Marlis Petersen i Kirill Petrenko compensen amb escreix la fallida producció de 'Lulu' de Dmitri Txerniakov

Increïble, però cert. Aquesta temporada que acaba encara no havia visitat un dels meus teatres preferits, l’Òpera Estatal de Baviera. No per falta, per descomptat, de ganes, sinó de temps. L’ocasió de tornar a Munic la va donar una òpera que, tot i formar part del repertori, ha experimentat una d’aquelles coincidències de noves produccions entre teatres que només es pot atribuir a la casualitat, a la telepatia o al Zeitgeist. Em refereixo a Lulu, d’Alban Berg, presentada a Munic i Amsterdam.

Ara toca parlar del muntatge bavarès, el més decebedor que recordo haver vist de Dmitri Txerniakov. Si bé hi havia prou elements que convidaven a la reflexió, massa sovint aquesta era per preguntar-se de què anava aquell espectacle tan avorrit. El decorat únic del mateix director rus ja era una declaració d’intencions, un laberint transparent d’estances, una enginyosa translació de la “Menagerie” esmentada en el pròleg de l’obra, un espai on s’exhibeix tot un zoo humà. Al llarg de l’obra, durant els interludis orquestrals, Txerniakov dibuixa una veritable guerra dels sexes, amb un ventall d’actituds que van de l’atracció i la passió al menyspreu i la violència.

El problema és que el decorat limita l’espai útil per a l’acció principal a una franja molt estreta, però tampoc és que Txerniakov sàpiga gaire què fer, sense revelar gairebé res dels personatges, començant per una massa difusa Lulu. Potser aquesta era la intenció del director, mostrar una protagonista sense imatge definida, un perfil buit com el que dibuixa el Pintor, un buit que cadascú omple segons els seus desitjos. Per altra banda, la relació amb l’home més decisiu de la seva vida, el doctor Schön, s’assembla massa a un matrimoni burgès qualsevol.

Txerniakov va tenir sort de comptar amb una Marlis Petersen fenomenal, entregada a totes les facetes marcades pel director: nena capriciosa, objecte sexual, dona desesperada (a l’acte primer, després d’humiliar el doctor Schön, també es mostra desfeta), criatura desballestada a l’inicia de l’acte tercer i prostituta sense esma al final, envoltada d’un paisatge humà despullat en sentit literal (o quasi; un dels millors moments de la producció). A més de bon físic i grans dots actorals, Petersen canta de meravella amb una veu dúctil, ferma, sense estridències en el sobreagut.

Bo Skovhus va ser un magnífic Doctor Schön, retratat com executiu desequilibrat en la seva gelosia i acompanyat per un fraseig incisiu. Ara bé, com a Jack l’Esbudellador tampoc calia guarnir-lo com si fos un jovenet de tribu urbana. Si Schön era un mascle alfa, Alwa és un personatge més apocat que també cau en les xarxes de Lulu. Matthias Klink hi va aportar una netedat mozartiana i una considerable habilitat per negociar la tessitura, qualitats compartides pel Pintor/Negre de Rainer Trost. Per variar, Schigolch no era pas un cantant caducat, sinó algú com Pavlo Hunka amb mitjans encara consistents. Martin Winkler va ser un emfàtic Domador/Atleta, encapçalant un ben travat grup de secundaris i comprimaris. A la Comtessa Geschwitz de Daniela Sindram li va faltar una mica més de gruix vocal.

La principal alegria de la representació, al costat de Petersen, va ser Kirill Petrenko, just dies abans de ser nomenat titular de la Filharmònica de Berlín (un triomf de la música per sobre de la mercadotècnia, visca!). Aquest esplèndid director va aconseguir un perfecte equilibri entre els elements més astringents de la partitura i els efluvis postromàntics que afloren ara i adés, fent cantar la notable Bayerische Staatsorchester en els moments clau i colpejant al plexe solar quan tocava. Berlín ha fet una magnífica tria.

Fotografies: Wilfried Hösl

[Parts d’aquest article van ser publicades al diari ARA del dia 30 de juny]