Christian Thielemann obre l'any Strauss amb una impressionant 'Elektra' a Dresden

Aquest 2014, entre altres aniversaris destacats, es commemoren els 150 anys del naixement de Richard Strauss, una excusa com qualsevol altra per fer el primer viatge de l’any a Dresden, veritable empori del compositor alemany, on va estrenar nou de les seves òperes. Una de les millors, Elektra, es va crear ara fa just 105 anys i la Semperoper en presentava una nova producció sota la batuta de Christian Thielemann.

 

Dir que l’Elektra per Thielemann va ser impressionant és quedar-se curt. D’entrada, i com sempre, meravella el control impressionant que el director berlinès té del gran arc, de la llarga distància, de l’estructura interna de cada partitura. Tot conduïa al cataclisme final, i els detalls i episodis intermedis sempre van estar impecablement integrats en el conjunt. Thielemann –que, recordem-ho, no va acabar de la millor manera ni a la Deutsche Oper de Berlín ni a la Filharmònica de Munic-, ara és el titular d’una de les orquestres més antigues d’Europa, l’Staatskapelle de Dresden, l’àuria sonoritat de la qual sens dubte va contribuir al resultat final.

Aquesta Elektra no va ser ni histèrica ni salvatge, la qual cosa no vol dir en absolut que es quedés curta en energia o visceralitat. La varietat de colors, de textures, d’atmosferes sonores que en va extreure Thielemann va ser abracadabrant, amb una orquestra (la corda!)  bressolant amb exquisidesa els moments lírics que la batuta va realçar amb cura i detonant explosions contundents però sempre controlades amb mà ferma pel director (els acords finals!). En una partitura que convida a l’exhibicionisme orquestral –en la memòria tinc lectures en viu d’una abassegadora Simfònica de Chicago amb Barenboim i una egòlatra Filharmònica de Viena amb Gatti- Thielemann i l’Staatskapelle van oferir, simplement una exhibició de música. Potser el director no va fer cas del tot a la cèlebre frase de Strauss que aconsellava interpretar aquesta partitura com si fos la més delicada música d’elfs i fades de Mendelssohn, però la seva òptica denotava que considera Elektra no tant una porta d’entrada a la modernitat –o a certa idea de modernitat-, com un dels últims fulgors –cert, convulsos- del postromanticisme.

Una altra virtut de Thielemann: és un gran director de teatre, mai força els cantants més enllà del que el mateix Strauss fa. A la Semperoper va aplegar, a més, un equip de primera, començant per la protagonista. Evelyn Herlitzius és un bon exemple d’aquella mena de cantants (que a mi tant m’agrada) que no s’amaguen mai i van a totes passi el que passi. La veu no és especialment maca, però té personalitat i està emprada amb flexibilitat i intel·ligència. Si el greu mai és forçat, l’agut és penetrant com un làser, gràcies més a una projecció impecable que no pas a un volum exageradament cabalós. Un parell o tres de notes al límit no destenyeixen una Elektra adolorida, furiosa i tendra que va colpir aquest espectador.

Al costat d’Herlitzius, Anne Schwanewilms encara em va semblar més freda que d’habitud. Algun dia que tingui temps analitzaré les causes, però és curiós que, a mesura que més l’escolto, menys m’agrada. Aquests sons entubats i fixos no semblen els ideals per a la cremositat vocal que demana Chrysothemis; tot i així seria injust no aplaudir l’entotsolat despullament de la part central del seu monòleg. Per la seva banda, Waltraud Meier va ser una Klytämnestra atípica. Ni mezzosoprano retronant ni soprano caducada, com sol ser habitual, la cantant alemanya va encarnar, defugint tota caricatura (no va fer ni les riallades histriòniques quan li arriba la falsa notícia de la mort d’Orest) una dona encara seductora, de presència magnètica, assaborint el text i la música d’una de les escenes més al·lucinògenes de la història de l’òpera, on Meier i Thielemann van aconseguir aturar el temps. Fitxar un nadiu de Dresden com René Pape per a un rol curt com el d’Orest va ser tot un luxe, Frank van Aken va ser un efectiu Aegisth i  Nadja Mchantaf va aprofitar el focus que ofereix la Cinquena Serventa. La curiositat va ser retrobar-se amb una veterana de rols dramàtics, Nadine Secunde, reciclada en la brevíssima Zeladora.

El muntatge de Barbara Frey no feia ni fred ni calor. Situant la trama en una mena d’edifici en reconstrucció –per les fotos del programa, se suposa que és l’antic aeroport berlinès de Tempelhof- després de la Segona Guerra Mundial, la directora suïssa ens vol mostrar els profunds traumes psicològics que tot conflicte bèl·lic provoca. Més enllà d’aquesta premissa bàsica, Frey es va limitar a una direcció d’actors sense mordent, amb una única idea vistosa, que no vol dir que sigui bona: Elektra ja no té forces per a la seva dansa final mentre reapareix Chrysothemis vestida de núvia (un model espantós, per altra banda). És d’aquells muntatges que, com se sol dir, no molesten. Però una Elektra se suposa que s’ha d’enlairar per sobre d’aquest nivell. Sort del cast, de l’orquestra i, sobretot, d’un Thielemann per al qual no hi ha prou lloances.  

Fotos: Matthias Creutziger