Barenboim i Txerniakov tornen a unir forces en una nova producció de 'La núvia del tsar' de Rimski-Korsakov

La ment a vegades ens juga males passades. La funció a comentar en aquestes ratlles va ser, en conjunt, excel·lent, una magnífica interpretació d’una òpera ben atractiva que veia per primer cop en directe. Per què, llavors, l’estrena de la nova producció de La núvia del tsar de Rimski-Korsakov a l’Staatsoper de Berlín em va deixar un indefinit pòsit d’insatisfacció? Ganes de buscar tres peus al gat? O simplement que, quan al capdavant de la representació hi ha dos noms de pes com Daniel Barenboim i Dmitri Txerniakov, hom n’espera encara més?

Comencem per Barenboim. Per descomptat, hi va haver molts moments d’aquells en què el director argentino-israelí t’agafa pel coll i t’arrossega amb una força irresistible. Ara bé, amb les seves àries, duos i conjunts, La núvia del tsar té una estructura convencional, de números tancats, més pròpia d’obres de diverses dècades abans de l’estrena de l’òpera de Rimski (estrenada el 1899), una estructura que no afavoreix la visió en grans paràgrafs de Barenboim, cosa que explicaria els nombrosos passatges apagats, quasi inerts. Tampoc és que el titular de l’Staatsoper sigui un gran colorista del so, qualitat important per defensar la música del compositor rus, amb la seva orquestració rutilant. Qui sap, potser com en altres coliseus, també per a la companyia berlinesa –encara en el seu llarg exili al Schiller Theater mentre renoven la seva seu històrica- la funció d’estrena és l’últim assaig: la magnífica Staatskapelle de Berlín no va arribar a les cotes d’excel·lència usuals i el cor, sense Eberhard Friedrich (el també director del cor de Bayreuth ha marxat a Hamburg), va estar poc cohesionat i massa imprecís.

L’ampli repartiment va ser pràcticament irreprotxable. La núvia del tsar és Marfa, la filla d’un burgès que torna boig tothom: a banda del seu promès oficial, és l’objecte del desig d’un violent opritxnik, la guàrdia sobre la qual Ivan el Terrible va assentar el seu poder, i la dona escollida per aquest tsar per ser la seva esposa. Olga Peretyatko en fa fer una creació tota delicadesa, i si una veu amb major consistència lírica pot ser aconsellable, el seu cant lluminós va culminar amb una escena de la bogeria impecable. Perquè, vist el panorama, és inevitable que Marfa pari boja, sobretot si davant té una antagonista formidable com Anita Rachvelishvili. Descoberta per Barenboim per a la Carmen d’inauguració de La Scala del 2009, i Orfeo de Gluck a Peralada, la mezzosoprano georgiana va millorar amb escreix les meves impressions prèvies del seu talent amb una impactant Liubaixa, l’amant de l’opritxnik que, rebutjada i despitada, enverina Marfa. Rachvelishvili va transitar amb gran seguretat per tots els estats d’ànim del personatge, des de la cançó melangiosa que entona a cappella al primer acte fins a la ràbia i la desesperació amb què corona la gran escena de l’acte segon, amb una veu de centre sucós i embolcallador.

L’equip masculí no va ser menys rellevant, començant pel baríton Johannes Martin Kränzle com a Griasnoi, intèrpret de gran incisivitat tant com a cantant que com a actor, que va defugir fer de l’opritxnik un dolent unidimensional. Anatoli Kotxerga va trigar una mica en escalfar la veu, però quan ho va fer, va ser un Sobakin, el sogre del tsar, de gran humanitat. El tenor líric de Pavel Cernoch va ser ben apropiat per a les efusions de Likov, el nuvi de la núvia que acaba torturat –víctima col·lateral, se’n sol dir-, mentre que Stephan Rügamer, tot i la incomoditat de l’aguda tessitura de molts tenors de caràcter en l’òpera russa, va ser un sinuós Bomelius, un metge que tant recepta filtres amorosos com verins.

La nota més entranyable de la funció, tanmateix, la va protagonitzar una soprano per qui sempre he tingut molta estima, potser perquè amb les seves nombroses gravacions amb el gran Herbert von Karajan em va acompanyar en la meva formació com a melòman: Anna Tomowa-Sintow. Si la memòria no em falla, des de la Turandot de reinauguració del Liceu –un experiment, cert, no gaire afortunat- que li havia perdut la pista. A Berlín encarnava un paper secundari, però no sense compromís, Saburova, una amiga de la família de la núvia. Va ser obrir la boca i reconèixer d’immediat aquesta veu encara consistent, de centre homogeni i de fraseig sempre musical. Els crítics també tenim les nostres debilitats.

Dmitri Txerniakov és un dels directors d’escena més intel·ligents, hàbils, apassionants i inventius de l’actualitat, i per comprovar-ho mai m’estaré de recomanar enfervoridament la producció d’una altra òpera de Rimski, La llegenda de la ciutat invisible de Kitege i la donzella Fevrònia, que aquesta temporada arribarà al Liceu. Amb Barenboim el director rus ja ha col·laborat en esplèndides produccions de Boris Godunov i El jugador de Prokofiev. La núvia del tsar no arriba a aquests cims de qualitat, tot i que el punt de partida és ben enginyós. Mentre el públic es va asseient al Schiller Theater (una sala ben desangelada, per cert), una projecció ens mostra un plaça nevada per on passegen tot de personatges abillats com si sortissin del muntatge més arxitípic de Boris: llargues pells, brodats, barbes, tota la imatgeria típica de la Rússia del segle XVI, època de l’acció. La veïna de butaca ja es pensava que seria una producció tradicional: error. Durant l’obertura, el teló s’alça per mostrar-nos que estem davant una filmació en una Rússia virtual, amb els personatges davant un fons verd.

Virtual és la paraula, perquè el tsar, que al llibret només és entrevist, per a Txerniakov no existeix: és una creació dels opritxniks que creen un governant ideal i telegènic mitjançant un sofisticat programa informàtic que combina trets d’un munt de governants russos, des del mateix Ivan el Terrible fins a Ieltsin, passant per tsars varis, Stalin, i un llarg etcètera. Per a aquest tsar de mentida els oligarques buscaran una núvia real, que serà, un cop revisats tots els expedients de les candidates, Marfa. El missatge és clar: l’autocràcia és el fil conductor de la tràgica història russa, i sempre hi ha algú al darrere que manega els fils i se’n beneficia.

Tot això acabat d’explicar succeeix només durant l’obertura. Durant la resta de l’òpera, Txerniakov no va gaire més enllà de l’enunciat de la seva tesi, i si bé la diferenciació d’ubicacions, amb l’estudi i la sala de control, la sala de reunions dels opritxniks o una habitació de la casa de Marfa, està aconseguida –el mateix director és el dissenyador de decorats- a vegades els espais són una mica exigus. En tot cas, Txerniakov mou bé les seves fitxes, signa escenes amb un gran detallisme pel que fa als gestos i les actituds dels personatges, i torna a clavar-la amb un final no exempt d’ironia crítica: tot i la seva bogeria i mort, Marfa esdevé també una icona. Virtual, per descomptat.

Fotografies: Monika Rittershaus