Nou debut triomfal de Gregory Kunde: 'Cavalleria rusticana' i 'Pagliacci' a Bilbao

Una mà ignota sembla regir a vegades les modes cícliques que viu el món de l’òpera. Amb poques setmanes de diferència hi hagut debuts destacats de tenors en el doble repte d’interpretar en una vetllada Cavalleria rusticana i Pagliacci: Jonas Kaufmann al Festival de Pasqua de Salzburg, Marcelo Álvarez al Met de Nova York i, ara a Bilbao, en la temporada d’ABAO-OLBE, un tenor una mica més veterà que els citats, Gregory Kunde.

El miracle del tenor nord-americà no té aturador a la vista. La salut vocal, la solidesa del centre, la insolència de l’agut, la dicció i el fraseig sempre curosos continuen essent admirables. Com en alguns papers de Verdi que ha abordat, l’assiduïtat en el repertori belcantista juga al seu favor, a través d’una línia de cant que pot ser intensa sense necessitat de caure en efectes sobrers ni trencaments extemporanis. Disciplina i control al servei de l’expressió, tant per a un Turiddu petulant, però no vulgar, com, sobretot, per a un Canio emparentat a Otello per la gelosia assassina. Si l’entrada va ser imponent, “Vesti la giubba” va estar graduat al mil·límetre i l’escena final va ser colpidora. Les ovacions més càlides de l’usualment reticent públic de l’Euskalduna van ser per a Kunde, amb tot mereixement.

En l’obra de Mascagni, Daniela Barcellona va fer un pas més en l’evolució cap a papers allunyats de les seves arrels de contralt rossiniana. Evolució lògica, sí, però positiva? Tot i la tessitura més elevada de Santuzza i algun agut atacat amb appoggiatura prèvia, la mezzosoprano italiana no va patir, i el seu bagatge també va anar a favor d’una composició de notable patetisme (la direcció d’escena, a més, l’ajudava). Seran manies o prejudicis meus, però vaig tenir una sensació difusa de que al darrere de tot plegat la veu estava en tensió. Sigui com sigui, va ser una bona interpretació. Nuria Lorenzo va ser una Lola de bons greus (no tant la resta), Annie Vavrille (la primera Carmen de Bieito) va ser una Mamma Lucia de forta presència i Luca Grassi, un Alfio prou emfàtic. Com a Tonio a l’òpera de Leoncavallo, però, va quedar més evident una veu grisa i un punt engolada que no va pas brillar gaire en el pròleg.

Inva Mula va ser una Nedda impecable, mantenint la puresa suficient per a una delicada ballatella, però sense quedar-se enrere en els passatges més dramàtics. Un dels millors moments de la funció va ser el seu duo amb el Silvio efusiu de Manel Esteve. En la seva reconversió a tenor de caràcter, José Manuel Zapata va ser un bon Beppe, tot i que el seu color de veu no és “my cup of tea”.

Si ABAO-OLBE cuida molt les veus, la part orquestral és més variable. Alessandro Vitiello va presidir dues lectures desmenjades, curtes de dramatisme i estovades, més encara Cavalleria rusticana que uns Pagliacci que, tot i així, van acabar desinflats per la batuta. Els desajustos amb el Cor d’Òpera de Bilbao van ser massa nombrosos (per sort, la prestació de les veus va ser entusiasta), mentre que el so de la Simfònica de Navarro va ser poc lluït. Esclar que l’acústica capriciosa de l’Euskalduna va influir en que, en ocasions, escoltéssim un concert de tuba.

Col·laborador habitual durant molts anys de Calixto Bieito, Joan Anton Rechi està desenvolupant una activa carrera operística, en especial a Alemanya. Aquesta nova producció està marcada per l’escenografia, comuna per a les dues obres, de Gabriele Moreschi, una plaça de poble del sud de la Mediterrània presidida per l’església. Un entorn de film neorealista dels anys 40 o 50 que el director andorrà amaneix amb tocs onírics i un grapat de detalls que enriqueixen una narració menada amb gran habilitat. L’epicentre de Cavalleria és la solitud de Santuzza, ja evident des de la primera imatge, amb la jove asseguda a les escales del temple, rebutjada pel seu entorn. Que l’acció fos bàsicament nocturna ni suma ni resta (malgrat que la il·luminació podria haver estat menys erràtica). 

Un dels factors més potents de la producció és com Rechi lliga les òperes de Mascagni i Leoncavallo. És lícit preguntar-se si cal unificar-les (crec que no), però si la resposta és sí, la solució del director andorrà és enginyosa. Durant la introducció de Pagliacci veiem Santuzza amb un nadó, més tard amb un noi i finalment amb un jove que marxa del poble amb la mateixa maleta amb què, a Cavalleria, Turiddu duia la roba d’una Lola a punt de fugir amb ell. Per si algú encara no ho ha endevinat, l’arribada dels comediants dissipa qualsevol dubte: Canio és el fill de Turiddu i Santuzza. Per això, Daniela Barcellona torna a escena durant bona part de la segona obra. Una mica agafat pels pèls, d’acord, però ben explicat, tot i que la distància entre escena i públic fa perdre molts petits detalls. Posats, però, a ser primmirats, l’encertat vestuari de Mercè Paloma (que contribueix a fer un retrat precís d’una comunitat rural sense grans luxes de mitjans segle XX) no marca els anys en teoria transcorreguts entre una òpera i altra. I, la veritat, Barcellona no és gaire creïble com a mare de Kunde. Un altre punt resolt a mitges és la representació de la comèdia en un carro, amb el públic del poble darrere, assegut a les escales, la qual cosa implica que els protagonistes, per projectar la veu, els han de donar l’esquena. Són detalls secundaris d’una proposta que funciona. El drama de les dues obres estava ben defensat, si no al fossat, sí a escena i amb les veus.