divendres, 2 de desembre de 2016

Kirill Petrenko torna a enlluernar a l'Òpera Estatal de Baviera amb 'Lady Macbeth de Msenk' de Xostakóvitx



La segona nova producció de la temporada de l’Òpera Estatal de Baviera ha suposat un nou triomf incontestable per al director musical de la companyia, Kirill Petrenko. El control que exerceix sobre tots els paràmetres de la interpretació és, simplement, abracadabrant, sense que això es tradueixi, per sort, en lectures que pequin d’excés analític, com va quedar evident en aquesta Lady Macbeth del districte de Msenk de Xostakóvitx.


La claredat de la textura sonora i l’atenció als detalls sense perdre de vista el conjunt van estar sempre al servei de la tensió dramàtica, mentre que l’ús de l’edició crítica oferia, ara i adés, petits canvis que no capgiraven el coneixement de l’obra. Li va faltar a Petrenko una mica més de mala llet, de salvatgia en els passatges més aparatosos? Tot són gustos, però la magnífica orquestra muniquesa va espetegar sense violència gratuïta i, de propina, amb un virtuosisme remarcable, oferint a més, en l’altra extrem de l’espectre dinàmic, alguns dels ultrapianíssims més al·lucinants que es puguin escoltar en un teatre d’òpera (molt bé també el rendiment del cor de la casa). I, què carai, quan calia tremp, n’hi havia a bastament: la passacaglia de l’acte segon, veritable punt d’inflexió de la partitura, va ser traduïda amb un sentit de la progressió que treia l’alè, i els esclats paroxístics de l’acte quart deixaven clavat a la butaca. En realitat, el que dominava en la versió de Petrenko va ser una tristesa infinita, la desolació que banya aquest retrat fosquíssim de l’ànima humana i, per aquest motiu, en l’esmentat acte quart el director va arribar a cotes colpidores de concentració expressiva, en especial en el darrer monòleg de la protagonista, d’una depuració extrema.


Aquest va ser un dels moments també més destacats d’Anja Kampe en el seu debut com a Katerina Ismailova, arribant a un retrat d’un ésser derrotat que posava els pèls de punta. La soprano alemanya s’entrega sempre en cos i ànima en tots els papers que aborda i, malgrat que el seu rus no semblava del tot idiomàtic a aquestes ignorants orelles (al menys, en comparació amb els seus companys de repartiment), la veu va surar amb facilitat en els moments més tensos de la partitura amb un cant tant generós com la presència escènica. Serguei no posa problemes ni té secrets per a Misha Didyk, ideal en la petulància de l’amant de la protagonista. La veu d’Anatoli Kotxerga mostra ja senyals preocupants de desgast, amb més declamació que cant, més esgarips que afinació, sense que això no l’impedeixi seguir sent un Boris odiós. Una de les sorpreses del repartiment va ser Sinowi, paper molts cops assignat a tenors de caràcter i que a Munic va ser interpretat per un cantant de veu plena i lirisme sedós com Sergei Skorokhodov, la qual cosa donava una perspectiva diferent al marit de Katerina. De l’extens equip vocal, cal destacar també el divertit Popa de Goran Jurić i la capacitat d’Alexander Tsymbalyuk de diferenciar amb pocs minuts de diferència la fàtua pompositat del Cap de Policia de l’alè tràgic del Vell Presoner.


Harry Kupfer tornava a l’Òpera Estatal de Baviera després d’una absència de 16 anys, amb una Lady Macbeth de Msenk a la qual se li podria demanar més inspiració, però no més ofici. L’octogenari director alemany explica molt bé la història amb una acurada direcció de personatges que evita conscientment caure en la caricatura (l’excepció, l’escena a la comissaria, amb un ballet de policies sobre cadires de rodes) i ofereix bons detalls de percepció psicològica (al final de l’acte segon, després de l’assassinat de Sinowi, Serguei fuma despreocupat, separat de Katerina: ja es veu que allò no acabarà bé). L’imponent decorat de Hans Schavernoch, reforçat pels vídeos de Thomas Reimer, ens situen en una gran fàbrica de l’era presoviètica, al mig de la qual se situa l’estança ben atrotinada de Katerina, més presonera que no pas esposa del fill de l’amo. L’enlairament ocasional i descens posterior de l’habitació podrien simbolitzar les aspiracions que no acaben de reeixir de la protagonista, idea que Kupfer tampoc explota gaire més enllà. L’espai es va buidant a mesura que avança la trama (la comissaria se situa sota la taula del convit de noces de Katerina i Serguei), fins arribar a un acte quart més diàfan davant un cel nuvolós (recordava el muntatge que Kupfer va signar a Frankfurt d’Una vida pel tsar de Glinka). Correcció escènica, en definitiva, que no va posar entrebancs a una sobirana versió musical encapçalada per Kirill Petrenko.

Fotos: Wilfried Hösl