dijous, 30 de gener del 2014

Viabilitats i titularitats: comentaris sobre els darrers esdeveniments al Liceu i l'OBC



Dies de notícies rellevants a dues de les grans institucions musicals del país. Per una banda, el flamant director general del Gran Teatre del Liceu, Roger Guasch, va presentar el seu pla estratègic que pretén treure el coliseu del destret on es troba. Per l’altra, l’OBC anunciava oficialment el fitxatge de Kazushi Ono com a director titular a partir del 2015. Comentem-ho.


El pla liceista de viabilitat parteix d’una evidència -calen més ingressos- i d’una constatació –les administracions públiques no donaran més diners, tot i que seria convenient que es comprometessin a no donar-ne menys. A més, l’enorme deute bancari reconegut, ¿es podrà eixugar sense que els responsables polítics, uns dels causants de la sotsobra del Liceu amb les seves retallades dràstiques, no tornin a obrir la cartera? Ultra això, una activitat decreixent no és la millor manera d’aconseguir més ingressos, per això és una doble bona notícia l’aixecament de l’ERO temporal del juliol, la qual cosa permetrà, ja que no fer una producció pròpia –a aquestes alçades és molt tard-, al menys acollir un muntatge itinerant que ja ha visitat altres ciutats europees: Porgy and Bess, la fantàstica obra de Gershwin en muntatge de l’Òpera de Ciutat del Cap.

L’aixecament de l’ERO no elimina, tanmateix, la incertesa laboral sobre un teatre que als últims anys ha reduït personal d’una forma molt peculiar: deixant gairebé intactes les oficines i fent fora la part de la plantilla que fa possible l’activitat artística. No ha de ser aquesta la prioritat, poder aixecar el teló? En llenguatge empresarial, declarar la voluntat de salvaguardar el màxim nombre de llocs de treball, com va fer el director general, sol ser el preludi a acomiadaments, però caldrà estar atents als esdeveniments. 


En la presentació del pla, segons ha aparegut en la premsa, hi va haver alguns comentaris curiosos no s’acaben d’entendre. Em va fer gràcia la comparació amb la taquilla del Museu de Cera: la veig cada dia des de la finestra de l’oficina on treballo quan no faig de cronista, i de multituds fent cua no en veig mai. Cap objecció, en tot cas, a que les taquilles del Liceu tornin a les Rambles, on ja hi havien estat durant un temps, encara que en una època de creixents transaccions a la xarxa això no deixa de ser un detall. En tot cas, millor no tornar a veure les noies que feien propaganda a la porta del teatre amb fulletons plastificats, com si fos sangria o paella per a turistes. Una imatge ben cutre.

El que més em va cridar l’atenció és la intenció de millorar l’eficiència i la productivitat (un terme que referit a cultura fa molta basarda) dels tècnics per tal d’alliberar el teatre a partir de les sis de la tarda i programar òperes de repertori. Perdó? Tenen necessitats tècniques diferents a les d’altres títols? No depèn més de les característiques dels muntatges, més que no pas de l’obra? I que no se’n fan ja, d’òperes de repertori? A més, se suposa que després de l’incendi el Liceu tenia un esplèndid equipament escènic que permetia alternar produccions, cosa que s’ha fet en comptades ocasions. Qui sap si les màquines estan rovellades per falta d’ús.


Algun mitjà parlava també d’òperes que permetessin guanyar diners. Perdó? Que ens les presentin, perquè són una espècie ben rara. Les recents dades sobre el descens d’assistència al Met de Nova York i el dèficit acumulat revelava una xifra que paga la pena recordar: els ingressos per taquillatge només representen el 27,6 per cent del total. Més que de guanyar diners, parlem millor, doncs, d’equilibrar pressupostos, amb títols amb més ganxo que puguin compensar propostes més arriscades però no menys necessàries, com, per altra banda, s’intentava fer fins ara. Insistir tant en el gran repertori (que no cal dir que m’apassiona, però no en exclusiva) em posa una mica la mosca sota el nas. Sembla que algunes veus de la caverna malden per arrossegar el Liceu cap a una regressió (una més de les que patim ara) que condemnaria el teatre a la irrellevància internacional.

