dijous, 6 de desembre del 2012

Riccardo Chailly, gran reclam de La Bohème a un Palau de les Arts en dificultats


L’arribada al Palau de les Arts de València és tot un xoc: una filera de làpides mortuòries amb els títols de les òperes representades fins ara al teatre rep l’espectador. És l’original manera de protestar dels treballadors davant l’amenaça d’un ERO que eliminaria el 40% de la plantilla, una mesura dràstica que s’afegeix a altres durs sacrificis davant l’asfíxia econòmica de la institució. Només cal llegir la premsa per comprovar com la Generalitat Valenciana, la principal sostenidora del Palau, té les arques més que buides i, a més, l’escarransida aportació del ministeri de l'ínclit Wert es reduirà en un 50%.


Rodolfo i Mimì es troben i comença l'amor
 
Les làpides són, per tant, un recordatori del destí possible d’un equipament faraònic que, per poder sobreviure amb engrunes, ha hagut de reduir extraordinàriament l’activitat: només cinc títols a la temporada regular més un al Festival de la Mediterrània, quasi tots de gran repertori per atreure un públic més necessari que mai, i amb equips artístics –amb excepcions- modestos. El raquític díptic amb la temporada i l’escarransit programa de mà (el text accessible per codi QRs no millora gaire la cosa) són altres petits indicadors dels problemes del teatre.

Un cafè molt animat sota un cel a la Van Gogh

Abans que els llums s’abaixessin per a la segona obra del curs, La Bohème de Puccini, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana va fer la seva pròpia aportació a la protesta tocant el vals de Musetta. L’orquestra és, de fet, una de les principals columnes vertebrals del teatre -junt amb el Cor de la Generalitat Valenciana, creat molt abans de la construcció del Palau-, i seria una veritable llàstima deixar-la perdre quan la seva qualitat queda magnificada amb batutes com les de Riccardo Chailly. Algun dia, Helga Schmidt haurà d’explicar com s’ho fa per convèncer artistes d’aquesta magnitud, sobretot quan la seva activitat lírica és minsa, com és el cas de Chailly.

El poeta i el pintor parlen de l'amor i el desamor

El director italià, que va cancel·lar l’any passat per motius de salut una Ariadne auf Naxos en concert, va ser el gran protagonista de la representació. Quina diferència amb l’hedonisme hipnòtic però egòlatra del seu compatriota Daniele Gatti a Salzburg! Directe, sense alambinaments, però també sense descuidar cap detall de la partitura pucciniana, Chailly va evitar l’excés de greix en la paleta sonora, sempre nítida (fins i tot un pèl seca) i l’excés de sucre en la paleta emocional. Tot va fluir amb la força de l’evidència, i l’acompanyament de les dues entrades, ben dissímils, de Mimì als actes primer i quart, van posar, com calia, la pell de gallina.

Tragèdia sota un quadre de Béraud

La resta d’elements aplegats en la representació van jugar en una divisió inferior, com un repartiment honorable i prou. Gal James va ser una Mimì de recursos modestos, timbre mat i musicalitat escolàstica, sense gaire emoció. Més apassionat va ser el Rodolfo d’Aquiles Machado, amb una veu que manté la finor lírica i l’agut valent, tot i petits desequilibris en l’emissió (quasi tots els pianíssims van ser inaudibles). Massimo Cavalletti va ser un Marcello emfàtic, susceptible d’un major refinament en el fraseig, ben acompanyat per la Musetta soubretística de Carmen Romeu, mentre que Gianluca Buratto era un Colline tenebrós i Mattia Olivieri un Schaunard sobreactuat.

Après la faute, de Béraud
 
La producció de Davide Livermore, signatari també de l’escenografia i la il·luminació, es va estrenar aquest setembre a Filadèlfia i es basa en constants projeccions de quadres de l’època de l’acció, sobretot impressionistes, no només en el llenç de Marcello, també per ambientar cada escena. Si a l’acte primer el ball d’imatges pot atabalar una mica, el paisatge nevat del tercer era ben evocador (llàstima de la pana momentània de la pantalla esquerra). L’efecte més aconseguit va ser al final, quan la figura desconsolada d’Après la faute de Jean Béraud desapareix quan Mimì (vestida igual) mor. Per la resta, va ser una proposta tradicional sense cap daltabaix i amb el típic excés d’estímuls al Cafè Momus, inclosos uns carregosos cambrers ballarins. L’espectacle de veritat, tanmateix, era al fossat.


Fotos: Palau de les Arts

4 comentaris:

  1. Quina llàstima, però, des que va neixer el Palau de les Arts estava pronosticat que faria fallida.És una d'aquelles empreses que van neixer per la "grandeur" d'un partir polític que fa anys goberna València i varen estirar més el braç que la manigue. Em sap greu per els valencians. Tan de bo es pogues arreglar.

    ResponElimina
  2. És veritat que des de l'inici va ser un projecte desmesurat, amb un edifici que va costar moltíssim més del previst i que té quatre sales, inclosa una de concerts quan a 500 metres ja hi havia un Palau de la Música. Però també és veritat que seria una llàstima deixar perdre el bagatge acumulat aquests anys, amb una orquestra de gran qualitat i fites com l'Anell amb la Fura. Serà complicat, però.
    Ah, i perdó per la insistència, però no m'agraden els anònims...

    ResponElimina
  3. No sé si la política per omplir sigui una Bohème amb veus discretes i un gran director al fossat.
    Les Arts vivia els primers anys de molts aficionats que anàvem atrets fins a València per veure espectacles de primerissim nivell. Ara malgrat Chailly, és obvi que l'interès ha canviat molt, ja que una Bohème no mobilitza als aficionats a no ser que Mimi i Rodolfo siguin de traca i mocador (Netrebko, Georghiu, Kaufmann, Beczala...)
    València no té suficient públic per omplir una temporada i aquella febrada dels primers enlluernadors anys, com era de preveure s'ha esgotat, com tot el que estava fonamentat en la bombolla, també l'artística, d'un projecte suïcida.

    ResponElimina
  4. D'acord en què el projecte era d'una ambició desmesurada i poc contrastada amb la realitat, però no sé si a València hi ha prou afició o no. La meva sensació tots aquets anys és que el públic de fora era una part petita, i a La Bohème que vaig veure (no era l'estrena) també va ser així. I justament La Bohème és un títol amb prou ganxo per vendre'l bé sense divos. Ara, és indubtable que han estirat més el braç que la màniga i a la llarga això passa factura.

    ResponElimina

Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.