dimecres, 24 de gener del 2018

L'Òpera Nacional del Rin dóna una bona oportunitat a la fascinant 'Francesca da Rimini' de Zandonai



Riccardo Zandonai és d’un aquells noms de l’òpera italiana del pas del segle XIX al XX que l’ombra gegantina de Puccini ha deixat en l’ombra. La seva obra més coneguda, Francesca da Rimini, apareix molt de tant en tant en les programacions, per això pagava la pena acostar-se a Estrasburg, una de les seus de l’Òpera Nacional del Rin, per a una nova producció amb resultats musicals i escènics força estimulants, que feien justícia a una obra d’una intensitat abrusadora.


El llibret de Tito Ricordi, membre de la cèlebre nissaga d’editors, adapta un dels exemples més significatius de la literatura decadentista de Gabriele D’Annunzio –curiós, el programa de mà dedicava més articles al literat que al compositor-, que al seu cop ampliava un dels episodis més notables de l’Infern de la Divina comèdia de Dant (Txaikovski i Rachmaninov també es van interessar en aquesta història d’amor entre esposa i cunyat). L’òpera de Zandonai, estrenada el 1914 a Torí, és un gresol d’influències cohesionades per una personalitat forta i un llenguatge potent. A banda d’ecos de Puccini, Strauss mai és gaire lluny, com tampoc Wagner, més enllà dels lligams temàtics amb Tristan und Isolde, però també es deixa notar l’influx de Debussy. L’originalitat de la disposició tímbrica, amb ecos arcaïtzants justificats per la trama medieval, els moviments harmònics inesperats, la generositat de la declamació lírica i l’expansió passional, la perfecta caracterització de personatges i escenes (la melangia pregona de l’acte primer contrasta amb la brutalitat militar del segon) són tots elements que fan de Francesca da Rimini una experiència desbordant. Un detall només per exemplificar el geni de Zandonai: la creixent expectació que crea, a l’acte primer, l’arribada de Paolo i com el compositor resol, sense paraules, la primera trobada entre els dos amants. Una peça magistral, en definitiva, la raresa de la qual només es podria en part explicar per les exigències fora mida per als dos protagonistes.


Estrasburg va aplegar una soprano i un tenor capaços de resoldre amb resultats més que notables unes parts gens fàcils. Saioa Hernández ha deixat enrere els papers lleugers amb què la vam conèixer fa anys a Sabadell, amb una veu que ha guanyat gruix i consistència sense perdre ductilitat. Si un timbre més ric en colors no hauria estat sobrer, un cant d’una sinceritat sense reserves va fer creïble les emocions torrencials de Francesca. Marcelo Puente no només tenia la planta d’algú amb el nom de Paolo il Bello, també va lluir una veu d’atractiu color líric i un fraseig valent que no es va arronsar en els grans arravataments dels dos darrers actes. Les escenes conjuntes d’Hernández i Puente van ser el punt àlgid de la representació.


La veu rugosa i el cant emfàtic de Marco Vratogna es van ajustar bé al caràcter irat de Giovanni Lo Sciancato (el marit i germà), mentre que el polivalent Tom Randle, en un repertori on no l’esperava, va ser un insidiós Malatestino dall’Ochio. Ben equilibrat el conjunt de criades de Francesca (Francesca Sorteni, Marta Bauzà, Claire Péron i Fanny Lustaud), així com l’esclava Smaragdi (Idunnu Münch). Bona part de l’èxit de la representació va raure en el fossat, on, al capdavant d’una efectiva Filharmònica d’Estrasburg (remarcable també el cor), Giuliano Carella va dirigir una versió d’implacable pols dramàtic que va saber explotar al màxim la fascinació de la música de Zandonai, desfermant subjugadores onades sonores que només en comptades ocasions posaven en risc l’audibilitat de les veus.


La producció de Nicola Raab va renunciar a la postal medievalista per preferir un acostament de gran austeritat, amb una estructura giratòria (decorat i vestuari d’Ashley Martin-Davis) que, gràcies a la il·luminació de James Farncombe i alguns elements d’atrezzo (les espases clavades), donaven el to just de cada escena. Amb gran economia de mitjans, Raab va jugar amb l’aparició, al principi i final, d’una doble de Francesca, no va obviar els referents llibrescos de la trama i, sense descuidar la caracterització dels personatges, va saber crear imatges d’innegable força, com el final, amb l’espasa de Giovanni travessant a la vegada els cossos de Francesca i Paolo. Avís per a navegants: la Scala també estrena aquesta temporada una nova producció de Francesca da Rimini.

Representació vista el 28 de desembre.
Fotografies: Òpera Nacional del Rin  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.