Al capdavall, el que el pla estratègic no ens ha dut encara és un director artístic que pensi, programi, ideï i engresqui. Preocupar-nos del continent és necessari, centrar-nos en el contingut és imprescindible. Per aquest motiu, també genera certa desconfiança la intenció de que el futur responsable artístic també assumeixi el departament de producció. No són feines molt diferents, una més ideològica, de concepte, l’altra més tècnica? Estalviar un sou no durà més problemes o ja es busca un perfil que no remeni gaire les aigües?


En un procés tranquil de transició, al menys en aparença, l’OBC ha presentat el seu futur titular. Arribats a aquest punt, potser hauria d’aturar-me, perquè l’amiga Rosa Massagué ja va dir molt millor el que també penso sobre el nomenament de Kazushi Ono: és un director excel·lent que perfectament podria intercanviar-se amb Josep Pons, ja que la seva experiència operística és molt superior a la del titular del Liceu.

En aquesta mena de nomenaments el món de la clàssica sovint s’apropa massa perillosament al del futbol i els fitxatges que declaren que sempre havien somiat jugar en aquell club que els acaba de pagar una morterada. Els motius donats per la contractació d’Ono també mereixen algun comentari, no tant la seva capacitat de “constructor d’orquestres” –tot i que recordem que Antonio Pappano va ser el seu antecessor a La Monnaie, i Ivan Fischer a Lió; no són pas noms irrellevants-, com “la comprensió de la singularitat d’un país com Catalunya”. Potser no cal dur tan lluny el famós procés que estem vivint. Sigui com sigui, davant el plàcid estancament de la titularitat de Pablo González (ja haurà temps de fer-ne el balanç), Ono té capacitat per donar a l’OBC l’impuls que li permeti assolir un estadi superior. Estarem també atents als esdeveniments.


Fotos: Antoni Bofill, L’Auditori – May / Circus i Assumpta Burgues

diumenge, 26 de gener del 2014

Christian Thielemann obre l'any Strauss amb una impressionant 'Elektra' a Dresden



Aquest 2014, entre altres aniversaris destacats, es commemoren els 150 anys del naixement de Richard Strauss, una excusa com qualsevol altra per fer el primer viatge de l’any a Dresden, veritable empori del compositor alemany, on va estrenar nou de les seves òperes. Una de les millors, Elektra, es va crear ara fa just 105 anys i la Semperoper en presentava una nova producció sota la batuta de Christian Thielemann.

 
Dir que l’Elektra per Thielemann va ser impressionant és quedar-se curt. D’entrada, i com sempre, meravella el control impressionant que el director berlinès té del gran arc, de la llarga distància, de l’estructura interna de cada partitura. Tot conduïa al cataclisme final, i els detalls i episodis intermedis sempre van estar impecablement integrats en el conjunt. Thielemann –que, recordem-ho, no va acabar de la millor manera ni a la Deutsche Oper de Berlín ni a la Filharmònica de Munic-, ara és el titular d’una de les orquestres més antigues d’Europa, l’Staatskapelle de Dresden, l’àuria sonoritat de la qual sens dubte va contribuir al resultat final.


Aquesta Elektra no va ser ni histèrica ni salvatge, la qual cosa no vol dir en absolut que es quedés curta en energia o visceralitat. La varietat de colors, de textures, d’atmosferes sonores que en va extreure Thielemann va ser abracadabrant, amb una orquestra (la corda!)  bressolant amb exquisidesa els moments lírics que la batuta va realçar amb cura i detonant explosions contundents però sempre controlades amb mà ferma pel director (els acords finals!). En una partitura que convida a l’exhibicionisme orquestral –en la memòria tinc lectures en viu d’una abassegadora Simfònica de Chicago amb Barenboim i una egòlatra Filharmònica de Viena amb Gatti- Thielemann i l’Staatskapelle van oferir, simplement una exhibició de música. Potser el director no va fer cas del tot a la cèlebre frase de Strauss que aconsellava interpretar aquesta partitura com si fos la més delicada música d’elfs i fades de Mendelssohn, però la seva òptica denotava que considera Elektra no tant una porta d’entrada a la modernitat –o a certa idea de modernitat-, com un dels últims fulgors –cert, convulsos- del postromanticisme.


