divendres, 22 de novembre del 2013

Sensacional 'Agrippina' de Händel o com l'òpera torna (per fi) al Gran Teatre del Liceu



Pot l’impacte inicial quedar aigualit per la repetició, sobretot si és una funció entre setmana, amb el cansament acumulat de la jornada laboral? En absolut quan l’espectacle és de gran qualitat, com és el cas de l’Agrippina amb què el Liceu ha obert, ara sí com Déu mana, la temporada. És en ocasions com aquesta quan el cronista pot justificar sense problemes davant dels incrèduls perquè, tot i beneficiar-se de l’entrada de crític per a les estrenes, manté el seu abonament.


Agrippina és la primerenca obra mestra amb què un compositor de 24 anys anomenat Händel es va guanyar el sobrenom de “caro sassone” arran de la seva estrena triomfal a Venècia el 26 de desembre de 1709. Coronació de la tan breu com decisiva estada a Itàlia del músic saxó, l’obra és un compendi fascinant d’elements còmics i dramàtics (el llibret del cardenal Vincenzo Grimani és una joia) que retraten la baixesa moral d’uns personatges capaços de tot per aconseguir els seus fins. Un argument tan propi de l’antiga Roma on se situa la trama (avui la definiríem com una preqüela argumental de la molt anterior L’incoronazione di Poppea de Monteverdi) com de l’actualitat on David McVicar situa el muntatge.


La monumentalitat dels decorats de John Macfarlane (responsable també de l’elegant vestuari), presidits per una llarga escala coronada pel cobejat tron, no és cap obstacle per realitzar àgils canvis d’escena, realçats per la sempre ajustada il·luminació de Paule Constable. Una ambientació sòbria que permet gaudir encara més de la detallista direcció de McVicar -aplaudit ja al Liceu per Manon i Adriana Lecouvreur- on tot, fins al gest de l’últim extra, està pensat amb cura. En la segona visita al muntatge, el pas de platea a segon pis d’aquest espectador miop va fer perdre, com era previsible, part dels minuciosos moviments previstos pel director escocès sense que això afectés per res la validesa i energia del conjunt.



McVicar porta l’humor fins a l’extrem, ja siguin els apunts coreogràfics (que multiplicaria fins al paroxisme en la no menys esplèndida producció de Giulio Cesare in Egitto a Glyndebourne), la desopilant escena del bar que obre la segona part (de nou molt meritori el treball dels extres com el crooner i la seva xicota que es queden amb un pam de nas) o les salvatges ratlles de coca que inhala Nerone. L’humor exacerbat és un recurs que permet a McVicar ridiculitzar encara més els comportaments d’uns poderosos que, amb les seves maquinacions, es dirigeixen de cap a la seva destrucció: la lloba capitolina del teló, que al començament apareix amb la imatge típica, alletant Ròmul i Rem, surt al final degollada mentre els protagonistes s’ajeuen en les seves tombes marmòries. 


El Liceu va aplegar un repartiment de primera línia encapçalat per l’Agrippina sobirana de Sarah Connolly, canviant per un cop l’abillament masculí d’altres papers haendelians que ha interpretat. El fraseig sempre noble de la mezzosoprano britànica va servir tant per mostrar la faceta més hipòcrita i manipuladora de la dona del Cèsar com per permetre una fugaç llambregada als seus turments interiors en la colpidora “Pensieri”. La seva rival Poppea va ser una Danielle de Niese transpirant glamur per tots els porus, amb un inesperat registre slapstick i un cant més seductor quan més controlat. Curiosament, en la segona funció, malgrat l’anunci de que patia una “afecció gripal” (o, com ella mateixa va dir a Twitter, “SICK as a DOG”) va estar més convincent, potser perquè la indisposició va provocar que busqués menys els efectes que a vegades malmetien la línia.  

  
Malena Ernman, Nerone ja en l’estrena del muntatge a La Monnaie de Brussel·les el 2000, va sorprendre per una pertorbadora androgínia i un incansable desplegament físic propi de l’adolescent passat de revolucions imaginat per McVicar, tot plegat culminat amb un “Come nube” a temps infernal. David Daniels va desplegar les essències més entendridores de la seva veu amb un Ottone tot vellut (l’ària que tancava la primera part, “Voi che udite il mio lamento”, va ser un dels moments més encisadors de la funció, d’una emotivitat sublim). Rotund i flexible, Franz-Josef Selig era un Claudio de pomposa fatuïtat, ben lluny dels papers wagnerians amb què més se l’associa, mentre que Henry Waddington i Dominique Visse eren els intrigants Pallante i Narciso (el contratenor francès, també membre del cast original, compensa amb habilitat escènica una veu cada cop més desagradable) i Enric Martínez-Castignani un impecable Lesbo que va treure tot el suc de les seves limitades intervencions.

