Franck Castorf enderroca a consciència a Bayreuth la mitologia de 'Der Ring des Nibelungen'

Wagner sabia el que es feia. La impressió que deixa Der Ring des Nibelungen és superior a l’efecte de les quatre parts per separat; és vista en el seu conjunt quan la Tetralogia pren tot el seu sentit i l’entramat de temes dramàtics i motius musicals, amb les seves connexions i les seves contradiccions, es presenta davant l’espectador amb la força d’una evidència incontestable. De la mateixa manera, els bons muntatges del cicle només revelen totes les seves claus un cop contemplats en la seva totalitat.

A hores d’ara, i quan ja fa dies que hi dono voltes, encara no tinc clar si la nova producció de Frank Castorf per al Festival de Bayreuth m’ha agradat o no, la qual cosa és senyal de que, al menys, no m’ha deixat indiferent. L’aclaparament (Das Rheingold) i l’avorriment (Die Walküre) van convertir-se en malsana atracció (Siegfried) abans de culminar en una confluència de sensacions contradictòries (Götterdämmerung). Amb tots els seus excessos i mancances, intuïcions suggeridores i desbarrades monumentals, el de Castorf és un muntatge impossible de resumir en un titular fàcil.

Si l’objectiu del director alemany era treure de polleguera els wagnerians, a fe que ho ha aconseguit amb escreix gràcies a una profusió d’elements que contradiuen no només el text de l’obra, també l’esperit de la música. Castorf ha dut a terme una sistemàtica i ben planificada tasca de desmitificació radical, d’enderrocament a consciència dels personatges i la trama del Ring. La narració lineal, la coherència geogràfica i temporal deixen pas a un teatre de situacions, a una acumulació d’elements diversos on no tenen lloc ni el romanticisme ni el psicologisme. Fins i tot l’ús d’objectes referencials com la llança de Wotan o l’espasa Notung és tan escadusser que es pot pensar que Castorf els treu més per compromís que per convenciment.

Al capdavall, no assistim, com sembla d’entrada, tant a la història del petroli com a substitut de l’or com a símbol de l’ambició destructora de poder, sinó a una mirada sense complaences sobre els efectes desoladors d’aquesta ambició de poder sobre dos extrems, l’oest capitalista i l’antic est comunista. En el Ring de Castorf no hi ha déus ni herois, ni bons ni dolents –a excepció potser dels bessons Siegmund i Sieglinde davant el brutal Hunding-, no hi ha noblesa ni grandesa d’esperit ni ànsies redemptores. Per l’escenari es passeja constantment una humanitat degradada, plena de meuques de mala mort, mafiosos de baixa estofa i xulopiscines com el mateix Siegfried, que mor sol, tirat enmig de les escombraries d’un carreró miserable. L’espectador amb prou feines veu el protagonista mentre dedica el seu últim alè a Brünnhilde.

Aquest últim detall és un més de la munió d’escenes en les quals Castorf bombardeja sense pietat les convencions associades al Ring, amb resultats en ocasions delirants i de significat no sempre clar. Si Siegfried munta un Kalàixnikov enlloc de forjar una espasa, era d’esperar que liquidés Fafner amb una sorollosa ràfega. Menys previsible era descobrir un Waldvogel que per la quantitat de plomes no desentonaria en el carnaval de Rio, amb la qual Siegfried es refrega de gust abans d’anar a cercar Brünnhilde i amb qui continua flirtejant després de salvar-la de la gola d’un cocodril, apoteosi surrealista de tot el cicle.

També destaca un figurant de presència regular -sembla ser que és Patric Seibert, un dels assistents de Castorf- que fa tots els papers de l’auca, com l’ós a Siegfried, on arriba a posar-se sabates de taló alt i vel de núvia, aspecte que repetirà a Götterdämmerung per deixar caure escales avall un cotxet no pas amb un nadó, sinó amb patates, recreació ben curiosa de l’escena més cèlebre d’El cuirassat Potemkin. Més problemàtic en aquesta voluntat deconstructora és el tractament que fa Castorf d’algunes dels grans duos. No és només que el cocodril s’immisceixi en l’escena final de Siegfried, és que l’heroi i la valquíria evidencien no tenir cap química entre ells. També les grans escenes entre Brünnhilde i Wotan estan desproveïdes de la més mínima interrelació entre els personatges.

