Ni 'Aida' ni Muti: 'Rusalka' de Dvorák obre la temporada del Teatro dell'Opera di Roma

L’òpera a Itàlia sembla viure en un melodrama sense fi. Posem per cas Roma: vista la inestabilitat del funcionament del teatre, Riccardo Muti va cancel·lar els seus compromisos, tot i ser el director honorífic vitalici. Com a conseqüència, va caure l’estel·lar Aida que havia de dirigir com a inauguració de temporada, substituïda per Rusalka de Dvorák. A més, la direcció del teatre va decidir fer fora cor i orquestra per estalviar diners, decisió revocada després d’arribar a un acord de retallades salarials.

No ens enganyem, el cronista volia veure Aida. A més, tot i les seves moltes belleses, Rusalka no té ni de bon tros el ganxo a taquilla de l’obra de Verdi, amb la qual cosa aquesta tria per part d’un teatre curt de recursos va ser sorprenent. La sala no estava ni de bon tros plena i hi va haver desercions ja al primer entreacte. Però Roma bé val una missa, i també feia patxoca visitar per primer cop el Teatro Costanzi (lleig per fora, molt millor per dins). Al capdavall, va ser una bona representació.

Eivind Gullberg Jensen va subratllar els ecos wagnerians d’una partitura que és un doll melòdic i harmònic incontenible. Combinant temps àgils amb moments més morosos, el director noruec va proveir des del fossat el to atmosfèric que mancava a la posada en escena, malgrat una orquestra correcta i prou mancada de majors dosis de refinament (sobretot el metall). Svetla Vassileva va ser una Rusalka d’atractiva presència escènica, amb un agut ben projectat (el centre és més mat) i una encarnació que va guanyar força dramàtica a mesura que avançava la funció, fins a un tercer acte reeixit. Maksim Aksenov va ser un Príncep valent, fresc i impetuós, que no va poder evitar caure en els braços malèfics de Michelle Breedt (la gran absent a les salutacions finals), una Princesa Estrangera plena de verí. La veterania ja es nota en la veu de Larissa Diadkova, però s’ho va passar pipa com a Jezibaba, mentre que Steve Humes va ser un Vodník més humà que llòbrec. Igor Gnidii va ser un resolutiu Guardaboscos que es va fer notar encara més al costat del poc audible Marmitó d’Eva Liebau i el Caçador tremolós d’Antonello Ceron, tancant el cast un ajustat trio de nimfes (Anna Gorbachyova, Federica Giansanti, Hannah Esther Minutillo).

Direcció d’escena, decorat, vestuari, llums: tot anava signat per Dennis Krief, en una proposta que (inevitablement?) semblava barata però que va funcionar prou bé. En un marc únic de parets de fusta, amanit per alguns elements mòbils que apuntaven els espais de l’obra –la cabana de la bruixa, les columnes del palau-, amb el reforç d’una il·luminació molt variada, Krief va fer una lectura psicològica del conte. El despertar a la vida adulta (a la vida sexual, en definitiva) d’una nena -Rusalka llença les seves nines a l’hora de la transformació- és una experiència traumàtica, malgrat els advertiments d’un Vodník més paternal que mai i una Jezibaba que, més que la mare, semblava l’àvia. Alguna solució és massa òbvia (el vestit masculí de roig potent de la rival principesca) i alguns elements són poc clars (què representava que eren les nimfes?), però la trobada final entre Rusalka i el Príncep va ser bonica, amb la llum pura que els abraça.

Fotos: C.M. Falsini / Yasuko Kageyama. Teatro dell’Opera di Roma