divendres, 12 de febrer de 2016

Thomas Hampson i Rolando Villazón protagonitzen a Munic l'estrena de 'South Pole' de Miroslav Srnka



Dues expedicions competint en una cursa contra el temps i les adversitats per ser els primers en arribar al Pol Sud. Aquest és l’argument de South Pole, l’òpera que ha vist la llum a Munic en una de les estrenes més esperades de la temporada. L’Òpera Estatal de Baviera va posar tota la carn en la graella per dur a escena en les millors condicions l’obra d’un compositor no gaire conegut, el txec Miroslav Srnka, i el resultat va ser una llarga i càlida ovació.

 
Srnka i el seu llibretista, el dramaturg australià Tom Holloway, han bastit el que ells mateixos subtitulen una “doble òpera”, ja que la seva atenció es fixa simultàniament en les expedicions encapçalades pel britànic Robert Falcon Scott i el noruec Roald Amundsen que, per rutes diferents, creuarien la superfície nevada de l’Antàrtida en una cursa que guanyaria Amundsen quan el 14 de desembre de 1911 arribava al Pol Sud. 35 dies després ho feia el grup britànic, el qual trobaria la mort en el camí de tornada. A banda de pinzellades sobre els membres de l’expedició, el llibret se centra en l’obsessió comuna dels dos capitans i en els seus fantasmes personals, encarnats per aparicions recurrents de sengles figures femenines: Kathleen, la muller de caràcter fort de Scott, i una anònima Landlady, una amant d’Amundsen que es va suïcidar al ser abandonada. L’evolució dels dos grups a vegades és simultània, amb frases idèntiques o amb petites variants, en altres ocasions amb un decalatge que marca el ritme diferent que segueixen. La caracterització de les expedicions (amb més camaraderia la britànica, més jeràrquica la noruega), deixa clar que, a banda de la sort, els escandinaus comptaven al seu favor amb una millor preparació.


A la simetria dramàtica respon la simetria de la partitura, que comença i acaba amb el so rítmic del codi Morse entonat per les veus. El primer telegrama avisa Scott que Amundsen es dirigeix al Pol Sud, i no al Nord com es creia, mentre un agitat conjunt vocal proclama l’objectiu, l’Antàrtida. És el punt d’arrencada d’una partitura profusa, exuberant, rica en efectes, en la qual Srnka sembla haver abocat tots els recursos disponibles, i més. Nascut a Praga el 1975, el compositor txec ja té en el seu currículum un grapat d’encàrrecs de prestigi, incloent una òpera de cambra estrenada també a Munic el 2011, Make No Noise, basada en el film La vida secreta de les paraules d’Isabel Coixet. No és aquesta l’única connexió entre Srnka i la cineasta catalana, ja que el seu corpus també inclou una peça inspirada en La meva vida sense mi. 

L’escala de South Pole és una altra, per descomptat, començant pel motor principal de l’obra, una orquestra voluminosa i hiperactiva, fins i tot quan es manté en un volum soterrat. Una orquestra de la qual el compositor extreu un bon grapat de sonoritats originals alhora que suggestives de la grandesa dels paisatges antàrtics i del seu caràcter més terrible. La superposició d’accions i nivells musicals inclou les gravacions originals que escoltaven els dos grups enmig de la neu: l’ària de la flor de Carmen per Caruso els anglesos, la Cançó de Solveig els noruecs. Per contra, el tractament de les veus, com passa en tantes òperes del nostre temps, és menys reeixit, tot i encerts notables com la concentrada escena entre Scott, Amundsen i les dues dones que tanca la primera part, el passatge entre elles dues a la segona part o el fragment en què les expedicions es veuen forçades a sacrificar els ponis i els gossos. Una partitura, en definitiva, que impressiona més que no pas emociona.

Kirill Petrenko, l’aclamat titular de Munic, va crear sempre l’atmosfera més adient i va controlar amb mà ferma tots els estrats d’una partitura complexa en la que era la seva primera estrena absoluta d’una òpera (sembla mentida), mentre que Hans Neuenfels signava un muntatge de gran nitidesa, il·lustrant la trama sense fer escarafalls. Amb escenografia de Katrin Connan i el mateix Neuenfels, vestuari d’Andrea Schmidt-Futterer i llums de Stefan Bolliger, tot passava en un cubicle blanc, britànics a l’esquerra i noruecs a la dreta, presidit per una creu negra, l’objectiu a assolir. Tara Erraught (Kathleen) i Mojca Erdmann (Landlady) van aportar una necessària calidesa a una obra dominada per les veus masculines. Un dels encerts de Srnka és diferenciar britànics (tenors) i noruecs (barítons), amb dos ben travats quartets d’expedicionaris entre els quals es pot destacar Dean Power (Lawrence Oates) i Tim Kuypers (Hjalmar Johansen). Els primers estaven encapçalats per l’Scott hiperactiu, però de volum limitat, de Rolando Villazón mentre que Thomas Hampson va ser un imponent Amundsen, impecable de veu i de fraseig (i de dicció, era a qui millor s’entenia el text anglès), un gegant amb peus de fang que rep el telegrama final informant de la mort de Scott. El vencedor reconeix que el Pol Sud és ara del seu rival mentre la música es dissol en el silenci.

Fotos: Wilfried Hösl
[Versió ampliada del text publicat el 2 de febrer al diari ARA]