dissabte, 26 juliol de 2014

Puccini, Dallapiccola i Gershwin: el segle XX al tram final de la temporada del Gran Teatre del Liceu

La temporada del Gran Teatre del Liceu ja ha acabat, per tant, és hora de fer un petit (i, cert, tardà) resum del tram final del curs, encara que l’equipament encara no hagi tancat les portes per vacances. Aquests dies l’escenari és ocupat pel muntatge del musical Les miserables que fa uns anys ja es va representar a Barcelona. Per a una institució necessitada d’ingressos, l’opció de llogar la sala a altres espectacles és una opció raonable, sempre i quan no interfereixi en l’activitat principal. En tot cas, de cara a l’opinió pública mitjanament informada, estaria bé poder distingir amb la màxima claredat possible entre el que fa el Liceu i el que es fa al Liceu, és a dir, el que és activitat pròpia i aquella en què el teatre és un mer contenidor.



Dos compositors italians
El repàs comença pel programa doble Dallapiccola / Puccini coproduït amb el Teatro Real. El mínim comú denominador no sempre és fàcil de trobar quan es programen dues òperes breus dissímils en aparença com Il prigioniero i Suor Angelica. Lluís Pasqual va emprar a consciència la imponent estructura metàl·lica dissenyada per Paco Azorín, una gàbia giratòria de tres pisos, per connectar la presó inquisitorial de l’obra de Dallapiccola amb el convent on ha estat tancada la protagonista de Puccini. El simbolisme és tan simple com eficaç: cossos i ànimes reclosos sense possibilitat d’escapatòria. Amb una direcció ajustada, Pasqual respecta tant la colpidora tragèdia del primer títol com el sentiment melodramàtic del segon, amb aparició miraculosa del fill inclosa, tractada amb força tacte (i sense angelets, només una cortina descendent de neons). 


Si el muntatge establia ponts entre els dos drames, Edmon Colomer, en la seva primera producció escenificada al teatre, va diferenciar bé les dues partitures. Colomer substituïa el previst Josep Pons, en un canvi anunciat abans de l’estrena de Die Walküre (per si algú peca de suspicàcia). És el segon cop en què el titular del teatre no apareix en un espectacle en el qual està previst en el programa general (el mateix va passar amb Butterfly), potser que un altre cop s’estalviïn de bon començament el ball de noms. A més a més, a diferència d’altres teatres, el Liceu es limita a penjar el web els canvis en els equips artístics, sense molestar-se ni tan sols a enviar una nota informativa. Recordem que Angelica també havia de ser una altra soprano.   


Colomer va traduir amb encert l’atmosfera opressiva d’Il prigionero, en la seva més que benvinguda estrena al Liceu, i la seva implacable progressió cap a un final que glaça la sang. Per contra, a Suor Angelica, l’aneguet lleig del Trittico, va primar el detallisme (els efectes descriptius de la primera part) i el refinament tímbric de l’orquestra pucciniana, malgrat certa morositat dels temps, amb un bon rendiment del conjunt de la casa, així com d’un cor que s’acomiada de José Luis Basso.

Els accents escruixidors de la Mare de Jeanne-Michèle Charbonnet (compensant l’evident desgast de la veu) van ser una bona porta d’entrada a un Prigioniero que un tatuadíssim Ievgueni Nikitin, com a l’anònima víctima, va saber dur sobre les seves espatlles amb intensitat ben graduada, mentre que el Carceller/Inquisidor de Robert Brubaker va ser d’una sinuositat falsament beatífica. Com a Suor Angelica, Maria Agresta va anar a més al llarg de la funció d’estrena, amb un cant que, descomptant algun agut tibant, va preferir el matís ben modulat al mer desbordament emocional. En una representació posterior la seva prestació vocal encara va ser més segura. Dolora Zajick, justament homenatjada amb una pluja de paperets celebrant els 25 anys del seu debut al Liceu, va fer de la seva implacable Princesa una lliçó de com es pot actuar amb la veu (i més quan aquesta segueix sent un instrument privilegiat).



Revelació tenoril
Entre les possibles virtuts d’aquest monstre antinatural que són les òperes en concert hi ha la de donar major relleu a l’orquestra, un factor encara més evident quan s’interpreta un compositor de la sofisticació de Puccini. Així ho va entendre Pablo González en una lectura de notable refinament sonor d’Il tabarro, la primera part d’Il trittico amb què l’OBC feia la seva visita anual al Liceu. 

