Un equilibrat 'Così fan tutte' mostra al Liceu les lliçons més amargues de l'escola dels amants

Aprendre implica, com tot procés transformador, uns efectes traumàtics que s’han de saber gestionar per poder accedir en condicions a l’estadi següent. Algunes escoles apliquen mètodes més extrems que d’altres i, en conseqüència, els índexs de fracàs poden ser superiors. L’aprenentatge que es deriva de Così fan tutte pot admetre lectures amb graus variables d’amargor, però està clar que, a començaments del segle XXI, la mirada sobre aquesta “escola dels amants” (el subtítol de l’òpera que massa cops no es té prou en compte) no es pot reduir a un simple joc de cinisme il·lustrat.

Així ho entén Damiano Michieletto en la producció de la Fenice de Venècia que ha aterrat al Liceu. Si l’aparença externa pot semblar trencadora per a ulls càndids –l’ambientació contemporània en un hotel chic (o no tan chic, si té karaoke) on l’intercanvi sexual és el pa nostre de cada dia, per sort amb preservatiu-, la fidelitat a la trama és quasi absoluta, això sí, amb el director italià subratllant els elements més dinàmics d’una comèdia àgil (les rialles del públic van ser nombroses en les dues funcions que vaig veure) que deriva en fosca desesperança. El decorat giratori de Paolo Fantin facilita la fluïdesa de l’acció, mentre que el vestuari de Carla Teti subratlla la diferència d’edat entre alumnes i mestre.

 

Don Alfonso és el factòtum del drama, que contempla sovint des d’una butaca fora del decorat, però tampoc ell és immune a les lliçons predicades, aferrat de forma permanent a un got que no deu ser pas d’aigua, cada cop més alcoholitzat i fent tentines. La reconciliació impossible dels amants, després de tots els tràngols viscuts, també l’aboca a la desesperació, millor dit, directament a l’ampolla: el joc ha anat massa lluny, la trencadissa sembla total i, a més, comprovar que de nou té raó en la seva visió negativa de les relacions humanes no deu ser pas motiu d’alegria. 

Justament, el Don Alfonso de Pietro Spagnoli va ser un dels puntals de la funció, assaborint amb fruïció cada síl·laba i cada inflexió amb una veu de gran fermesa. L’altre docent, Despina, va ser una Sabina Puértolas d’irresistible seducció escènica i vocal, una soprano lírica sense les inconsistències de moltes soubrettes que aborden el paper. L’equilibri del repartiment es va mantenir en les dues parelles intercanviades. Estimada per tots els amants catalans del lied, Juliane Banse va fer com a Fiordiligi un tardà debut liceista amb un instrument amb les opacitats conegudes, si bé més àcid en l’agut. La soprano va compensar amb escreix les imperfeccions vocals amb un fraseig de gran noblesa que va tenir la seva màxima eclosió, més que en un prudent “Come scoglio”, en un primmirat “Per pietà”. 

En un dels molts detalls ben vistos per la direcció d’escena, el “Tradito, schernito” va ser com un mirall de l’anterior ària. Joel Prieto va oferir generositat i calidesa, tot forçant en algun moment en excés els seus recursos, mentre que impecables van estar tant el desimbolt Guglielmo de Joan Martín-Royo (la seva complicitat amb Prieto va ser un dels millors elements de la producció) com l’enèrgica Dorabella de Maite Beaumont (descomptant alguns sons plans i no gaire afinats). Mozart li prova a Josep Pons, atent a la transparència del so orquestral (això sí, millor una fusta acariciadora que una corda un xic seca), sense perdre de vista l’impuls dramàtic, amb temps flexibles i ben ajustats a cada escena que, misteris de la percepció humana, semblaven més lents en la última funció de la sèrie. Comptat i debatut, va ser una producció globalment reeixida que fins i tot va convèncer alguns escèptics de Così.

Fotos: A. Bofill

[Parts d’aquest text van ser publicades al diari ARA del dia 28 de maig]