divendres, 8 de febrer de 2019

L'Òpera de París no compleix les expectatives amb la nova producció de 'Les troyens' en ple any Berlioz


150 anys de la mort d’Hector Berlioz, 350 de la creació de la institució que esdevindria l’Òpera Nacional de París, i 30 de la inauguració de l’Opéra Bastille: tot conflueix en la nova producció de Les troyens (la primera òpera representada al teatre, tot i que al 1990), un dels plats forts d’una temporada no pas pobra en plats forts, servit per un equip artístic de primera línia. A l’hora de la veritat, el resultat no ha estat a l’alçada de les expectatives (cert, elevades), si bé costa d’entendre els motius del sarau monumental que les cròniques diuen va haver en l’estrena o dels crits puntuals en la funció que comentem: poca paciència.


Dmitri Tcherniakov és un dels noms més grans de la posada en escena actual, circumstància que no impedeix que, de tant en tant, l’espifiï. Les troyens no forma part dels treballs més inspirats perquè la fórmula aplicada en altres ocasions aquí no funciona. Evacuant tota èpica i tot romanticisme, el director rus agafa l’escalpel més esmolat per deconstruir a fons la trama, inventant elements argumentals alternatius amb una relació més o menys tangencial a la lletra del llibret. L’operació funciona força als dos actes inicials a Troia, amb una escenografia del mateix Tcherniakov que mostra de forma brillant una ciutat actual destrossada per la guerra i una sala del palau de Priam, un sàtrapa que imposa la seva voluntat a la família reial. Cassandre és l’element rebel, com ja apunta el vestuari (Elena Zaytseva), una filla que, tal com suggereix un vídeo, va patir abusos de petita per part del pare. Tcherniakov abusa dels rètols informatius a la CNN per explicar la seva visió de la història, tot convertint la caiguda de Troia en una conseqüència de conspiracions personals. Énée traeix el seus al veure que, com a successor, Priam prefereix Astyanax, el fill d’Hector, al seu Ascagne. El protagonista es penedeix tard de la seva traïció i comença a perdre la raó mentre els mòduls del decorat ballen amunt i avall, alhora que Cassandre troba la mort, sola, cremant-se com un bonze.


Si la brillantor del decorat i la capacitat de girar com un mitjó el perfil dels personatges són els pilars d’aquests dos actes, les coses es torcen molt a Cartago, encara que sigui la continuació lògica de les malvestat del que hem vist abans. L’enorme decorat únic, il·luminat per Gleb Filshtinsky seguint el pas del dia i la nit, ens porta a un centre de rehabilitació de víctimes de guerra sota la cura atenta d’un equip de terapeutes (com Narbal, Anna i Iopas). Entre els pacients (alguns amb cames ortopèdiques), trobem una dona tractada com una reina, amb corona de cartró i capa de paper, Didon. Un grup de nous pacients s’incorporen a la teràpia de jocs de rol, amb especial intensitat per part d’Énée, barallant-se de valent amb un cuidador disfressat al final de l’acte tercer. L’atracció sembla més forta de Didon cap a Énée que a l’inrevés, com es dedueix d’una Cacera reial i tempesta convertida en un nou exercici. Els dos amants amb prou feines es toquen en un duo d’amor que acaba amb l’heroi tornant a escoltar les veus que l’impel·leixen a marxar cap a Itàlia (per descomptat, no hi ha no déus ni espectres). Tot i els intents dels cuidadors, a l’abandonada Didon no li queda cap altra sortida que prendre’s tot un pot de pastilles l’efecte letal del qual no arriba fins a l’últim moment, esvalotant terapeutes i pacients.