Una altra virtut de Thielemann: és un gran director de teatre, mai força els cantants més enllà del que el mateix Strauss fa. A la Semperoper va aplegar, a més, un equip de primera, començant per la protagonista. Evelyn Herlitzius és un bon exemple d’aquella mena de cantants (que a mi tant m’agrada) que no s’amaguen mai i van a totes passi el que passi. La veu no és especialment maca, però té personalitat i està emprada amb flexibilitat i intel·ligència. Si el greu mai és forçat, l’agut és penetrant com un làser, gràcies més a una projecció impecable que no pas a un volum exageradament cabalós. Un parell o tres de notes al límit no destenyeixen una Elektra adolorida, furiosa i tendra que va colpir aquest espectador.


Al costat d’Herlitzius, Anne Schwanewilms encara em va semblar més freda que d’habitud. Algun dia que tingui temps analitzaré les causes, però és curiós que, a mesura que més l’escolto, menys m’agrada. Aquests sons entubats i fixos no semblen els ideals per a la cremositat vocal que demana Chrysothemis; tot i així seria injust no aplaudir l’entotsolat despullament de la part central del seu monòleg. Per la seva banda, Waltraud Meier va ser una Klytämnestra atípica. Ni mezzosoprano retronant ni soprano caducada, com sol ser habitual, la cantant alemanya va encarnar, defugint tota caricatura (no va fer ni les riallades histriòniques quan li arriba la falsa notícia de la mort d’Orest) una dona encara seductora, de presència magnètica, assaborint el text i la música d’una de les escenes més al·lucinògenes de la història de l’òpera, on Meier i Thielemann van aconseguir aturar el temps. Fitxar un nadiu de Dresden com René Pape per a un rol curt com el d’Orest va ser tot un luxe, Frank van Aken va ser un efectiu Aegisth i  Nadja Mchantaf va aprofitar el focus que ofereix la Cinquena Serventa. La curiositat va ser retrobar-se amb una veterana de rols dramàtics, Nadine Secunde, reciclada en la brevíssima Zeladora.


El muntatge de Barbara Frey no feia ni fred ni calor. Situant la trama en una mena d’edifici en reconstrucció –per les fotos del programa, se suposa que és l’antic aeroport berlinès de Tempelhof- després de la Segona Guerra Mundial, la directora suïssa ens vol mostrar els profunds traumes psicològics que tot conflicte bèl·lic provoca. Més enllà d’aquesta premissa bàsica, Frey es va limitar a una direcció d’actors sense mordent, amb una única idea vistosa, que no vol dir que sigui bona: Elektra ja no té forces per a la seva dansa final mentre reapareix Chrysothemis vestida de núvia (un model espantós, per altra banda). És d’aquells muntatges que, com se sol dir, no molesten. Però una Elektra se suposa que s’ha d’enlairar per sobre d’aquest nivell. Sort del cast, de l’orquestra i, sobretot, d’un Thielemann per al qual no hi ha prou lloances.  

Fotos: Matthias Creutziger

dijous, 16 de gener del 2014

De Bayreuth a Broadway passant pel Foyer del Liceu: Wagner, 'Parsifal' i una mica de musicals



Barcelona és encara una ciutat wagneriana? Aquesta és una de les preguntes que em van venir al cap a l’acabar l’acte del centenari de l’estrena de Parsifal al Foyer del Gran Teatre del Liceu. Aquella cèlebre representació del 31 de desembre de 1913 –tot i que va ocupar més hores de la matinada de l’1 de gener de 1914- pot ser considerada com un dels punts culminants del wagnerisme a Catalunya, fruit d’un fervor irrefrenable pel compositor alemany, i forma part de la petita gran història del teatre.

La resta del món no recorda tant aquesta fita perquè, de forma legal o no, Parsifal ja s’havia vist a un grapat de ciutats. Sigui com sigui, la dèria per Wagner que va atacar els nostres rebesavis tenia un fort component de combat estètic, de manifest cultural, d’intent de renovació dels costums anquilosats de la vida musical catalana. Wagner era la modernitat, el futur. Com sol passar-nos, el combat va arribar uns lustres més tard que a altres contrades, però no hi fa res. El wagnerisme va ser un revulsiu important fins que, com tots els moviments humans, també es va anquilosar (per no dir que va prendre derivacions sinistres en alguns cercles per sort ja molt marginals).