Una altra virtut és la de poder reunir amb més facilitat (menys assajos i funcions) un repartiment de primera línia, com va ser el cas aquí, fins i tot malgrat el canvi d’Eva-Maria Westbroek a penúltima hora. Amb una veu, si no altament seductora, sí segura i suficient, Amarilli Nizza va ser una Giorgetta punyent en els seus anhels de fugir de la sòrdida quotidianitat al costat de l’intens Michele d’Àngel Òdena, un xic menys segur que els seus companys, potser perquè era l’únic protagonista que cantava amb partitura (van sobrar quasi tots els faristols). El debut liceista d’Aleksandrs Antonenko (Michele) va ser espectacular: una veu brunyida, vibrant, poderosa, i un fraseig acurat que, com el dels seus col·legues, evitava els efectes vulgars que alguns confonen amb el verisme. La confiança de Riccardo Muti quan va confiar fa uns anys en un llavors poc conegut tenor per ser el seu Otello a Salzburg estava del tot justificada.


Un canvi no anunciat en aquesta sessió complementària al díptic format per Il prigioniero i Suor Angelica va ser el dels Canti di prigionia pels fragments simfònics de Marsia, també de Dallapiccola, dels quals el programa de mà no en deia res de res. Aquesta suite extreta d’un ballet del 1943, sense compartir el dodecafonisme de l’òpera, conté passatges d’apreciable delicadesa, ben defensats per l’OBC i el seu titular. Ara bé, a què es va deure la caiguda dels complexos Canti di prigionia on el Cor de Cambra del Palau havia d’unir forces amb un, des de Kitej, infrautilitzat Cor del Liceu?

De Catfish Row a Soweto
La temporada va tenir un final imprevist amb la visita de l’Òpera de Ciutat del Cap amb una proposta que reforçava el perfil segle XX d’aquest tram final de curs. Aquest Porgy and Bess absent del programa general ha estat possible gràcies a la supressió del previst ERO estival. La signatura d’un acord entre empresa i plantilla fa esperar que el Liceu tindrà una necessària pau social en uns temps encara plens de dificultats.

La Terra Promesa és un anhel recurrent dels habitants de Catfish Row, el barri negre de Charleston on transcorre, als anys 20 del segle passat, Porgy and Bess; una aspiració a sortir de la misèria i l’opressió, encara que calgués esperar al retrobament amb el Creador. 50 anys més tard, per als residents d’una township de Sud-àfrica com Soweto, aquesta terra promesa només podia ser assolida mitjançant la resistència i la revolta contra el règim criminal de l’apartheid. Res de resignació, per tant, com la dels seus congèneres a l’altra banda de l’Atlàntic, la qual cosa no obsta a que la translació temporal i geogràfica de l’obra mestra de Gershwin sigui un èxit.


La primera gran virtut d’aquest muntatge ben rodat de Christine Crouse és fer justícia a un dels elements cabdals de Porgy and Bess: el retrat d’una comunitat viva, que riu i plora, que canta i balla les seves alegries i les seves penes, que fa pinya però que també té les seves petites hipocresies. Situades en l’escenari funcional de Michael Mitchell, les escenes de conjunt bullen amb una energia inexhaurible, plenes de petits detalls defensats sense màcula per un repartiment i un cor entregats, mentre que la vibrant coreografia de Sibonakaliso Ndaba contribuïa de valent a donar un inconfusible aroma africà a la proposta. Al costat del retrat col·lectiu, Crouse també delinea amb tacte els drames individuals, sobretot la relació entre un Porgy que mai perd la fe ni els ànims i una Bess que evoluciona de nina trencada a amant (temporalment) redimida. 

Xolela Sixaba va ser un Porgy de presència carismàtica i veu tonant, tot i una reduïda gamma dinàmica, al costat de la sensual Bess (d’agut àcid) de Nonhlanhla Yende. La Clara de Siphamandla Yakupa va obrir la vetllada amb un primorós “Summertime”, Tshepo Moagi va ser un sinuós Sportin’ Life amb apropiada insolència tenoril i Miranda Tini, una Maria sucosa. Per sobre de les individualitats, aquesta funció va ser el triomf del treball en equip de la companyia de l’Òpera de Ciutat del Cap.


A Porgy and Bess Gershwin aparella l’estructura formal i la sofisticació d’escriptura de l’òpera europea amb el llenguatge de la música negra (del jazz al gospel passant pel ragtime) amb la qual s’havia amarat aquest fill d’immigrants russo-jueus. Tim Murray va copsar a la perfecció la natura especial de la partitura (una mica retallada, això sí) aconseguint un rendiment notable de l’orquestra liceista, tot i que algun assaig suplementari no hagués estat sobrer per a algunes escenes amb resposta més dubitativa. 

Aquest punt final arrodonia una temporada que, comptat i debatut, i un cop oblidats els concerts Verdi, ha estat força satisfactòria. Ara és el torn dels festivals d’estiu.

[Aquest text inclou fragments publicats prèviament al diari ARA]

Fotos: Antoni Bofill