Robert le diable torna a la vida al Covent Garden

Resurrecció merescuda o cadàver que hagués estat millor deixar a la seva tomba? És la pregunta que molts s’han fet arran de la nova producció de Robert le diable de Meyerbeer que ha presentat la Royal Opera House. En el meu cas, hi havia el morbo afegit de passar en pocs dies de Wagner al compositor segurament més detestat per ell, i d’una de les obres més populars de Wagner en vida seva, Lohengrin, a un megaèxit del seu temps convertit ara en una megararesa, com és el cas de Robert le diable. El Covent Garden no la veia des del 1890 i, tot i que en els últims lustres hi ha hagut alguns intents de recuperació –el més notable, el de París el 1985 amb Rockwell Blake, Samuel Ramey i June Anderson; més recentment, a Martina Franca i Berlín-, l’obra no ha quallat en el repertori.

Quin pinyol deu estar fent Bryan Hymel? Un do? Un re?

Amb l’estrena, el 1831, d’aquesta obra a l’Òpera de París i el seu triomf descomunal, es pot dir que Meyerbeer va conquerir el món operístic amb una hàbil combinació d’espectacle, melodisme agraït, fantasia gòtica, brillantor vocal, luxe escènic i orquestració minuciosa. I si unes gotes d’escàndol mai són sobreres, vet aquí un ballet de monges mortes que acaba en orgia. La prova infal·lible del cotó del directe ha estat profitosa per a Robert? Ai las, els problemes van començar molt abans d’apujar el teló. El Covent Garden va programar aquesta grand opéra amb Juan Diego Flórez i Diana Damrau com a reclam. El tenor peruà mai va arribar a ser anunciat oficialment i la soprano alemanya va anul·lar la seva participació per embaràs. No acaba aquí l’embolic, perquè Marina Poplavskaia va cancel·lar per repensar-se més tard i tornar a l’equip, mentre que la direcció del teatre, tres dies abans de l’estrena, va prescindir de Jennifer Rowley per considerar-la poc apropiada per al paper d’Isabelle, amb la qual cosa a tota velocitat va desembarcar Patrizia Ciofi, que ja havia interpretat el rol (Sofia Fomina en va ser la intèrpret en la funció que comento).

Amb tot aquest panorama, no m’estranya que fa uns anys m’impactés molt més Les Huguenots, potser perquè el muntatge de La Monnaie de Brussel·les va ser molt més reeixit en tots els aspectes. Anant per feina, Meyerbeer tenia més talent que geni? Ben probablement, perquè en Robert hi ha efectes ben pensats, al costat de fragments massa allargassats (el llibret d’Scribe i Delavigne té la seva part de culpa), i si les melodies són agradables, sense que, tanmateix, cap acabi de deixar petja en la memòria auditiva, el final feliç ve acompanyat d’un himne plàcidament anticlimàtic. Ara bé, justificar la seva escassa presència als escenaris al fet que sigui una obra llarga i difícil no té solta ni volta: un grapat d’obres habituals pateixen els mateixos símptomes, sense anar tan lluny les d’aquest Wagner que tant blasmava Meyerbeer sense que pogués escapar del seu influx.

El primer requisit per dur a escena aquest títol seria comptar amb un protagonista a l’alçada del paper titular, un dels molts creats per una llegenda del segle XIX, Adolphe Nourrit (la llista d’òperes que va estrenar fa feredat: Guillaume Tell, La muette de Portici, La Juive, Les Huguenots,...), que va acabar amb la seva vida llançant-se d’un balcó, com s’explica en el molt recomanable llibre de Henry Pleasants The Great Tenor Tragedy (Amadeus Press, 1995). A Londres, Robert va ser Bryan Hymel, qui aquest estiu ja va substituir Jonas Kaufmann al mateix escenari a Les Troyens i de nou el resultat va ser magnífic. El timbre no serà el més seductor del món, però el fraseig és musical, la dicció francesa prou clara, les agilitats suficients i el registre agut, espaterrant, amb una col·lecció de dos i res espectacular. Això sí, tot i els intents de semblar dolentot, ja es veia que era un bon jan.