Tcherniakov ja va emprar la tàctica de la teràpia per curar traumes a la Carmen d’Aix-en-Provence, de forma molt més enginyosa i estimulant. A París, a banda del farciment amb detalls superflus (la taula de ping pong), aquest recurs no funciona perquè l’encaix entre realitat, joc i deliri està mal definit, i les escenes estan menys ben resoltes que als dos actes anteriors. A més, si pot ser comprensible la voluntat d’oferir una mirada sense pietat sobre Énée, la tragèdia de Didon queda del tot aigualida. A la decepció per la producció cal afegir el desencís pels excessius talls a la partitura. Siguin causats per Tcherniakov, per Philippe Jordan o pels dos, no deixa de ser lamentable que ni tan sols a l’any Berlioz l’Òpera de París es digni a interpretar sencer Les troyens.


La direcció de Jordan ha estat irregular, amb un so flou, sense la nitidesa que la inventiva orquestral del compositor demana, i, en els primers quadres, amb un sentit perfectible de la quadratura entre fossat i escena. Passatges ben caracteritzats s’alternaven amb d’altres més plans, gosaria a dir avorrits, fins i tot, sense que això discuteixi el nivell de l’orquestra o del cor (en progressió positiva al llarg de la funció), ni de les qualitats del director musical de la casa.

 
El repartiment ha estat, en conjunt, l’element més destacat, fins i tot amb els canvis soferts (adéu Garanca i Hymel). Stéphanie d’Oustrac és una cantant fascinant, d’una estatura tràgica i noblesa d’expressió impactants, tot i una veu no òptima per a l’hangar que és la Bastilla. La colpidora expressivitat de la seva Cassandre ha estat un dels puntals dels actes troians junt amb el Chorèbe plusquamperfet de legato i d’elegància de Stéphane Degout. Qui sap si per demostrar potència, París va convocar algun cameo de luxe, però si és una injustícia dur Véronique Gens només a lluir palmito com a Hécube (no té ni mitja frase en solitari), és incomprensible contractar com a Priam un Paata Burchuladze amb l’ombra d’una veu. 


Versàtil com pocs tenors avui en dia, Brandon Jovanovich va ser un Énée de format heroic, enèrgic sense estar exempt de delicadesa (el duo de l’acte quart), però amb un agut blanquinós i cada cop més laboriós. Didon es va beneficiar dels mitjans opulents i el cant càlid d’Ekaterina Semenchuk, no tant d’una dicció boirosa. Aude Extrémo i Christian Van Horn van estar ben compenetrats com a Anna i Narbal, amb el mèrit afegit de cantar el seu duo mentre ells mateixos juguen a tenis taula. El mel·liflu Iopas de Cyrille Dubois va tenir més sort que l’Hylas evocador de Bror Magnus Robertson, que només va poder cantar una part del seu número. Comptat i debatut, entre la quinzena de produccions que he vist de Les troyens aquesta no és ni de les millors ni de les pitjors. Això sí, tractant-se de totes les efemèrides implicades, París ha fet curt.


Post scriptum: Amb la crònica de l’òpera més estimada del compositor més estimat, tanco l’activitat d’aquest blog, al menys per ara. Assumeixo noves responsabilitats en el camp de la música que limitaran la meva activitat crítica, tot i que la mantindré en algunes finestres mediàtiques per a esdeveniments internacionals. Ha estat un plaer poder compartir, amb qui de bon grat ha volgut llegir aquestes reflexions, la meva passió per l’òpera, una passió que no m’abandonarà mai. Qui sap si, quan la vida doni més voltes, les cròniques tornaran a fluir. Mentrestant, moltes gràcies per la paciència. Ens veiem al teatre!   

Representació vista el 3 de febrer
Fotografies: Vincent Pontet

3 comentaris:

  1. Moltes felicitats pel teu merescut nomenament a aquest impotant càrrec, vinculat a la música.T'ho mereixes! Sort!!!

    ResponSuprimeix
  2. Moltes felicitats pel nomenament i moltes gràcies pel blog. El trobaré a faltar. Ha estat un plaer seguir-te.

    ResponSuprimeix

Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.