Un altre eix central del muntatge és la seva doble faceta teatral i cinematogràfica, amb la presència de càmeres en viu que projecten en una pantalla (situada a vegades en llocs inesperats) les reaccions en primer pla dels personatges o mostren detalls amagats a la vista de l’espectador de la sala, com la baralla entre Hunding i Siegmund o la dormició de Brünnhilde. El vídeo també serveix en tot el seu detallisme cutre el duo entre el Wanderer, un Wotan ja decrèpit, fumant, bevent i menjant espaguetis amb les mans, i una Erda que li acaba fent una fel·lació interrompuda pel cambrer que du el compte.

   

Les projeccions a vegades complementen l’acció (és la mare dels Wälsungs la que menja amb fruïció un pastís durant “Winterstürme”?), però també obren perspectives sorprenents. Així, durant un dels fragments més grandiosos de la partitura, la Marxa Fúnebre, veiem Hagen, sense la cresta de punk que du a escena, passejant tranquil per un bosc. Serà per indicar que està en pau després de liquidar a cops de bat de beisbol aquest miserable de Siegfried? Conclusió intrigant que es veu reforçada pel final del Ring, amb Hunding surant a l’aigua en una balsa mentre a escena el fill d’Alberich i les filles del Rin veuen com l’anell crema dins d’un bidó (de benzina, se suposa).

És veritat que el vídeo pot distreure molt l’atenció, sobretot al públic que no ha nascut amb una pantalla sota el braç, però planteja possibilitats dramàtiques interessants i, a més, en aquest cas els responsables (Andreas Deinert i Jens Crull) recorren a un munt de referents, des dels reality shows fins als serials televisius (que és el Ring sinó un serial de dimensions còsmiques?), passant pel cinema mut o David Lynch (les filles del Rin reapareixent amb el seu Cadillac a Götterdämmerung per atropellar un pobre desgraciat).

L’últim puntal del muntatge són els espectaculars decorats d’Aleksandar Denic, enormes estructures giratòries curulles de detalls que permeten aquesta fusió entre est i oest que busca Castorf. A Das Rheingold estem en un motel de carretera d’estètica hortera amb benzinera inclosa i una piscina de la qual Alberich robarà l’or, en plena Ruta 66 als Estats Units, mentre que a Die Walküre avancem en el temps des d’abans de la revolució soviètica en una gran instal·lació agrària (gall d’indi inclòs!) a la regió caucàsica que passa a pou petrolier de la URSS, amb estrella roja inclosa, i on els herois conduïts per les valquíries són obrers morts pels gasos tòxics. Això sí, em vaig quedar amb el dubte de si la llarga barba de Wotan era rasputínica o jueva.

A Siegfried conviuen la construcció de l’equivalent comunista del Mont Rushmore -amb els presidents dels Estats Units reemplaçats per les efígies de Marx, Lenin, Stalin i Mao- i una recreació de l’Alexanderplatz de Berlín en plena DDR (són imaginacions meves o també van recrear el soroll del pas de l’U-Bahn?). L’antiga República Democràtica Alemanya reapareixia a Götterdämmerung amb la parada de Döner Kebab dels guibitxungs i un anunci de neó dels plàstics fabricats al país amb el petroli caucàsic, al costat d’una façana coberta a la Christo que va resultar ser la de la Borsa de Nova York. Aquí va ser on Castorf es va quedar curt, perquè només veiem Brünnhilde –el personatge en conjunt menys ben definit pel director- abocant benzina al voltant de Wall Street. Por de ser acusat d’incitació al terrorisme?

Un muntatge irritant i fallit en molts aspectes, sens dubte, però que no deixa d’obrir perspectives intrigants que caldrà veure si es defineixen amb més claredat als pròxims anys. És lícit qüestionar si en el bicentenari de Wagner Bayreuth havia de presentar una proposta tant demolidora, però deixant de banda si Castorf escora el Ring cap a una visió massa negra, també pot ser saludable injectar un antídot contra l’excés d’idolatria wagneriana. Esclar que hi ha medecines que poden matar el pacient. Com es diu en aquests casos, s’ha de tornar a veure. De la versió musical, en parlaré a la propera entrega, que ja m’he allargat massa.

Fotos: Enrico Nawrath