L'amor als temps moderns: 'La traviata' per Dmitri Txerniakov (i sense Damrau) al Teatro alla Scala

Les sorpreses poden ser desagradables i agradables. Entre les primeres podem esmentar, a tall d’exemple, passejar tranquil·lament per Milà, apropar-se al Teatro alla Scala i descobrir, en una nota enganxada al cartellone, que Diana Damrau no cantarà aquell vespre La traviata. Damnació! Entre les segones, veure com, més tard, la substituta, Irina Lungu, se’n surt de forma més que airosa del repte.  

Aquesta substitució d’urgència per força condiciona la meva reacció al muntatge de Dmitri Txerniakov. És obvi que, segons em vam comentar, arribada al mateix dia a Milà, la soprano russa no podia oferir els mateixos matisos que una magnífica actriu com Damrau després de setmanes d’assaig. Sumem-hi que no vaig veure la transmissió en cinema de la prima de Sant Ambròs i la conclusió és que la meva opinió de la producció només pot tenir en compte el que els meus ulls miops van veure aquell vespre. I el que van veure van ser un treball, si no dels més radicals de Txerniakov, sí que digne d’una intel·ligència teatral privilegiada com la del director rus.

L’amor als temps actuals podria ser un subtítol vàlid per al muntatge. Oblidem-nos de cortesanes tísiques, Violetta és una dona lliure, d’afectes mòbils no tant per caprici, com per por al compromís, temorosa també del pas ineluctable del temps –reflectit en el mirall que apareix als actes extrems-, que, arrossegada per un impuls sobtat, torna a donar una oportunitat a l’amor en forma d’aquest Alfredo que se li declara enmig d’una festa mundana. Violetta baixa les defenses i la seva esperança és esmicolada sense pietat, a parts iguals per la inflexibilitat de Germont pare i la immaduresa de Germont fill.

  

Després de l’apartament de clares reminiscències parisenques de l’acte primer, la primera escena del segon transcorre en una cuina rústica d’un detallisme quasi obsessiu, amb arbres movent-se pel vent rere els finestrals –Txerniakov és el seu propi, i talentós, escenògraf-, un refugi de domesticitat trencat per les demandes de Giorgio Germont, insensible als intents frenètics de Violetta per caure-li bé. És cert que, en una actualització d’aquest tipus, el xantatge emocional del burgès de moral hipòcrita que no vol la seva reputació tacada grinyola una mica, però Txerniakov també situa bona part de la culpa del destí tràgic de Violetta en Alfredo. Aquest torna al món de les festes convertit en la riota de tothom –mil gràcies a Txerniakov per estalviar-nos la desfilada de gitanes i toreros- , la qual cosa precipita la seva injusta humiliació de l’estimada. A Violetta només li resta la mort en un apartament ara buit, gèlid, al costat d’una Annina molt més present que d’habitud: amiga, confident, potser imatge d’un futur possible. Alfredo torna amb flors i un regal, maldestre, incapaç de correspondre a l’excés d’amor que du Violetta a la mort (amb l’ajut de les pastilles i l’alcohol). Una mort entre convulsions mentre Annina fa fora els homes que han provocat la tragèdia.

Tota Traviata recau sobre les espatlles de la protagonista i, com deia, Irina Lungu, que ja havia interpretat l’òpera de Verdi a la Scala, se’n va sortir més que bé. La veu és dúctil i plena, amb agilitat per resoldre amb brillantor el “Sempre libera” (mi bemoll inclòs) i amb cos suficient com per donar consistència als grans esclats lírics com “Amami, Alfredo”. La dicció hagués pogut ser més esmolada, tot i que, com és lògic, Lungu va anar entrant més en situació a mesura que avançava la funció. Comptat i debatut, serà interessant veure-la en condicions normals.

Els camins dels públics d’arreu del món són inescrutables, i els dels loggionisti de la Scala, encara més. No sé com va cantar Piotr Beczala el dia de l’estrena, en la funció que em toca comentar va estar senzillament espectacular (ok, si volem circ, només li va faltar el do de la cabaletta d’Alfredo): la veu és preciosa, lluminosa, embolcalladora, seducció pura a joc amb el seu aspecte de galant dels anys 30, i el fraseig sempre és de bon gust. Zeljko Lucic va ser un Germont eficaç, sense un relleu especial, mentre que Mara Zampieri tornava al primer pla amb una Annina més basada en els seus dots d’actriu que en els de cantant que, ni ara ni fa 20 anys, eren per tirar coets.

Daniele Gatti va oferir una versió ben íntegra de la partitura, sense talls i amb totes les repeticions sovint estalviades. A més d’íntegra, va ser una versió estranya. Els temps solien oscil·lar entre molt lents (els acords finals van ser agònics) o molt ràpids, combinats a vegades en aquest cas amb una brutalitat exagerada: “Oh mio rimorso!” d’Alfredo va ser un assalt immisericordiós que deuria incomodar tant al tenor com a aquest cronista. Gatti peca cada cop més, en el seu treball de fossat, d’egocentrisme orquestral, i si els moments reveladors abunden, també genera una molesta sensació d’inflament artificial del discurs. Amb Txerniakov ja absent, en aquesta funció va ser l’únic que va rebre una mica de protesta per part d’un públic que, per molta Scala que sigui i per molt empolainat que vagi, necessita algunes classes d’educació: comentaris continus, fotos amb flaix durant la funció, etc. Una tortura. I encara van xiular Txerniakov perquè Alfredo prepara la massa de la pizza? Au va! Això sí, encara tinc ganes de la Violetta de Diana Damrau. Potser al 2014.

 

Fotos (amb Damrau, no pas Lungu): Brescia – Amisano / Teatro alla Scala