Entrades
L’arribada al Palau de les Arts de València és
tot un xoc: una filera de làpides mortuòries amb els títols de les òperes
representades fins ara al teatre rep l’espectador. És l’original manera de
protestar dels treballadors davant l’amenaça d’un ERO que eliminaria el 40% de
la plantilla, una mesura dràstica que s’afegeix a altres durs sacrificis davant
l’asfíxia econòmica de la institució. Només cal llegir la premsa per comprovar
com la Generalitat Valenciana, la principal sostenidora del Palau, té les
arques més que buides i, a més, l’escarransida aportació del ministeri de l'ínclit Wert es reduirà
en un 50%.
 |
| Rodolfo i Mimì es troben i comença l'amor |
Les làpides són, per tant, un recordatori del destí possible d’un
equipament faraònic que, per poder sobreviure amb engrunes, ha hagut de reduir extraordinàriament
l’activitat: només cinc títols a la temporada regular més un al Festival de la
Mediterrània, quasi tots de gran repertori per atreure un públic més necessari
que mai, i amb equips artístics –amb excepcions- modestos. El raquític díptic
amb la temporada i l’escarransit programa de mà (el text accessible per codi
QRs no millora gaire la cosa) són altres petits indicadors dels problemes del
teatre.
 |
| Un cafè molt animat sota un cel a la Van Gogh |
Abans que els llums s’abaixessin per a la
segona obra del curs, La Bohème de
Puccini, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana va fer la seva pròpia aportació
a la protesta tocant el vals de Musetta. L’orquestra és, de fet, una de les
principals columnes vertebrals del teatre -junt amb el Cor de la Generalitat
Valenciana, creat molt abans de la construcció del Palau-, i seria una
veritable llàstima deixar-la perdre quan la seva qualitat queda magnificada amb
batutes com les de Riccardo Chailly. Algun dia, Helga Schmidt haurà d’explicar
com s’ho fa per convèncer artistes d’aquesta magnitud, sobretot quan la seva
activitat lírica és minsa, com és el cas de Chailly.
 |
| El poeta i el pintor parlen de l'amor i el desamor |
El director italià, que va
cancel·lar l’any passat per motius de salut una Ariadne auf Naxos en concert, va ser el gran protagonista de la
representació. Quina diferència amb l’hedonisme hipnòtic però egòlatra del seu
compatriota Daniele Gatti a Salzburg! Directe, sense alambinaments, però també
sense descuidar cap detall de la partitura pucciniana, Chailly va evitar l’excés
de greix en la paleta sonora, sempre nítida (fins i tot un pèl seca) i l’excés
de sucre en la paleta emocional. Tot va fluir amb la força de l’evidència, i l’acompanyament
de les dues entrades, ben dissímils, de Mimì als actes primer i quart, van
posar, com calia, la pell de gallina.
 |
| Tragèdia sota un quadre de Béraud |
La resta d’elements aplegats en la representació
van jugar en una divisió inferior, com un repartiment honorable i prou. Gal
James va ser una Mimì de recursos modestos, timbre mat i musicalitat
escolàstica, sense gaire emoció. Més apassionat va ser el Rodolfo d’Aquiles
Machado, amb una veu que manté la finor lírica i l’agut valent, tot i petits
desequilibris en l’emissió (quasi tots els pianíssims van ser inaudibles).
Massimo Cavalletti va ser un Marcello emfàtic, susceptible d’un major
refinament en el fraseig, ben acompanyat per la Musetta soubretística de Carmen Romeu, mentre que Gianluca Buratto era un
Colline tenebrós i Mattia Olivieri un Schaunard sobreactuat.
 |
| Après la faute, de Béraud |
La producció de Davide Livermore, signatari
també de l’escenografia i la il·luminació, es va estrenar aquest setembre a
Filadèlfia i es basa en constants projeccions de quadres de l’època de l’acció,
sobretot impressionistes, no només en el llenç de Marcello, també per ambientar
cada escena. Si a l’acte primer el ball d’imatges pot atabalar una mica, el
paisatge nevat del tercer era ben evocador (llàstima de la pana momentània de
la pantalla esquerra). L’efecte més aconseguit va ser al final, quan la figura
desconsolada d’Après la faute de Jean
Béraud desapareix quan Mimì (vestida igual) mor. Per la resta, va ser una
proposta tradicional sense cap daltabaix i amb el típic excés d’estímuls al
Cafè Momus, inclosos uns carregosos cambrers ballarins. L’espectacle de
veritat, tanmateix, era al fossat.
Fotos: Palau de les Arts
Quina llàstima, però, des que va neixer el Palau de les Arts estava pronosticat que faria fallida.És una d'aquelles empreses que van neixer per la "grandeur" d'un partir polític que fa anys goberna València i varen estirar més el braç que la manigue. Em sap greu per els valencians. Tan de bo es pogues arreglar.
ResponEliminaÉs veritat que des de l'inici va ser un projecte desmesurat, amb un edifici que va costar moltíssim més del previst i que té quatre sales, inclosa una de concerts quan a 500 metres ja hi havia un Palau de la Música. Però també és veritat que seria una llàstima deixar perdre el bagatge acumulat aquests anys, amb una orquestra de gran qualitat i fites com l'Anell amb la Fura. Serà complicat, però.
ResponEliminaAh, i perdó per la insistència, però no m'agraden els anònims...
No sé si la política per omplir sigui una Bohème amb veus discretes i un gran director al fossat.
ResponEliminaLes Arts vivia els primers anys de molts aficionats que anàvem atrets fins a València per veure espectacles de primerissim nivell. Ara malgrat Chailly, és obvi que l'interès ha canviat molt, ja que una Bohème no mobilitza als aficionats a no ser que Mimi i Rodolfo siguin de traca i mocador (Netrebko, Georghiu, Kaufmann, Beczala...)
València no té suficient públic per omplir una temporada i aquella febrada dels primers enlluernadors anys, com era de preveure s'ha esgotat, com tot el que estava fonamentat en la bombolla, també l'artística, d'un projecte suïcida.
D'acord en què el projecte era d'una ambició desmesurada i poc contrastada amb la realitat, però no sé si a València hi ha prou afició o no. La meva sensació tots aquets anys és que el públic de fora era una part petita, i a La Bohème que vaig veure (no era l'estrena) també va ser així. I justament La Bohème és un títol amb prou ganxo per vendre'l bé sense divos. Ara, és indubtable que han estirat més el braç que la màniga i a la llarga això passa factura.
ResponElimina