dilluns, 1 setembre de 2014

Drottningholm, una joia de teatre del segle XVIII ideal per a un Mozart jovenívol: 'Mitridate'



Els suecs són especialistes en despertar belles dorments. Una de les visites més recomanables a Estocolm és el Museu Vasa que acull l’immens vaixell de guerra enfonsat el 1628 pocs minuts després de ser noliejat i recuperat el 1961. A la riba del llac Malären, prop de la capital, hi ha el palau de Drottningholm, amb el seu teatre adjacent inaugurat el 1765, però tancat després de l’assassinat de Gustau III. No seria fins a començaments del segle XX en què es va redescobrir aquesta petita joia amb la seva maquinària i telons originals intactes. Un teatre ideal per gaudir d’obres de l’època, com Mitridate, aquest esclat impressionant d’un Mozart de 14 anys.


La partitura segueix les convencions de l’opera seria, amb les inevitables servituds al lluïment dels cantants, la qual cosa no impedeix que hi hagi moments corprenedors, en especial els vinculats amb la parella formada per Aspasia i Sifare. En un espai com el de Drottningholm no cal esperar gaire comoditats ni tampoc oripells ornamentals, però hi una proximitat amb l’escenari que garanteix que la música arribi amb un impacte, una cruesa fins i tot, indefugible.

Posats a visitar un teatre tan singular, hagués estat bé que Francisco Negrín hagués aprofitat més els telons disponibles. Tot i així, amb els quatre elements dissenyats per Louis Désiré, autor també del vestuari pseudo-segle XVIII, la convulsa trama està explicada amb claredat, amb un apropiat marc visual, el taüt transparent de Mitridate, mort de mentida al començament, mort de veritat al final. Negrín, a més, dóna prou animació a les llargues àries, malgrat alguns afegitons sobrers, com les aportacions de quatre sicaris multiusos i d’una ignota dona que conforta els protagonistes en els moments més atribolats, i d’altres de risibles, com el toc homoeròtic de la relació entre Farnace i el tribú romà Marzio.


Les dificultats vocals són tant o més formidables que les dramatúrgiques, ja que els quatre papers principals són de gran exigència, començant pel protagonista, amb els seus salts mortals del greu a l’agut i una tessitura sovint tibant per baix o per dalt. Certa prudència en el cant de Peter Lodahl va ser comprensible, però el tenor danès se’n va sortir en general airós. Després de la terrorífica ària de sortida, el seu rei i pare, ara irat, ara comprensiu, va anar guanyant envergadura. La primera ària de l’òpera, tanmateix, correspon a la prima donna, Aspasia. Miah Persson va estar brillant, amb una coloratura segura (més que no pas enlluernadora), i, com Lodahl, va anar a més en el retrat del vessant més íntim del personatge, amb el climax en el duo amb Sifare que tanca l’acte segon.


La veu tindrà les seves asprors, però Raffaella Milanesi posseeix una irresistible calidesa expressiva, així com l’empenta necessària per als passatges més marcials de Sifare. Molt bé les segones sopranos, Sara Hershkowitz com a Ismene, Elisabeth Meyer com a Arbate, ambdues amb alguna ascensió exhibicionista al sobreagut, així com el segon tenor, Anders J Dahlin, a qui hom imaginava en papers més extensos que el de Marzio (cert, l’ària al seu càrrec no és gens fàcil). Amb un timbre no gaire grat per a aquesta oïda, Christophe Dumaux va ser un Farnace de gran intensitat.


La part menys convincent de la versió va ser la direcció musical de David Stern, per a l’anecdotari, fill del gran violinista Isaac Stern. Al capdavant de l’orquestra del mateix Drottningholm, Stern va confondre l’aplicació de criteris historicistes amb l’ús d’accents brutals, un volum exagerat per a una acústica tan directa com la del teatre suec i temps ràpids tirant a vertiginosos. Una versió a pinyó fix l’única virtut de la qual va ser que la tensió dramàtica mai va decaure (hi ajudaven els cops de tisora a recitatius i algunes àries), mentre que l’orquestra es va revelar com un conjunt competent, amb solistes de mèrit com la trompa. Comptat i debatut, una bona representació d’una òpera magnífica en un teatre únic.

Fotografies: Mats Bäcker