L'amor que no s'atreveix a dir el seu nom: el Teatro Real estrena 'Brokeback Mountain' de Charles Wuorinen

La tria de les dues òperes que Gerard Mortier ha estrenat amb un any de diferència al Teatro Real de Madrid no és casual. Ambdues van néixer durant la seva fugaç etapa com a director de la ja extinta New York City Opera (en realitat, mai va arribar a exercir oficialment el càrrec). Fidel a la seva personalitat més sacsejadora que realment provocadora, el gestor belga va optar per dos temes que posaven el dit a l’ull de l’imaginari col·lectiu nord-americà: una mirada crítica sobre Walt Disney i una història sobre cowboys gais.

Fidel també als seus compromisos amb els autors respectius, Mortier es van endur els dos projectes al Real. Si algú creu que aquests arguments són massa ianquis per a la vella Europa, només cal recordar que són històries de validesa universal que poden interessar tant a Madrid com els bufons geperuts o els déus nòrdics ho fan a Wichita. La llàstima és que aquesta aposta ha donat fruit a dues obres que, comptat i debatut, no paguen gaire la pena. The Perfecte American, estrenada el gener passat, és una òpera més, i no de les millors, de les moltes que té Philip Glass al sarró. I la flamant Brokeback Mountain de Charles Wuorinen és un avorriment de (quasi) principi a fi.

Abans no he pogut evitar la simplificació, el titular fàcil de l’òpera sobre cowboys gais, una etiqueta ben reductora, perquè es tracta de molt més que això. La peça aborda un dels topoi més recurrents del gènere, l’amor en circumstàncies adverses (la decisió de Mortier d’alternar les funcions amb Tristan und Isolde ha estat enginyosa). Però deixant de banda el morbo primari de l’enunciat, els protagonistes (més Ennis del Mar que Jack Twist) són incapaços, per l’entorn hostil i els propis prejudicis – Ennis no para de repetir que no és un “sissy”-, d’assumir fins al final els seus sentiments. I aquí la rau la tragèdia, en la impossibilitat de dir “I love you” fins que és massa tard. L’amor que no s’atreveix a dir el seu nom té aquí una de les seves declinacions més tristes.

La història, per descomptat, és coneguda sobretot per la preciosa pel·lícula d’Ang Lee, però Wuorinen s’ha fixat en el relat original d’Annie Proulx, fins al punt de comptar amb la mateixa autora com a llibretista. Tot i algun excés discursiu, el text funciona prou bé, amb moments de reeixit vol poètic, a excepció de les aportacions fetes a petició del compositor: l’aparició del fantasma del sogre de Jack, deslligat per complet del to general de l’obra, i la brevíssima intervenció del cor, un mer farciment (a més a més, la lloada formació del Real no va tenir el millor dia).

El problema bàsic de Brokeback Mountain, l’òpera, és la música de Wuorinen. Més conegut als Estats Units que a Europa, el veterà compositor (75 anys) té un llenguatge derivat de la Segona Escola de Viena (més proper a l’adustesa de Schönberg que al lirisme de Berg) i el serialisme, amb algunes pinzellades d’Stravinsky. Cap mal en tot plegat, si no fos per un pols dramàtic de baixa intensitat, una caracterització musical limitada, una atmosfera opressivament monòtona, una escriptura vocal plana i una tan hiperactiva com eixuta orquestració. L’estil de Wuorinen correspondria a una lingua franca moderna i indiferenciada, amanida amb regulars esclats orquestrals amb escassa connexió amb les situacions, diluint de pas l’impacte d’algunes escenes.

Només en escassíssimes ocasions la música amplia el nostre coneixement del que fan i senten els personatges. El passatge més evocador és al començament, una obertura fosca, ominosa, granítica, que ens transporta a la imponent muntanya, l’únic indret on Ennis i Jack poden expressar sense traves les seves emocions. Aquesta atmosfera reapareix al monòleg final d’Ennis, un fragment no exempt d’atractiu, però que arriba massa tard. I és que amb dues bones hores de durada, sense pausa (por a les fugides a l’entreacte?), Brokeback Mountain, l’òpera, sembla massa allargassada per a l’espectador, que acaba mirant el rellotge sense parar.

Com en tantes altres circumstàncies similars, els intèrprets fan tot el que poden per salvar els mobles, bé sigui l’ajustada direcció musical de Titus Engel, bé sigui un repartiment dominat, com és lògic, pels dos protagonistes. Només els curts de gambals podien esperar un equivalent operístic de Jake Gyllenhaal i Heath Ledger. Tom Randle i Daniel Okulitch van estar esplèndids, amb la necessària complicitat entre ells, de forma que les escenes més íntimes no van grinyolar (que els espantadissos no pateixin, no es veu res que no estigui permès en horari infantil), encara que els duos que els ha compost Wuorinen són de les parts més ensopides de la partitura. Tenor versàtil, Randle va ser un Jack de cant franc i calorós, en adequat contrast amb Okulitch, en un personatge que evoluciona molt més al llarg de l’obra. Lacònic a l’inici, Ennis va alliberant les seves emocions (i el seu cant) fins al final abans comentat.

La resta de personatges són vinyetes poc desenvolupades, ja sigui la dona d’Ennis, Alma, un punt histèrica i, per tant, soprano (una apropiada Heather Buck), o l’encara menys definida Lureen, l’esposa de Jack (Hannah Esther Minutillo). La veu fosca d’Ethan Herschenfeld (Aguirre, el capataç) obre de forma ominosa l’obra, però el passatge amb una tendresa més autèntica és el protagonitzat per la mare de Jack (Jane Henschel) quan Ennis va a visitar la família del seu amic mort.

Ivo van Hove signa un muntatge hàbil, alternant les filmacions de la famosa muntanya del títol (realitzades, sembla, al Wyoming on se situa part de la trama) amb la juxtaposició de les cases dels dos cowboys casats, l’espai de les seves frustracions domèstiques. Però ja he comentat que la notable interpretació no va ser suficient. Si la prova de l’interès d’una estrena són les ganes de tornar a veure a l’obra, llavors haig de ser franc: no en tinc cap ni una de reveure Brokeback Mountain. L’òpera.

Fotos: Javier del Real / Teatro Real