De Bayreuth a Broadway passant pel Foyer del Liceu: Wagner, 'Parsifal' i una mica de musicals

Barcelona és encara una ciutat wagneriana? Aquesta és una de les preguntes que em van venir al cap a l’acabar l’acte del centenari de l’estrena de Parsifal al Foyer del Gran Teatre del Liceu. Aquella cèlebre representació del 31 de desembre de 1913 –tot i que va ocupar més hores de la matinada de l’1 de gener de 1914- pot ser considerada com un dels punts culminants del wagnerisme a Catalunya, fruit d’un fervor irrefrenable pel compositor alemany, i forma part de la petita gran història del teatre.

La resta del món no recorda tant aquesta fita perquè, de forma legal o no, Parsifal ja s’havia vist a un grapat de ciutats. Sigui com sigui, la dèria per Wagner que va atacar els nostres rebesavis tenia un fort component de combat estètic, de manifest cultural, d’intent de renovació dels costums anquilosats de la vida musical catalana. Wagner era la modernitat, el futur. Com sol passar-nos, el combat va arribar uns lustres més tard que a altres contrades, però no hi fa res. El wagnerisme va ser un revulsiu important fins que, com tots els moviments humans, també es va anquilosar (per no dir que va prendre derivacions sinistres en alguns cercles per sort ja molt marginals).

La passió per Wagner avui és una cosa molt diferent, ja no és un moviment transformador, sinó una afició melòmana més, amb unes característiques especials que la diferencien de l’amor a altres genis de la història de la música. No parlo dels elements més propis d’un culte pseudoreligiós, que han estat sempre els que més al·lèrgia m’han provocat, sinó de la capacitat de mobilitzar esforços en pro de la divulgació dels fruits més saborosos del compositor alemany. Ignoro si a Barcelona ara hi ha més wagnerians per metre quadrat que en altres ciutats, el que sí sé és que hi ha molts wagnerians amb ganes de fer coses, i l’any del bicentenari ha estat un bon exemple.

 

S’haurien d’haver implicat més els estaments político-culturals en aquesta celebració, com alguns respectats col·legues i amics han comentat arran de l’acte al Foyer? No n’estic tan segur. Deixant de banda la dèria excessiva pels aniversaris, que a vegades semblen més pensats per amagar coses que per explicar-ne, o per mirar al passat sense avançar cap al futur, i tot admetent el lligam especial entre Wagner i Catalunya, crec que qui hauria d’haver liderat amb més decisió els actes del bicentenari és la institució més directament concernida, és a dir, el Liceu. Portar les forces del Festival de Bayreuth va ser car (potser algun dia sabrem si ruïnós), però va estar molt bé, sobretot per als que érem dins del teatre. Però un aniversari d’aquesta mena hauria de ser molt més que el fet de treure el talonari per contractar un bolo de luxe.

El paper de conselleries o regidories hauria d’haver estat, més aviat, el de facilitadors d’iniciatives i propostes fetes amb imaginació i rigor, paper que tampoc han exercit, malauradament. Amb la qual cosa arribem al Círculo del Liceo com a impulsor d’aquest Parsifal 13/14: un viatge en el temps i en l’espai dirigit per Carlus Padrissa que, com ja vaig explicar a l’ARA, no em va fer viatjar pas gaire. I el programa de mà podria haver estat menys pobre i més precís: Parsifal no és cap òpera pòstuma. La part positiva és que almenys algú va fer alguna cosa per recordar aquest centenari, encara que l’associació dels noms del Círculo i La Fura dels Baus era un pèl xocant. Que no pateixin, però, les ànimes benpensants: no es tracta pas que de cop i volta s’hagi modernitzat un dels caus de la caverna reaccionària operística, més aviat és que La Fura ja és del tot mainstream. És el destí de tants provocadors.

 

El retorn d’una activitat operística al Foyer va tenir un altre efecte, el de recordar els vells bons temps en què aquest espai subterrani era el lloc ideal per descobrir noves veus, escoltar parts oblidades de la història de la música o, simplement, gaudir de bones sessions amb el plus de la proximitat entre públic i intèrprets. Va ajudar gaire el tancament de l’espai a les finances igualment malmeses del teatre? Algun dels 46 candidats a la direcció artístic proposarà recuperar el Foyer o tindran por de que això els desqualifiqui? 

Al Foyer vam viure algunes grans sessions dedicades als musicals de Broadway, un repertori que l’OBC havia abordat algun cop ja fa anys, junt amb una part no menys destacada de la música del segle XX, la cinematogràfica (amb visites de patums com Jerry Goldsmith o Elmer Bernstein). Vivim l’època en què comunicació i manipulació cada cop són termes més sinònims, amb esforços colossals per eliminar tot vestigi de memòria i fer-nos creure que la sopa d’all s’acaba d’inventar. Això no treu mèrits al programa en un Auditori, al menys el primer dia, pleníssim i entusiasta. De cara a properes propostes similars, fora bo millorar la sonorització, motivar una mica més l’orquestra (síndrome postvacacional?) i contractar cantants que no siguin de tercera fila. El quintet britànic reunit era correcte i prou –el millor amb diferència, John Addison- amb estils més aptes per a les obres de Lloyd Webber i Schönberg que per als clàssics del gènere. Comptat i debatut, jo m’ho vaig passar bé.

Fotos: Gran Teatre del Liceu