Beczala i Antonacci, Chacón-Cruz i Gubisch, dues parelles per a 'Werther' al Liceu en el lúcid muntatge de Decker

Abans d’aixecar el teló, dues bones notícies ja oferien engrescadores perspectives: el retorn de Werther al Liceu després d’un quart de segle d’absència i el (tardà) debut escènic al teatre de dos cantants de primer ordre com Piotr Beczala i Anna Caterina Antonacci. Al baixar el teló el dia de l’estrena, les bones noves no només es van confirmar, sinó que es van veure reforçades per altres aportacions estimulants, com una admirable direcció musical i un muntatge de gran lucidesa.

El triomfador absolut va ser Beczala. En un estat de forma pletòric, posseïdor d’una d’aquelles veus que fan capitular al segon a l’espectador menys predisposat, el tenor polonès va ser el Werther dels nostres millors somnis, gràcies a un timbre vellutat, d’una homogeneïtat absoluta en tots els registres fins a un agut refulgent, un art consumat del clarobscur i el matís, i un fraseig d’una exquisida noblesa que no es contradiu amb una expressivitat generosa. Beczala va estar imperial en totes les seves intervencions, des de l’efusivitat panteista de “Ô Nature” fins a l’exhalació del darrer sospir, passant per les angoixes del jove enamorat que va tenir el seu zenit en un “Pourquoi me réveiller” d’impacte que el tenor (cert, sense fer-se pregar en excés) va bisar. Va ser la cirereta d’una encarnació inoblidable.

Anna Caterina Antonacci és una de les cantatrius més insignes dels darrers lustres, una intèrpret que, movent-se en un territori ambigu entre soprano i mezzo, ha trobat en el repertori francès un territori especialment afí a la seva sensibilitat. Si algunes parts del paper de Charlotte cauen en una zona sorda d’una veu d’esclat un xic reduït, Antonacci va optar amb intel·ligència per no refugiar-se en subterfugis ni efectes forçats, oferint a canvi una composició continguda, d’una interioritzada emoció (un corprenedor “Va! Laisse couler mes larmes”) que, paulatinament, deixava caure les defenses davant el cicló passional de Werther.

Traslladat del segon al primer cast en un d’aquells canvis de repartiment liceistes que la temporada passada es van fer massa continus, Joan Martín-Royo no podia amagar que el seu Albert era força més jove que esposa i pretendent, la qual cosa no va afectar un cant meticulós amb un instrument que va guanyant presència. Elena Sancho Pereg va ser una de les revelacions de la sessió, gràcies a una Sophie encisadora, de veu fresca i cristallina. Stefano Palatchi va ser un bonhomiós Bailli, amb, tanmateix, un vibrato exagerat que tapava sense pietat les veus perfectament afinades del solistes del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers. Antoni Comas i Marc Canturri (un punt ressec de veu, el segon) van estar ben compenetrats com a uns Schmidt i Johann d’un relleu inusual mercès a la producció, que els convertia en uns sinistres factòtums de la trama, uns enterramorts esperant la propera víctima. 

Alain Altinoglu va protagonitzar un auspiciós debut al fossat liceista. Amb la seva batuta, l’evident influx wagnerià no va ser una llosa, sinó un element més d’un discurs que va tenir bona cura dels detalls instrumentals i que, tot evitant la sobredosi de sucre que sovint afecta Massenet, va desfermar amb mà ferma els clímaxs emocionals alhora que dissimulava amb elegància els (uns quants) passatges de farciment de la partitura. Fora un parell de detalls nimis, l’orquestra va mantenir la bona forma de l’Elektra prenadalenca. El veterà (unes dues dècades de vida útil) i viatjat muntatge de Willy Decker mostra amb nítida sobrietat des del preludi els grans eixos dramàtics de l’òpera: l’interior burgès on Charlotte viu sota l’ombra de la mare morta i l’exterior natural on Werther mostra ja tendències suïcides. Si la perspectives dislocada i el sòl inclinat del decorat de Wolfgang Gussmann apunten al desequilibri emocional al si de l’obra, el vestuari del mateix Gussmann subratlla el caràcter d’outsider de Werther enfront una encotillada societat petitburgesa. A la claredat visual reforçada per la il·luminació de Hans Toelstede s’hi suma la direcció de gran finor psicològica plantejada per Decker i recreada per Stefan Heinrichs que arrodonia l’èxit de la representació.

Un Werther inesperat

Josep Bros s’havia d’alternar amb Piotr Beczala en el rol de Werther alhora que celebrava els 25 anys del debut al Liceu, però una grip l’ha forçat a cancel·lar les dues primeres funcions, essent substituït per Arturo Chacón-Cruz, localitzat a València mentre assajava La traviata. El 19 de gener, va costar una mica que la representació, en un teatre amb massa seients buits, arrenqués (l’orquestra també va començar més imprecisa), i el propi tenor mexicà va anar de menys a més en la seva prestació. La veu és més rugosa i menys seductora que la de Beczala, però el de Chacón-Cruz va ser un Werther de cant franc i agut valent que va convèncer sense entusiasmar (no ajudava que el vestuari li anés una mica gran). Nora Gubisch, esposa d’Altinoglu, va ser una Charlotte de veu més típica de mezzosoprano que no pas Antonacci, amb un timbre consistent i una línia acurada, ja que no molt distintiva, que, tanmateix, va anar justa en els passatges més dramàtics de l’acte tercer. Carlos Daza va ser un Albert ben timbrat, més rígid tant de línia com de presència escènica, mentre que Sonia de Munck era una Sophie de clara filiació soubretística. Aquest segon repartiment, esperem que amb Bros recuperat, tindrà un dia menys per mostrar les seves qualitats: la funció del 4 de febrer ha estat cancel·lada (així com algunes representacions d’espectacles familiars) per dur a terme una revisió tècnica per culpa d’una averia en la maquinària escènica. Preocupant.

[Versió ampliada de l’article publicat el 17 de gener al diari ARA]

Fotos: Antoni Bofill