John Relyea no se'n surt amb la seva

 

Quina és la trama de Robert le diable? El protagonista, inspirat en una llegenda medieval sobre el duc de Normandia que seria pare de Guillem el Conqueridor, és la típica figura romàntica dubtosa entre el bé i el mal, encarnats aquí per la seva estimada Isabelle i la seva germana de llet, Alice, per una banda, i per Bertram per l’altra, que no només és un dimoni, sinó també el pare del noi. El bé triomfa gràcies a l’amor redemptor d’una dona (algú ha dit Wagner?), tot i que és un triomf curiós perquè Robert no acaba de triar, és el dimoni qui renuncia a ell perquè se li acaba el temps establert per aconseguir l’ànima del fill.

Els papers de dimoni són ideals, com no, per als baixos de veu fosca i granelluda, com és el cas de John Relyea, Bertram convincent que, no obstant, va deixar escapar alguns aguts pel camí. La superioritat de la part masculina del repartiment venia reforçada pel Raimbaut lleuger de Jean-François Borras. Amb elles van venir els problemes. Ho sento, però tot i que canta als principals teatres, no acabo de veure què troben en Marina Poplavskaia (Alice). La veu és important, però ni està ben controlada ni sembla que tingui totes les qüestions tècniques resoltes, i el seu francès, a més, era boirós. L’afinació se li va escapar en molts moments, si bé la responsabilitat del mal d’orelles que va provocar el perillosíssim trio a cappella de l’acte tercer no va ser només seva. També Sofia Fomina va tenir alguna relliscada d’afinació, i si la gran ària d’Isabelle a l’acte quart va quedar curta d’intensitat, les parts més lleugeres van tenir la brillantor necessària. A la batuta, Daniel Oren va garantir una bona cohesió entre escena (amb un cor en forma) i fossat, on l’orquestra del Covent Garden va saber explotar les oportunitats que dóna Meyerbeer a alguns solistes instrumentals. Ara bé, Robert le diable és d’aquelles partitures que necessiten una empenta, una mica més d’ajuda i no l’asèptica aplicació que va aportar el director israelià.

Bryan Hymel no sempre es va trobar Patrizia Ciofi

La decepció més gran de la vetllada la va donar Laurent Pelly. D’acord, l’obra és difícil, fins i tot risible en alguns aspectes, per a la sensibilitat actual, la qual cosa no justifica que el director francès no se la prengués seriosament i es limités a fer-ne un comentari irònic. La seva Edat Mitjana (decorats de Chantal Thomas, vestuari del propi Pelly), era més pròpia d’Exin Castillos, per no dir Spamalot, amb castells de joguina, vestits i cavalls acolorits i un cor que a la mínima es posava a fer gestos coreografiats (la solució dels directors mandrosos), entre els quals es passejava un dimoni vestit de segle XIX i un Robert a cavall dels dos móns. Només en l’acte tercer hi ha haver una mica d’espessor dramàtica, amb una muntanya que semblava un gravat de Doré sobre la qual es projectava El Judici final de Memling (no us penseu que sóc tan llest, sortia al programa de mà), i un ballet de les monges ni prou fantasmal ni prou gòtic ni prou sensual, però que al menys no feia el ridícul. Perquè el ridícul va arribar al final quan Alice i Bertram lluiten per l’ànima de Robert, ella envoltada de núvols celestials, ell davant d’un cap infernal de drac, abans d’agafar les maletes, derrotat, a la recerca d’altres víctimes. Més que riure, feia plorar.

La majoria de crítics britànics han estat despietats amb l’obra, la qual cosa tampoc vol dir gaire. La posteritat, en tot cas, té raó? Robert le diable és una relíquia que és inútil dur a escena? Crec que no, però espero algun dia reveure-la en un altre muntatge, amb un altre director d’orquestra, però que continuï Bryan Hymel. L'hora de Meyerbeer, en tot cas, encara no ha arribat. 

Fotos: Bill Cooper / ROH