Entrades
Ambició mai no li ha faltat al Palau de les
Arts de València. El 2007, en la seva primera temporada, va començar un dels
reptes més grans als quals es pot enfrontar tot teatre d’òpera: una nova
producció de Der Ring des Nibelungen
de Wagner. Al capdavant del projecte hi havia un dels músics més lligats a la
institució, Zubin Mehta, i La Fura dels Baus en la seva encarnació de Carlus
Padrissa. L’aventura va culminar amb els cicles íntegres de la Tetralogia
presentats el 2009, una fita que semblava fora de l’abast de la resta de
teatres de l’Estat. Per desgràcia, també ho és ara de les reduïdes possibilitats
del Palau, afectades com les dels seus congèneres per la caiguda dràstica d’ingressos.
Tot i l’excusa perfecta que presentava el
bicentenari de Wagner, la intendent de l’equipament, Helga Schmidt, ha hagut de
posposar a temps millors la reposició de tot el cicle per conformar-se amb el
títol més popular, Die Walküre,
alternat en aquest inici de temporada amb la ja comentada La Traviata de Verdi. Mentrestant, el Ring furer no s’ha quedat pas aturat: a banda del coproductor
Maggio Musicale Fiorentino, el cicle ha viatjat a Sevilla –el Teatro de la
Maestranza el corona aquest curs amb Götterdämmerung-
i ho farà també a partir de l’abril a la Houston Grand Opera, si bé sempre a
trossets. És de suposar que, posats a llogar Tetralogies, el Liceu ha tingut les seves raons per preferir
la de Robert Carsen.
Conformar-se no vol dir resignar-se, i la
representació ha mantingut el nivell d’excel·lència propi de les millors hores
del Palau. Una excel·lència que comença pel fossat amb la presència de
l’Orquestra de la Comunitat Valenciana. Malgrat la reducció de la seva
plantilla fixa, la formació segueix exhibint una brillantor, una calidesa i una
cohesió de primer ordre, sobretot quan compta al davant amb un Zubin Mehta molt
més inspirat que la nit abans a La
Traviata. De fet, el record mitigat que la seva versió de Die Walküre va causar fa sis anys es va
esvair del tot davant l’apassionament actual de la seva batuta. Sense perdre
mai el fil dramàtic de la narració, Mehta va tenir cura dels passatges més
amorosits sense renunciar a l’espectacularitat marca de la casa (la ubèrrima Cavalcada de les valquíries va ser
saludablement retrunyent). Líric i grandiós a parts iguals, aquest ha estat un
dels millors treballs de Mehta a València.
El Palau de les Arts ha reunit un equip vocal
homogeni, començant per Nikolai Schukoff, Siegmund de tint fosc i suficients
reserves heroiques al costat d’una Heidi Melton que va anar de menys a més, amb
una veu cabalosa per a qui el paper de Sieglinde fins i tot sembla petit. Llegint
el currículum es comprova com Brünnhilde ja forma part del seu repertori. Jennifer
Wilson, una de les revelacions del cicle inicial, però que no em va convèncer
pas gaire en altres papers (la Leonora beethoveniana, Turandot), repetia una
Brünnhilde que manté la insolència del registre agut tot guanyant en varietat
en el fraseig. Thomas Johannes Mayer i Elisabeth Kulman van ser uns Wotan i
Fricka d’escala lírica que van assaborir amb fruïció totes les possibilitats
del text. Si a la segona li faltava més rotunditat en els passatges més greus,
el primer, que ja havia fet patxoca en el Ring
de París, va dosificar bé les forces. Stephen Milling era l’amenaçador Hunding
i les vuit valquíries van cavalcar a tota potència.
El muntatge de La Fura, recreat amb cura per
Allex Aguilera, no és tant una relectura radical del drama wagnerià com una
revisualització frapant dels grans temes que planteja. La inventiva furera
segueix meravellant ja sigui pels sempre suggestius vídeos de Franc Aleu (la
fugida del llop, els eclipsis) o les evolucions de les grues de Roland Olbeter
amb què els déus orbiten per l’espai. Les entrades i sortides dels operaris necessaris
perquè tot rutlli són l’element que més distreu, tot restant intimitat a alguns
diàlegs, si bé és un mal menor dins el conjunt de la producció. Dues imatges,
tanmateix, segueixen gravades a la retina: la primera, quan Siegmund fa aixecar
Sieglinde, fins llavors sempre a quatre grapes, esclavitzada pel brutal
Hunding; la segona, al final, amb la corona de foc que envolta Brünnhilde en el
seu son. Despertarà algun dia sencer tot el Ring
de València?
(Versió lleugerament modificada de l’article
publicat al diari ARA el 5 de novembre de 2013)
Fotos: Tato Baeza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.