Liceu i Real, Matabosch i Mortier: algunes reflexions sobre dos teatres en crisi

Els fets són prou coneguts, amb la qual cosa només cal un ràpid resum: el Teatro Real de Madrid ha fitxat Joan Matabosch com a nou director artístic, el qual substituirà de forma immediata un Gerard Mortier acomiadat fulminantment. La pregunta obligada és: què volen fer amb el Gran Teatre del Liceu?

Escric aquestes ratlles després d’escoltar l’entrevista que el camarada Jaume Radigales ha fet a Matabosch a Catalunya Música, on el sortint director artístic del Liceu ha reiterat que compaginarà els dos teatres mentre es trobi un reemplaçament a Barcelona, una situació d’interinitat que, per molt que les properes temporades estiguin més o menys tancades, no seria gens recomanable que s’allargués més del compte. Matabosch s’ha mostrat força abrandat al considerar que és més greu que el teatre hagi patit en els últims anys una retallada brutal de 12 milions en subvencions que no el fet que es trobi ara sense director general ni director artístic.

Sens dubte, el teatre té un forat en la línia de flotació financera, agreujat per un descens en el mecenatge i en els ingressos per taquilla, però seria il·lús pensar que sense capità les vies d’aigua es taponaran de forma satisfactòria. Qui donarà la cara pel Liceu? Un Joaquim Molins, president de la Fundació, amagat i mut en plena crisi? L’amiga Rosa Massagué ja ha fet una anàlisi ben encertada d’una situació depriment per a tots els que estimem el teatre. El conseller del ram, un dels responsables del marasme, fa bé de blasmar Madrid (concepte, no ciutat, com diria Iu Forn) per la seva política vers el Liceu, però deuria tenir un atac d’amnèsia quan no va recordar la brutal tisorada que ell mateix ha aplicat a aquest i altres equipaments culturals catalans. 

A banda dels doblers, preocupa tant o més l’absència de previsió i projecte respecte al teatre. Si ja estava dat i beneit que Joan Francesc Marco no continuaria com a director general –ràpidament recol·locat a l’ajuntament de l’Hospitalet, quina sort tenen alguns-, per què es va esperar a que plegués per començar a buscar substitut? Potser perquè l’altre polític previst va quedar fora de combat per afers tèrbols? Per a més inri, la cerca es fa amb l’absurd (i car, imagino) sistema de contractar una empresa de caçadirectius, un procés anunciat com a obert i transparent en un exercici més del cinisme que presideix les pràctiques comunicatives de partits, governs i institucions.

La marxa de Matabosch és perfectament lògica després de tres lustres en el càrrec, amb una gestió brillant en conjunt, amb les seves llums i ombres. El moment, tanmateix, no és l’ideal, perquè, a banda de l’escapçament de la cúpula, es produeix en ple ERO temporal, amb uns treballadors que, a més, no podran cobrar l’atur previst i en una situació laboral en absolut clarificada: dos músics acomiadats ja han aconseguit als tribunals el seu reingrés a l’orquestra, i qui sap si seran els únics.

Llums i ombres de Matabosch. Entre les primeres, l’ampliació del repertori amb obres cabdals poc o mai vistes en el teatre, amb algun dèficit puntual (Rossini, òpera francesa); la presència regular de veus importants (en especial, als últims anys; les primeres temporades després de la reconstrucció van ser més àrides); un bon panorama d’estils directorials on un excés d’eclecticisme no amaga encerts indiscutibles; i una atractiva programació paral·lela al Foyer, per desgràcia eliminada per la crisi. Entre les ombres, una política erràtica cap als valors vocals de la casa i unes forces estables que no tenen el nivell desitjable, no tant el cor (tot i que últimament estan millor els homes que les dones), com l’orquestra.

No és el primer cop que dic que crec que el lloc ideal per a Josep Pons seria l’OBC més que no pas el Liceu. Les seves qualitats de constructor d’orquestres són conegudes, però en general l’òpera no és el terreny on les seves qualitats musicals llueixen més: potser per aquest motiu, davant els rumors que apuntaven a que el director de Puig-reig assumiria més atribucions artístiques al Liceu, aquest ho ha desmentit. La possibilitat de dur a terme de forma completa el seu projecte continua a l’aire però la insinuació feta en un dels diaris de capçalera de la caverna lírica d’una possible fusió de l’OBC i l’orquestra del Liceu hauria de fer sonar tots els senyals d’alarma. Ja sigui un deliri de la periodista o un globus sonda induït, les decisions artístiques fetes amb mers criteris comptables aboquen al desastre absolut. Alerta, no prenguem mal.

Unes últimes línies sobre Madrid. A Gerard Mortier el tret li va sortir per la culata amb el publireportatge d’El País que ha precipitat el seu acomiadament. En un altre exercici de cinisme, el Real considera una renúncia en ferm el que només era un avís (plegar si el substituïa algun dels noms que volia el ministeri de Cultura). El serial, amb la malaltia del belga pel mig, és ben sòrdid, tot i que Mortier no la va encertar al voler marcar de forma tan clara la tria del seu successor. Com tampoc l’encerta al menysvalorar l’herència rebuda d’Antonio Moral, que feia unes programacions ben atractives (mmm, un candidat al Liceu?) i Jesús López Cobos (que va millorar el nivell de l’orquestra). Molta sort, doncs, a Joan Matabosch a Madrid, però compte que al Real més d’un gestor ha sortit escaldat: a la villa y corte els punyals polítics i mediàtics estan molt més esmolats que a Barcelona.

La pregunta inicial segueix dempeus: què volen fer amb el Liceu?