diumenge, 28 setembre de 2014

Història de dos Figaros en dues ciutats (i II): 'Le nozze di Figaro' de Mozart obre la temporada del Teatro Real



El Teatro Real, com el Liceu, també ha obert temporada amb un Figaro – en aquest cas, Le nozze di Figaro de Mozart-, en una producció que no és pas nova –reposició d’un muntatge propi  a Madrid- i, en les dues ciutats, amb resultats artístics discrets. I, com el Liceu, el Real també té els seus problemes, evidenciats de forma crua quan, abans de l’estrena, es va comunicar que una part significativa de la temporada anunciada prèviament saltava pels aires. No és el millor auguri per al nou règim.


Tanmateix, hi ha obres d’aital genialitat que ni la mediocritat interpretativa pot ensorrar. És el cas d’aquesta miraculosa partitura de Mozart, capaç de regenerar els esperits més escèptics. Aquesta dissociació entre la música en si mateixa i la seva plasmació física és difícil d’explicar, potser és un cas similar a aquells exercicis de percepció que fèiem a Filosofia de tercer de B.U.P., on el cervell tendeix a completar els detalls que falten d’una imatge.

En tot cas, i de nou com al Liceu (a excepció del Figaro de l’estrena), no hi va haver cap desastre seriós. El muntatge d’Emilio Sagi és ben tradicional, fidel a l’època de la trama, amb encertats decorats de Daniel Bianco (preciós el pati que s’entrelluca a l’acte primer i el jardí del quart, però el segon peca de despullament) i bonics vestits de Renata Schussheim, tot il·luminat amb calidesa per Eduardo Bravo. Els elements més vodevilescos de l’argument estan ben explicats, tot i algun detall que grinyola: cantar “Porgi amor” al llit li treu melangia, i l’intent de Marcellina que el públic piqués de mans en la seva ària va ser ridícul (i condemnat al fracàs).

A una posada en escena neta i polida va correspondre una versió pulcra per part d’Ivor Bolton, el director musical del Real. La seva compulsiva gestualitat no es tradueix necessàriament en temps apressats, tot i que algun número va ser opinable. La partitura va fluir amb naturalitat, i només se li pot retreure al músic britànic una discontínua gradació de la tensió en els grans finals dels actes segon i quart. El so de la Simfònica de Madrid, segurament fruit d’intentar evitar al màxim el vibrato, va tendir a la lletjor, però Luke Green al fortepiano va garantir uns recitatius plens d’inventiva.

El nom més conegut del repartiment era Luca Pisaroni, excel·lent Figaro que ara es posava el vestit del Comte d’Almaviva. L’elegància del fraseig, la dicció immaculada, la musicalitat exquisida van ser atots d’una encarnació a la qual, tanmateix, li faltaven majors dosis, alhora, de seducció i amenaça, a banda que algun passatge li cau agut (l’ària). La Comtessa va ser una Sofia Soloviy no sempre clara en l’enunciació del text ni prou cremosa de timbre, però amb un instrument important que va anar guanyant presència al llarg de la funció.

Aquesta parella de nobles, però, ben poc tenien a témer dels seus servents, perquè Andreas Wolf va ser un Figaro de veu massa clara i cant massa neutre, mentre que Susanna li cau gran al timbre acidulat de Sylvia Schwartz. El Cherubino d’Elena Tsagallova, fresc, entendridor i maliciós, va ser, al capdavall, l’element més destacat del cast. Helene Schneiderman i Christophoros Stamboglis van ser uns correctes Marcellina i Bartolo, José Manuel Zapata (reconvertit de forma definitiva en tenor de caràcter?) va ser un massa caricaturesc Don Basilio, ària també inclosa, i Khatouna Gadelia, una apreciable Barbarina, tancant l’equip Gerardo López (Don Curzio) i Miguel Sola (Antonio). Després d’aquestes inauguracions, esperem que les temporades de Real i Liceu donin alguna cosa més de si.