La passió per Wagner avui és una cosa molt diferent, ja no és un moviment transformador, sinó una afició melòmana més, amb unes característiques especials que la diferencien de l’amor a altres genis de la història de la música. No parlo dels elements més propis d’un culte pseudoreligiós, que han estat sempre els que més al·lèrgia m’han provocat, sinó de la capacitat de mobilitzar esforços en pro de la divulgació dels fruits més saborosos del compositor alemany. Ignoro si a Barcelona ara hi ha més wagnerians per metre quadrat que en altres ciutats, el que sí sé és que hi ha molts wagnerians amb ganes de fer coses, i l’any del bicentenari ha estat un bon exemple.

 
S’haurien d’haver implicat més els estaments político-culturals en aquesta celebració, com alguns respectats col·legues i amics han comentat arran de l’acte al Foyer? No n’estic tan segur. Deixant de banda la dèria excessiva pels aniversaris, que a vegades semblen més pensats per amagar coses que per explicar-ne, o per mirar al passat sense avançar cap al futur, i tot admetent el lligam especial entre Wagner i Catalunya, crec que qui hauria d’haver liderat amb més decisió els actes del bicentenari és la institució més directament concernida, és a dir, el Liceu. Portar les forces del Festival de Bayreuth va ser car (potser algun dia sabrem si ruïnós), però va estar molt bé, sobretot per als que érem dins del teatre. Però un aniversari d’aquesta mena hauria de ser molt més que el fet de treure el talonari per contractar un bolo de luxe.


El paper de conselleries o regidories hauria d’haver estat, més aviat, el de facilitadors d’iniciatives i propostes fetes amb imaginació i rigor, paper que tampoc han exercit, malauradament. Amb la qual cosa arribem al Círculo del Liceo com a impulsor d’aquest Parsifal 13/14: un viatge en el temps i en l’espai dirigit per Carlus Padrissa que, com ja vaig explicar a l’ARA, no em va fer viatjar pas gaire. I el programa de mà podria haver estat menys pobre i més precís: Parsifal no és cap òpera pòstuma. La part positiva és que almenys algú va fer alguna cosa per recordar aquest centenari, encara que l’associació dels noms del Círculo i La Fura dels Baus era un pèl xocant. Que no pateixin, però, les ànimes benpensants: no es tracta pas que de cop i volta s’hagi modernitzat un dels caus de la caverna reaccionària operística, més aviat és que La Fura ja és del tot mainstream. És el destí de tants provocadors.

 
El retorn d’una activitat operística al Foyer va tenir un altre efecte, el de recordar els vells bons temps en què aquest espai subterrani era el lloc ideal per descobrir noves veus, escoltar parts oblidades de la història de la música o, simplement, gaudir de bones sessions amb el plus de la proximitat entre públic i intèrprets. Va ajudar gaire el tancament de l’espai a les finances igualment malmeses del teatre? Algun dels 46 candidats a la direcció artístic proposarà recuperar el Foyer o tindran por de que això els desqualifiqui? 


Al Foyer vam viure algunes grans sessions dedicades als musicals de Broadway, un repertori que l’OBC havia abordat algun cop ja fa anys, junt amb una part no menys destacada de la música del segle XX, la cinematogràfica (amb visites de patums com Jerry Goldsmith o Elmer Bernstein). Vivim l’època en què comunicació i manipulació cada cop són termes més sinònims, amb esforços colossals per eliminar tot vestigi de memòria i fer-nos creure que la sopa d’all s’acaba d’inventar. Això no treu mèrits al programa en un Auditori, al menys el primer dia, pleníssim i entusiasta. De cara a properes propostes similars, fora bo millorar la sonorització, motivar una mica més l’orquestra (síndrome postvacacional?) i contractar cantants que no siguin de tercera fila. El quintet britànic reunit era correcte i prou –el millor amb diferència, John Addison- amb estils més aptes per a les obres de Lloyd Webber i Schönberg que per als clàssics del gènere. Comptat i debatut, jo m’ho vaig passar bé.


Fotos: Gran Teatre del Liceu