 
Harry Bicket és un director habituat a impartir criteris barrocs a formacions poc avesades a l’estil, però justament és dirigint aquest repertori (o peces del posterior classicisme com Lucio Silla al curs passat) quan menys convincent es mostra: massa prudent i tou, a les seves versions els costa agafar volada. No va ser el cas d’aquesta Agrippina, on el director britànic va estar més incisiu i enèrgic que en actuacions anteriors. Un altre mèrit de Bicket, extreure de l’orquestra liceista un so de gran netedat i precisió, amb menció especial per als oboès així com per a l’aparició a escena del clavecinista Jory Vinikour. En un moment en què tot és pessimisme al voltant del Liceu (la notícia d’un segon crèdit en un any per poder afrontar pagaments no tranquil·litza pas gaire), necessitàvem una gran nit d’òpera i l’hem tinguda.

(Versió modificada de la crítica publicada al diari ARA el 18 de novembre).

Fotos: Antoni Bofill       

dilluns, 11 de novembre del 2013

Un inspirat Zubin Mehta dirigeix a València la reposició del muntatge de 'Die Walküre' de La Fura dels Baus



Ambició mai no li ha faltat al Palau de les Arts de València. El 2007, en la seva primera temporada, va començar un dels reptes més grans als quals es pot enfrontar tot teatre d’òpera: una nova producció de Der Ring des Nibelungen de Wagner. Al capdavant del projecte hi havia un dels músics més lligats a la institució, Zubin Mehta, i La Fura dels Baus en la seva encarnació de Carlus Padrissa. L’aventura va culminar amb els cicles íntegres de la Tetralogia presentats el 2009, una fita que semblava fora de l’abast de la resta de teatres de l’Estat. Per desgràcia, també ho és ara de les reduïdes possibilitats del Palau, afectades com les dels seus congèneres per la caiguda dràstica d’ingressos.


Tot i l’excusa perfecta que presentava el bicentenari de Wagner, la intendent de l’equipament, Helga Schmidt, ha hagut de posposar a temps millors la reposició de tot el cicle per conformar-se amb el títol més popular, Die Walküre, alternat en aquest inici de temporada amb la ja comentada La Traviata de Verdi. Mentrestant, el Ring furer no s’ha quedat pas aturat: a banda del coproductor Maggio Musicale Fiorentino, el cicle ha viatjat a Sevilla –el Teatro de la Maestranza el corona aquest curs amb Götterdämmerung- i ho farà també a partir de l’abril a la Houston Grand Opera, si bé sempre a trossets. És de suposar que, posats a llogar Tetralogies, el Liceu ha tingut les seves raons per preferir la de Robert Carsen.


Conformar-se no vol dir resignar-se, i la representació ha mantingut el nivell d’excel·lència propi de les millors hores del Palau. Una excel·lència que comença pel fossat amb la presència de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana. Malgrat la reducció de la seva plantilla fixa, la formació segueix exhibint una brillantor, una calidesa i una cohesió de primer ordre, sobretot quan compta al davant amb un Zubin Mehta molt més inspirat que la nit abans a La Traviata. De fet, el record mitigat que la seva versió de Die Walküre va causar fa sis anys es va esvair del tot davant l’apassionament actual de la seva batuta. Sense perdre mai el fil dramàtic de la narració, Mehta va tenir cura dels passatges més amorosits sense renunciar a l’espectacularitat marca de la casa (la ubèrrima Cavalcada de les valquíries va ser saludablement retrunyent). Líric i grandiós a parts iguals, aquest ha estat un dels millors treballs de Mehta a València.


El Palau de les Arts ha reunit un equip vocal homogeni, començant per Nikolai Schukoff, Siegmund de tint fosc i suficients reserves heroiques al costat d’una Heidi Melton que va anar de menys a més, amb una veu cabalosa per a qui el paper de Sieglinde fins i tot sembla petit. Llegint el currículum es comprova com Brünnhilde ja forma part del seu repertori. Jennifer Wilson, una de les revelacions del cicle inicial, però que no em va convèncer pas gaire en altres papers (la Leonora beethoveniana, Turandot), repetia una Brünnhilde que manté la insolència del registre agut tot guanyant en varietat en el fraseig. Thomas Johannes Mayer i Elisabeth Kulman van ser uns Wotan i Fricka d’escala lírica que van assaborir amb fruïció totes les possibilitats del text. Si a la segona li faltava més rotunditat en els passatges més greus, el primer, que ja havia fet patxoca en el Ring de París, va dosificar bé les forces. Stephen Milling era l’amenaçador Hunding i les vuit valquíries van cavalcar a tota potència.


