La Fura dels Baus torna a Faust amb un nou muntatge a Amsterdam de l'òpera de Gounod

Faust és un vell conegut de La Fura dels Baus. Amb l’adaptació de Berlioz del drama de Goethe, La damnation de Faust, el grup català va donar, el 1999 a Salzburg i de la mà de Gerard Mortier, el gran salt a l’escena operística internacional. Després vindrien versions en teatre i cinema, però curiosament, l’òpera més popular sobre el tema ha trigat molt de temps en arribar, potser perquè és el tractament més superficial de la història, tot i una partitura gloriosa. Parlo de Faust de Gounod.

Sense desmentir que Àlex Ollé és la part de la Fura que més satisfaccions m’ha donat en el terreny líric, aquesta coproducció entre l’Òpera Nacional dels Països Baixos i el Real, ara estrenada a Amsterdam, no és de les seves propostes més enlluernadores. Això sí, és un espectacle de notable eficàcia i brillantor (magnífics els decorats d’Alfons Flores i el vestuari de Lluc Castells) que aconsegueix, a més a més, un innegable crescendo en interès.

Faust i Méphistophélès són dues cares de la mateixa moneda, el primer un científic (una mena d’Steve Jobs) insatisfet pel seu treball en un laboratori ultratecnològic, un Homunculus Project que combina cibernètica i biologia, mentre que el segon reuneix totes les pulsions que escapen al control de la raó. D’aquí el seu caràcter proteic, mutable, començant com un rocker tronat, continuant com una estrella glam per apropar-se cada cop més al mateix Faust fins a un gir final sorprenent. Un gir divertit, en canvi, és que Méphistophélès torni la joventut al doctor traient-li la perruca (i revelant la calvície del propi cantant), punt de partida d’una immersió en un món bigarrat, colorista i grotesc, amb cita ineludible al Districte Roig d’Amsterdam, poblat per soldats futuristes, estudiants transformats en hooligans, barbies recautxutades (recorden l’Olympia del muntatge de Robert Carsen de Les contes d’Hoffmann) i matrones rosses oxigenades amb pits dignes de les heroïnes de Russ Meyer. En aquest ambient Faust troba Marguerite, una col·legial amb aspecte d’otaku (aficionada al manga) per les seves mans i cabells tintats de blau, a la qual deixa embarassada.

Els vídeos reforcen el camí traumàtic dels protagonistes, encara que la majoria de rètols explicatius pequen de redundants. Però Ollé sap incrementar la tensió a l’acte quart (l’escena de l’església, el retorn dels soldats que aquí pren un to més burleta que en la producció de David McVicar, que també defugia l’afirmació patriotera) i, sobretot, en el cinquè. La nit de Walpurgis és una desfilada dels pecats capitals en la seva versió més basta, abans que Faust intenti salvar Marguerite (el seu infanticidi és ben explícit) de la presó, convertida en el laboratori del doctor. Faust queda presoner del seu experiment mentre Méphistophélès, ja totalment mimetitzat, ocupa la seva butaca.

La producció és més que notable, però l’element més extraordinari de la representació va ser Marc Minkowski dirigint, sembla mentida, per primer cop l’òpera de Gounod. La seva sintonia amb el repertori del seu país és total i en aquest Faust va aportar la combinació ideal de refinament i empenta, de sensualitat i drama, acaronant amb fruïció el doll melòdic de la partitura i aconseguint un molt bon rendiment de la Filharmònica de Rotterdam (l’Òpera d’Amsterdam no té orquestra fixa) i, no obstant petits desajustos, del potent cor de la casa.

Michael Fabiano és un tenor en franca progressió, dotat d’una veu curiosa, de color un punt aspre, llenyós fins i tot, que empra amb molt bon criteri musical i fraseig ben matisat, si bé un agut més dúctil (potent ja ho era) hagués estat preferible. La presència arreu de Mikhail Petrenko sempre m’ha sorprès una mica, però aquí va estar molt millor que al Príncep Igor del Met, sumant-se a la tradició eslava de Méphistophélès amb una encarnació sardònica a la qual només li faltaven unes dècimes més de força vocal. Esplèndida la Marguerite d’Irina Lungu, lírica, generosa, d’una franca emotivitat només equiparable, en aquest cast de francès variable, amb el Siebel de Marianne Crebassa, jove mezzo francesa amb veu de mezzo de veritat que va justificar del tot la inclusió de l’ària de l’acte quart. Florian Sempey va ser un emfàtic (massa) Valentin, i Tomislav Lavoie un discret Wagner. Ara només queda que la Fura es fixi en el Mefistofele de Boito.

Fotos: Ruth Walz