Entrades
La programació operística del Festival de
Salzburg ha començat amb una proposta singular, Gawain de sir Harrison Birtwistle, una producció que neix,
tanmateix, d’una substitució. Alexander Pereira, l’intendent de curt mandat del
festival (plegarà el 2014, dos anys abans del previst, per anar a la Scala de
Milà), havia encarregat tres òperes per ser estrenades a la ciutat austríaca,
però el primer títol previst, aquest 2013, no s’ha pogut representar perquè
György Kurtág, el seu autor, no l’ha enllestit a temps. A canvi, hem tingut una
potent obra d’un dels compositors britànics més rellevants de les últimes
dècades tot i ser poc conegut al continent.
Estrenada el 1991 al Covent Garden, Gawain és una obra aspra, complexa i
magnètica, amb aquesta música de consistència granítica pròpia de Birtwistle. Una
música que evoca ritus que perviuen més enllà del temps per parlar-nos de
veritats pregones. En aquesta òpera, el llibretista David Harsent adapta la
història medieval de Gawain i el Cavaller Verd, un ésser misteriós que es
presenta a la cort del rei Artur amb una petició inesperada: el cavaller que li
talli el cap haurà de presentar-se al cap d’un any al seu castell per patir de
la seva mà el mateix tractament. Gawain serà aquest cavaller, encetant així, amb
el vagareig usual dels relats medievals, una cerca de la pròpia identitat.
Gawain sortirà airós, però transformat, de l’aventura.
Els estrats minerals de la partitura tenen el
seu equivalent en els estrats del llibret, sense que, tanmateix, es pugui
parlar de correspondències immediates: com a Written on the Skin de Benjamin, una altra òpera britànica basada
en un relat medieval, no hi ha cap voluntat realista ni psicologista. En el cas
de Birtwistle, la matèria sonora és més brutal, amb una orquestració profusa
amb una abundant percussió i una hiperactivitat abrasiva del discurs
instrumental que provoca que els (escassos) moments d’estatisme ressaltin més.
Salzburg va reunir el mateix equip que l’any
passat va signar una aplaudida producció de Die
Soldaten de Zimmermann. Alvis Hermanis mou l’acció a un futur
postapocalíptic, amb una Taula Rodona esdevinguda un grapat d’arrossegats al
límit de la supervivència (hi ha una escena de canibalisme), una societat en
plena degeneració liderada per un Artur en cadira de rodes, a la qual s’oposa
la incipient recuperació de la natura que encarnen el Cavaller Verd, la seva
esposa, la Lady de Hautdesert, i Morgan le Fay, eterna enemiga de la cort
artúrica. A tot plegat, el director d’escena letó encara hi superposa l’evocació
de la figura de Joseph Beuys, un dels artistes més controvertits del segle XX,
del qual Gawain seria una reencarnació, recreant algunes de les seves accions.
Va ser l’element menys interessant d’un muntatge amb una gran força teatral que
va fer bon ús del frontal de l’ampla Felsenreitschule. El final va ser
impactant: Gawain és devorat al seu retorn i Artur s’aixeca, curat, de la
cadira. Tenint en compte que una de les proves de Gawain és rebutjar els
avenços sexuals de Lady de Hautdesert, els ecos parsifalians, encara que
pervertits, van ser forts.
Com pot semblar fàcil una partitura d’extrema
complexitat? Aquesta és la sensació que desprenia Ingo Metzmacher, expert descodificador
dels pentagrames més abstrusos. El domini d’una formidable Simfònica de la
Ràdio ORF de Viena va ser total, amb la qual cosa batuta i formació van
desfermar uns cataclismes sonors que deixaven l’espectador planxat i amb la
boca oberta. John Tomlinson va reprendre el paper que va estrenar fa 22 anys,
el del Cavaller Verd, amb un instrument que haurà perdut fermesa, però no
potència ni grapa dramàtica. Christopher Maltman va ser un heroic Gawain, Laura
Aikin va navegar amb una facilitat astoradora per l’escriptura estratosfèrica
de Morgan, Jeffrey Lloyd-Roberts va ser un decrèpit Artur, Gun-Brit Barkmin una
Guinevere penetrant i Jennifer Johnston una incisiva Lady de Hautdesert. La
recepta per fer que una gran obra, encara que difícil, sigui un èxit segueix
sent la mateixa: dedicar-hi recursos i comptar amb un equip artístic de primer
nivell.
Fotos: Ruth Walz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.