El muntatge de La Fura, recreat amb cura per Allex Aguilera, no és tant una relectura radical del drama wagnerià com una revisualització frapant dels grans temes que planteja. La inventiva furera segueix meravellant ja sigui pels sempre suggestius vídeos de Franc Aleu (la fugida del llop, els eclipsis) o les evolucions de les grues de Roland Olbeter amb què els déus orbiten per l’espai. Les entrades i sortides dels operaris necessaris perquè tot rutlli són l’element que més distreu, tot restant intimitat a alguns diàlegs, si bé és un mal menor dins el conjunt de la producció. Dues imatges, tanmateix, segueixen gravades a la retina: la primera, quan Siegmund fa aixecar Sieglinde, fins llavors sempre a quatre grapes, esclavitzada pel brutal Hunding; la segona, al final, amb la corona de foc que envolta Brünnhilde en el seu son. Despertarà algun dia sencer tot el Ring de València? 

   


(Versió lleugerament modificada de l’article publicat al diari ARA el 5 de novembre de 2013)
       
Fotos: Tato Baeza

dijous, 7 de novembre del 2013

Una dona contra el temps: 'La Traviata' en el famós muntatge de Willy Decker arriba al Palau de les Arts



El Palau de les Arts de València, com altres coliseus operístics de l’entorn, està vivint moments complicats. Els recursos disponibles cada cop són menors, els sacrificis que ha d’assumir la plantilla s’incrementen i la gran nau extraterrestre dissenyada per Santiago Calatrava –és digna de ser analitzada amb deteniment l’ascensió i caiguda d’aquesta figura polèmica, abans cobejada, ara poc menys que un pària (però els doblers ja els ha fet)- segueix un vol molt més ras del que se suposa ha de realitzar un equipament que, recordem-ho, disposa de quatre sales. Tot i les immenses dificultats, el teló segueix pujant, i aquesta temporada ho ha fet amb dos espectacles remarcables que commemoren els dos grans bicentenaris del 2013.

Algun dia se li acabaran els conills que treu del barret de copa, però Helga Schmidt segueix mostrant una notable habilitat (o capacitat de supervivència) per tirar endavant el Palau. El curs va començar amb La Traviata, les funcions de la qual s’enllacen ara amb les de Die Walküre, la qual cosa permet presentar un parell de caps de setmana on s’alternen els dos títols, una fórmula atractiva per als operòmans forans (com els d’Amics del Liceu que han vingut d’excursió) que és difícil d’entendre que el Liceu no apliqui.


Per a l’òpera de Verdi, Schmidt ha llogat un dels muntatges més cèlebres dels últims anys, el de Willy Decker, estrenat el 2005 a Salzburg i que va propulsar la (fugissera) parella artística Anna Netrebko-Rolando Villazón. Curiós, si la memòria no em falla, Netrebko mai més ha cantat Violetta, ni tan sols quan el Met va recuperar per a ella una producció que ara, misteris dels acords entre teatres, apareix assignada a Amsterdam. En aquesta reposició valenciana, a càrrec de Meisje Barbara Hummel, el muntatge pot haver perdut una mica de pistonada, sobretot per la manca d’una protagonista amb autèntica capacitat estel·lar. Sigui com sigui, el semicercle neutre dissenyat per l’escenògraf Wolfgang Gussmann (que provoca curiosos efectes de rebot de les veus) és el marc perfecte de la lluita de Violetta contra el temps i la mort, simbolitzats per un rellotge gegantí i l'ominosa figura que apareix contínuament (en realitat, el Doctor Grenvil del veterà Luigi Roni, present ja a Salzburg). És una lluita condemnada al fracàs per a aquesta dona en vistós vestit vermell en acusat contrast amb un entorn uniforme.

Curiositats del destí, si a Salzburg l’element més fluix va ser la batuta de Carlo Rizzi, a València va ser la de Zubin Mehta. Junt amb Plácido Domingo, que té poc menys de carta blanca per interpretar el que vulgui, el director indi és l’únic puntal estel·lar del Palau de les Arts, a banda de ser el músic que més títols dirigeix aquesta temporada, donada la peculiar situació del titular, Omer Meir Wellber, limitat a fer concerts. Tot i un curiós decalatge a l’escena segona de l’acte segon, orquestra i cor van estar al nivell d’excel·lència habitual. Menys convincent van ser els temps sovint àgils alhora que quadriculats de Mehta, i quan el seu pols es relaxava, queia en la pompositat amanida per puntuals rampells de vulgaritat sonora. Walküre va ser una altra història.

El repartiment ha estat una autèntica muntanya russa, amb canvis fins i tot a mitja estrena. En la funció aquí comentada, Violetta va ser Jessica Nuccio, en una interpretació que va anar de menys a més. Amb un instrument de soprano lírico lleugera prou interessant, a la soprano italiana li va faltar un fraseig més incisiu i un major carisma escènic per ser alguna cosa més que una Traviata correcta. Molt més convincents van ser els Germont, amb un Alfredo de gran refinament, Ismael Jordi, i un Giorgio de veu homogènia i pastosa, Simone Piazzola, un altre cantant sorgit del concurs Operalia creat per Plácido Domingo, certamen que ha esdevingut una de les principals fonts de subministrament de veus del Palau de les Arts. 


Foto: Tato Baeza