dimecres, 3 d’octubre de 2018

Calixto Bieito debuta amb èxit a la Semperoper de Dresden amb 'Moses und Aron' de Schönberg


“Oh, paraula que em manques”. D’aquesta manera es lamenta Moses al final de l’òpera de Schönberg que coprotagonitza el profeta que va treure el poble d’Israel d’Egipte. El compositor austríac mai va completar el darrer acte d’aquesta obra de gran densitat musical i filosòfica, que planteja, a més, formidables reptes interpretatius a la companyia que decideix dur-la a l’escenari. La Semperoper de Dresden se’n va sortir amb els màxims honors en l’estrena d’un muntatge que suposava també el debut de Calixto Bieito en un dels teatres de més rica tradició d’Alemanya.


Amb Moses und Aron, Bieito torna a Schönberg 20 anys després del màgic Pierrot lunaire que va dirigir al Teatre Lliure. Escrita en part en l’estada, el 1932, del compositor a Barcelona, convidat per Robert Gerhard, durant la qual va néixer la seva filla Nuria, l’obra planteja el dilema irresoluble entre pensament i llenguatge, entre una idea pura i absoluta com Déu i la seva representació per un llenguatge que mai podrà copsar tota la seva dimensió. Però la corrupció de la idea pel llenguatge també pot dur a la manipulació extrema d’un poble més disposat a seguir cegament una retòrica llaminera que no pas un àrid concepte abstracte.


L’austeritat de la producció de Bieito manté l’extrema estilització de les darreres propostes del més internacional (i menys present a casa nostra) dels directors catalans. Només li calen tres murs blancs, el darrer inclinat i mòbil, perquè el decorat de Rebecca Ringst evoqui, amb el reforç de les llums de Michael Bauer, la buidor del desert, mentre que un altre col·laborador habitual de Bieito, Ingo Krügler, signa un vestuari de quotidiana contemporaneïtat.


La tensió dialèctica entre Moses i Aron, entre l’encarnació de la idea i el seu mistificador portaveu, està delineada amb la precisió habitual en Bieito. Però no és només la paraula el que manca al profeta, també, i això és cabdal en l’època en què vivim, la capacitat de crear imatges seductores. I aquestes imatges són les que proveeix amb escreix Aron als inquiets israelians, mitjançant ulleres de realitat virtual. D’aquesta manera, l’adoració del vedell d’or esdevé un bombardeig d’imatges de tota mena que arriben fins a la pornografia i la violència d’un videojoc, un bon paral·lel a l’orgia assassina amb què culmina l’escena. La distància entre Moses i Aron és insalvable, com marca l’allau de pedres que cauen durant la seva última confrontació. La idea no només ha estat desvirtuada per la paraula, també per la irrealitat física de la realitat virtual: la solitud final de Moses és doblement colpidora.


John Tomlinson té tot el carisma i (encara que sembli contradictori) l’eloqüència de Moses, mentre que Lance Ryan aporta una veu potent a Aron. Entre la diversitat de petits papers cal destacar les aportacions de la soprano Tahnee Niboro i la mezzosoprano Christa Mayer. Des del fossat, Alan Gilbert va oferir una lectura de gran tensió dramàtica, posant al servei de l’esmolada música de Schönberg la sumptuositat de la Staatskapelle de Dresden, sense per això estalviar els seus elements més astringents. Formidable de precisió i entrega va estar el cor de la Semperoper, després de mesos de treball per abordar una de les partitures més àrdues del repertori. Per als amants de les anècdotes fútils, Calixto Bieito no va rebre cap protesta, i sí molts aplaudiments, en les salutacions finals d’aquesta reeixida estrena.

Representació vista el 29 de setembre
Fotografies: Ludwig Olah
[Una versió d’aquest text va ser publicada l’1 d’octubre al diari ARA]