per desplegar un virtuosisme de primera magnitud. Els papers secundaris van estar molt ben coberts pel teatre muniquès, ja fos l’Azema d’una Elsa Benoit de veu fresca, el bon profit que Galeano Salas va treure de les frases de Mitrane, i, sobretot, Simone Alberghini, un Oroe de gran presència en totes les intervencions d’un personatge que és un nexe entre un passat sanguinolent i un present venjatiu. I, queda, esclar, el fabulós Assur d’Alex Exposito.

Tot i no semblar gaire alt (Barcellona era la torre del repartiment), l’energia escènica i els dots dramàtics del baix-baríton italià són formidables, en perfecta conjunció amb una veu, si no molt individual de color, sí ben timbrada, capaç de les roulades vertiginoses que l’escriptura de Rossini demana i d’una línia enriquida per multitud d’efectes i gradacions sempre al servei de la caracterització. El seu Assur va ser un general cruel i fatxenda, també amb un punt de deliri (jugant amb un globus terraqui com el Gran Dictador), que va tenir els punts àlgids amb el duo amb Semiramide que obre l’acte segon –convertit pel muntatge en un joc de dominadors i dominats al voltant d’un llit- i en una abracadabrant escena de la bogeria, destral en mà i amb samarreta imperi.


Si cregués en la predestinació, diria que Michele Mariotti, nascut a Pesaro, havia de ser per força un excel·lent director rossinià. Com és obvi, cal molt més que una partida de naixement per excel·lir en aquest repertori, i Mariotti ho posseeix de forma notable. El jove director va copsar amb lucidesa l’estructura monumental de la partitura, amb els seus números dilatadíssims, com els que obren i tanquen l’acte primer. Sense excloure ni empenta ni brillantor en els moments requerits, la seva batuta va deixar que la música llisqués amb la fluïdesa de l’Èufrates, sense atropellaments, assaborint les expansions de les veus i els infinits detalls de la partitura, realçats per una orquestra d’articulació ben neta. El mateix nivell no va ser assolit pel, malgrat tot, notable cor bavarès, amb alguns petits desacords amb el fossat. A banda de la primera ària d’Idreno, Mariotti va escapçar alguns recitatius i cors en una versió que, tot i així, se’n va anar a les tres hores i mitja ben bones de música.


El muntatge de David Alden, coproduït amb la Royal Opera House de Londres, trasllada l’acció a un indeterminat estat autocràtic musulmà (per la profusió de vels i turbants de tota mena del vestuari de Buki Shiff), a cavall entre Orient Mitjà i l’Àsia central (si fem cas de les projeccions muntanyoses). L’ombra de l’assassinat Nino és omnipresent, ja sigui per les imatges propagandístiques amb la seva família com per una estàtua gegantina del pare de la pàtria a la manera de les de Saddam Hussein. Fora d’un cor en general estàtic, Alden mou bé l’acció en el marc pràctic del decorat de Paul Steinberg –un palau d’una grisor opressora amb parets mòbils. Els personatges estan molt ben caracteritzats, destacant una calculadora Semiramide a qui se li cau la cuirassa, l’ambiciós general Arsace, carregat de condecoracions, i un Oroe amb aspecte de fanàtic, sempre amb un llibre a la mà (l’Alcorà, és de suposar), mentre un nen es passeja de tant en tant (el desaparegut Ninia que resultarà ser Arsace) sense gaire convicció. Alden afegeix pinzellades d’humor en algunes figures perifèriques, com Idreno: ja que és un noble de l’Índia, res millor que vestir la seva ària amb una coreografia ad hoc. Però calia que Brownlee carregués sobre l’espatlla una Azema calba i amortallada, com si fos un sac? El sacrifici final de Semiramide va estar resolt de forma prou estilitzada, i ja que un lieto fine quedaria fora de lloc en aquest context, res millor que treure el cor d’escena i deixar Arsace sol i desesperat.

Fotos: Wilfried Hösl