Kirill Petrenko signa una lectura equilibrada de la nova Tetralogia del Festival de Bayreuth

La direcció musical del nou Der Ring des Nibelungen del Festival de Bayreuth ha estat rebuda amb el consens positiu que no ha tingut el muntatge de Frank Castorf. Sense la faramalla mediàtica d’altres batutes, Kirill Petrenko està realitzant una progressió constant en una carrera que en aquest 2013 assoleix una doble fita: el debut al Verd Turó wagnerià i l’assumpció de la direcció musical de l’Òpera Estatal de Baviera, un dels millors teatres del planeta.

Amb alguna petita imprecisió sense major transcendència, comprensible en un principiant en el fossat amagat del Festspielhaus (i el seu lleu desfasament amb l’escena), Petrenko va signar una Tetralogia de gran coherència, sense caigudes de tensió alarmants, tot i que tampoc sense les genialitats que poden assolir un Barenboim o un Thielemann, les referències actuals en la interpretació del cicle. En general, el director rus va defugir la grandiloqüència gratuïta i va preferir una òptica més amorosida, amb temps sovint tendint a lents, amb un discurs orgànic, fluid i de transicions ben negociades. Diu també molt de bo de la seva qualitat de director de teatre el fet que sempre va respirar amb les veus, i si en ocasions li va faltar unes dècimes més d’escalf passional, per exemple a l’acte primer de Die Walküre, en d’altres (Siegfried) la plasticitat de la matèria sonora era més que lloable. Al costat de la pròpia acústica (i la mística) del Festspielhaus, el principal motiu per anar a Bayreuth segueix sent una orquestra i cor sensacionals, i aquesta Tetralogia no en va ser l’excepció.

En el repartiment de funcions de les dues filles (de mares diferents) de Wolfgang Wagner que regeixen el festival, de moment fins al 2015, Katharina manaria més en els aspectes escènics –amb un gust marcat pel Regietheater més sacsejador- i Eva en els aspectes vocals. Segurament d’acord amb la batuta, la sensació global és que la majoria dels principals papers han estat assignats a veus un punt més líriques del que seria òptim, d’aquí que la direcció de Petrenko hagi estat encara més apropiada. Seria el cas de Wolfgang Koch com a Wotan/Wanderer, més baríton que baix, amb la qual cosa alguns passatges (acte primer de Siegfried) li venien massa greus i les parts més intenses eren resoltes amb les forces justes, però no més. Tanmateix, va ser un intèrpret de gran regularitat i un dels que millor va seguir les directrius escèniques, amb un declamació molt centrada i penetrant que compensava la manca de punch puntual de la veu.

La suposició de l’aposta per veus líriques ve reforçada pel fet que la Brünnhilde inicialment prevista era Angela Denoke. Quan la soprano alemanya va renunciar –de forma encertada, crec- al paper, va entrar en joc Catherine Foster, soprano britànica que ha foguejat la seva valquíria per diversos teatres de província alemanys. La veu es desplega amb brillantor en el terç superior, tot i algun agut un punt baix, però és feble en centre i greu. El principal handicap, però, és un fraseig tou, sense gaire caràcter, que va derivar en una encarnació massa plàcida. Foster mai va estar menys que correcta, però Brünnhilde necessita més carisma.

Lance Ryan va rebre protestes, menys sorolloses a Götterdämmerung, per un Siegfried que ja havia interpretat a l’anterior cicle de Bayreuth. De fet, el tenor canadenc està cantant l’heroi wagnerià pels quatre punts cardinals. Què va passar? La veu, de maca, no n’ha estat mai, i ara sona més feixuga que abans, a banda d’un fraseig que pot ser desmanegat, però on va grinyolar més respecte a altres funcions va ser en una afinació que va descarrilar massa. Dit això, Ryan segueix abordant les dues òperes amb una suficiència en l’agut digne de respecte i unes dosis abundoses d’energia que li permeten fins i tot, quan ja porta hores a escena, tapar una Brünnhilde en teoria més fresca en el final de Siegfried.   

Anja Kampe va ser una Sieglinde incendiària, abrusadora, d’una sensibilitat a flor de pell que no va tenir cap problema ni per baix ni per dalt, en la que va ser la encarnació més memorable d’aquest Ring. La química amb el Siegmund de Johan Botha era justeta, d’acord, però és que ja se sap que el tenor sud-africà no es caracteritza pas pels deus dots actorals. De fet, tinc la sospita que no va extreure l‘espasa Notung d’on s’havia vist tota l’estona per estalviar-se pujar escales (n’hi ha moltes en aquest Ring!). Això sí, la veu és sana, ferma, ben timbrada i generosa, i en aquesta ocasió va estar menys fred que d’habitud. El seu antagonista va ser un Franz-Josef Selig amenaçador per les sàvies inflexions de text i música que no pas per vociferar.

En la família nibelunga va ser preferible l’incisiu Alberich de Martin Winkler al Mime histriònic, escènicament i vocal, de Burkhard Ulrich, mentre que Günther Groissböck (Fasolt) i Corin Soliban (Fafner) van ser dos notables gegants i Norbert Ernst un sibil·lí Loge. La veu acidulada de Mirella Hagen no va convèncer com a Ocell del Bosc i va desequilibrar, com a Woglinde, el trio de filles del Rin. D’aquestes em quedo amb la Flosshilde d’Okka von der Dammerau, bé també com a primera Norna, i que potser hagués estat una Erda més rotunda que Nadine Weissmann. També pluriocupada va estar Claudia Mahnke, Fricka d’accents imperiosos i encara més remarcable com a Waltraute. El massiu Hagen d’Attila Jun no va tenir problema en eclipsar el pàl·lid Gunther d’Alejandro Marco-Buhrmester, mentre que Allison Oakes va estar divertida amb la seva gelosa Gutrune. Com la direcció de Petrenko, aquest repartiment va tenir com a principal virtut l’equilibri.

Fotos: Enrico Nawrath