dilluns, 5 d’octubre de 2015

Daniel Barenboim estrena a Berlín una nova producció de 'Die Meistersinger von Nürnberg' en el 25 aniversari de la reunificació d'Alemanya



Què és Alemanya? Una pregunta difícil de respondre, com sempre que es pregunta sobre la identitat nacional de qualsevol país. Una dificultat que no impedeix seguir buscant respostes, i l’òpera en pot donar un grapat. En l’àmbit germànic, poques obres tenen un caràcter tan icònic com Die Meistersinger von Nürnberg, en especial l’arenga final de Hans Sachs que ha donat peu a interpretacions radicalment oposades. L’obra de Wagner era la tria lògica per al 25 aniversari de la reunificació alemanya, i la Staatsoper de Berlín ho va aprofitar per estrenar un nou muntatge.


L’element més emprat en la producció d’Andrea Moses va ser, justament, la bandera alemanya: en vam veure moltes des de bon començament, ja en la sala on una congregació abillada contemporàniament canta l’himne dirigit per un capellà sorgit del segle XVI. Aquest és un dels eixos de l’obra que Moses accentua, honorar el passat sense deixar d’apostar pel futur (la tesi de Sachs, que el diferencia dels seus companys mestres cantaires, més atrets per conservar uns fetitxes caducs). Però la jove directora d’escena no vol explorar els fantasmes de l’obra, en els quals Katharina Wagner va furgar de forma caòtica en la seva cèlebre producció de Bayreuth. Al contrari, la proposta de Moses es pot titllar de blanca, neta d’ombres, reivindicant sense embuts el caràcter de comèdia, verbosa però comèdia, de Die Meistersinger. Els fantasmes han estat exorcitzats, sembla que vulgui dir Moses, rebuda sense cap protesta i amb no pocs bravos a l’hora de les salutacions.


Moses també subratlla el possible triangle amorós entre Sachs, Eva i Walther, tot i que la forma com es magregen els dos joves en l’església deixa pocs dubtes sobre amb qui acabarà la noia (per cert, amb un modelet força sensual –vestuari d’Adriana Braga Peretzki- per anar a ofici). Els aprenents són tots clònics, mentre els mestres són els perfectes empresaris amb el seu logo corresponent. És obvi que un Walther amb aspecte de rocker no encaixa en aquest cercle. Si l’acte primer transcorre amb certa normalitat, en el segon Moses transforma els aprenents en una colla de punks, cresta inclosa. Tot transcorre en el terrat de can Sachs (decorat de Jan Pappelbaum, llums d’Olaf Freese) on aquest cuida unes quantes plantes de marihuana, un terrat presidit pels rètols en neó dels seus companys. Walther i Eva s’amagaran sota una gran bandera alemanya mentre Beckmesser, disfressat de cantaire del segle XVI, ataca la serenata que despertarà el pandemònium. En la gran baralla que tanca l’acte, Moses hi aboca tot, una mirada multicultural a la realitat alemanya: punks versus rockers; aficionats d’equips de futbol rivals; monges, rabins i un monjo budista; manifestants gais; executius enganxats a l’ordinador i un llarg etcètera.


Els dos primers actes es van representar dissabte 3 al vespre, el tercer diumenge a les 12h, per acostar-se a les hores reals de l’acció. Una curiositat sense més transcendència que va fer demorar dotze hores la conclusió d’aquesta mirada en conjunt positiva a la identitat alemanya que realitza Moses (a qui no es pot negar l’habilitat per moure els personatges i dibuixar bé les diverses situacions). Els protagonistes agafen l’omnipresent bandera alemanya en el quintet, abans d’una desfilada festiva amb tocs folklòrics (els lederhosen de la banda musical a escena), una desfilada que es desenvolupa davant una gran reproducció de l’Stadtchloss de Berlín i on els mestres fan l’entrada acompanyants de dos xeics àrabs (possibles inversors?). El discurs de Sachs reivindicant el “sagrat art alemany” és una crida a la conciliació entre els diferents bàndols, moment en que els logos dels mestres són apartats i el dibuix de l’Stadtchloss s’enlaira per deixar veure un paisatge idíl·lic que tots miren embadalits. Bé, tots no, els xeics marxen. Si la intenció de Moses era irònica, confesso que se’m va escapar del tot, però davant la visió de verdes muntanyes em vaig haver d’aguantar les ganes de cantar “The hills are alive”...


Aquests Meistersinger són la vintena producció wagneriana que Daniel Barenboim estrena a la Staatsoper, convertida ja fa temps en una alternativa seriosa al temple de Bayreuth. La seva lectura va ser lleugera, escumejant a l’acte primer, més amorosida al segon (quina delicadesa extrema en l’acompanyament al Fliedermonolog), amb una prestació orquestral de primera magnitud. El cor va lluir sobretot a l’acte tercer, amb un “Wach auf” per treure el singlot, però és que ja l’acte havia arrencat amb un nou miracle de Barenboim, un preludi amb una alquímia en el tractament dels timbres orquestrals portentosa. Pocs com ell dominen l’art de la transició, i en l’entrada subsegüent de David el discurs es va transformar i alleugerir amb una fluïdesa increïble. Els motius pels quals va rebre un parell de bus al final de la funció em són del tot incomprensibles.


Wolfgang Koch va ser un Hans Sachs de gran humanitat, càlid i ben matisat, a qui potser li faltava una mica més d’introspecció en el Wahn-Monolog, però que va tenir la suficient fermesa (una nit de descans va ajudar) en la peroració final. Sorprenent en el sentit més positiu el Sixtus Beckmesser de Markus Werba, apropiadament petulant i ridícul, però amb un cant fresc i expansiu. Klaus Florian Vogt va ser igual a ell mateix, amb una veu que ha guanyat fermesa sense perdre l’inconfusible color blanquinós, amb un fraseig de bon gust que va fer lluir la cançó del premi de Walther. En el seu debut com a Eva, Julia Kleiter es va mostrar més proactiva que d’habitud, amb un instrument que en aquest paper pot tenir més crema vocal, tot i atacar el quintet de forma deliciosa. La jovenívola Magdalene d’Anna Lapkovskaja va trobar en Stephan Rügamer un David àgil i mel·liflu, mentre que Kwangchul Youn, com a Veit Pogner, va donar una nova lliçó de com cantar bonic.


En el capítol de mestres, la Staatsoper va treure l’artilleria. Al costat de joves figures ascendents, com Gyula Orendt (Konrad Nachtigall), el teatre va aplegar un estol imbatible de veterans il·lustres: Graham Clark (Kunz Vogelgesang), Siegfried Jerusalem (Balthasar Zorn), Reiner Goldberg (Ulrich Eisslinger), Olaf Bär (Hans Foltz) i el nonagenari Franz Mazura (Hans Schwarz). El públic els va festejar de valent en una representació amb un muntatge, per variar, sense cap ànim de confrontació i una sobirana lectura musical. Què és Alemanya? No ho sé, però l’òpera la fan molt bé.

Fotos: Bernd Uhlig.  
   

2 comentaris:

  1. Gràcies, Xavier, per la teva crònica. És sempre molt útil llegir la teva opinió per decidir què cal veure i sentir. Una abraçada. Rosa Cullell

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teves amables paraules, Rosa.

      Elimina

Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.