divendres, 21 novembre de 2014

Eva-Maria Westbroek brilla en 'Lady Macbeth del districte de Mtsensk' de Xostakóvitx al Met



A quasi 80 anys de distància, sembla increïble que es pugui ensorrar de cop i volta la trajectòria de mesos i mesos d’èxit d’una òpera com va ser el cas de Lady Macbeth del districte de Mtsensk quan Stalin la va veure a Moscou. Ben mirat, tota tirania com l’stalinista té el seu punt d’arbitrarietat, la principal missió de la qual és generar una sensació d’inseguretat permanent entre els seus súbdits que talli d’arrel qualsevol temptació de revolta. 


Avui en dia, la segona òpera de Xostakóvitx és una presència habitual en les programacions, com correspon a un dels títols més colpidors del segle XX. El muntatge en repertori al Met, estrenat el 1994, està signat per un Graham Vick que juga a fons la carta grotesca que l’explosiva partitura de Xostakóvitx propicia: colors llampants, referències al còmic, figures caricaturesques (la legió de núvies frenètiques que apareixen en diversos interludis), elements gegants que irrompen de totes bandes. En aquest univers bigarrat, molt de mitjans segle XX, amb dissenys de Paul Brown, Katerina Ismailova és una burgesa avorrida que troba escapatòria en la seva tòrrida relació amb Sergei (fornici salvatge rere la nevera inclòs), duent-la a una espiral de crims. L’únic problema de la producció és que el to general és tan volgudament xaró que quan arribem al terrible acte quart no s’assoleix la necessària desolació que el desenllaç necessita. Tot i així, una proposta brillant i sense la sensació de rutina que a vegades afecta a les reposicions en teatres de funció diària.


Eva-Maria Westbroek és una Katerina generosa a nivell físic i vocal, incansable i punyent fins al final, en el que suposa una de les grans encarnacions de l’esplèndida soprano holandesa. Va estar ben corresposta per l’expansiu Sergei de Brandon Jovanovich, de veu fàcil i penetrant. Anatoli Kotscherga segueix sent un Boris atemoridor, Raymond Very va ser un Zinovy d’agut fàcil, menys caricaturesc que d’habitud. Entre la llarga llista de petits papers, ben coberts en general pel Met, cal subratllar el Sergent de Policia del veterà Vladimir Ognovenko i el sentit Vell Convicte del no gens vell Dmitry Belosselskiy.


La freqüència alimenta la memòria i ara feia massa temps que no veia un músic tan remarcable com James Conlon. Si l’orquestra del Met ja fa temps que se sap que és un instrument formidable, el cor, en les dues funcions vistes aquests dies, ha assolit cotes no menys altes de qualitat. La lectura de Conlon va ser intensa (la seva batuta va compensar, junt amb Westbroek, els límits del muntatge a l’acte quart), amb tots els elements a lloc, i només se li podria demanar una mica més de mala llet. Aquesta mai sobra en Xostakóvitx.


Nova York per al cronista, no només implica Met (o Carnegie Hall o Avery Fischer Hall, si toca), també Broadway. On the Town de Bernstein al Lyric Theatre va ser un goig per la irresistible partitura de Bernstein i una producció on tot funcionava a la perfecció, tot i que faltava una mica de punch. Hedwig and the Angry Inch al Belasco Theatre va suposar un espectacular tour de force per a Michael C. Hall (sí, el de Dexter) com al rocker transvestit al qual només deixen un trosset d’aparell, mentre que Side Show, al St. James Theatre, és l’intent per part del cineasta Bill Condon de ressuscitar un musical amb poc èxit inicial al 1997, sobre les siameses que apareixen al mític film Freaks de Tod Browning. Llàstima que text i música siguin massa genèrics. L’impacte més gran va venir d’un espectacle que ja fa temps que triomfa a Londres i Nova York: Matilda, al Sam S. Shubert Theatre, adaptació deliciosa del llibre de Roald Dahl amb un muntatge que no para d’oferir sorpreses sense els ensucraments que massa cops afecten les històries amb nens, al contrari, amb un substrat més aviat fosc. Es nota que el musical no és pas ianqui, sinó british.

Fotos: Ken Howard / Metropolitan Opera
[Parts d’aquesta crònica van ser publicades al diari ARA el dia 18 de novembre]