Entrades
Obsedits com estem pel doble bicentenari de
Verdi i Wagner, un mal pel qual no cal anar al metge, correm el risc d’oblidar
altres celebracions musicals significatives d’aquest 2013, com el centenari del
naixement de Benjamin Britten. És lògic que al Regne Unit tinguin més al cap un
dels grans compositors nascuts allà i res millor per gaudir del seu geni que
veure una de les òperes més colpidores del seu catàleg, Billy Budd, servida per l’excel·lència proverbial del Festival de
Glyndebourne.
El festival reposava el muntatge estrenat el
2010, disponible tant en CD com en DVD, amb dos canvis significatius en l’equip
protagonista que han resultat ben positius. Mark Padmore encarnava per primer
cop Vere, el capità del vaixell de guerra Indomitable
assetjat pels dubtes i el sentiment de culpa. Com era d’esperar en un dels
Evangelistes més eminents del nostre temps en les passions de Bach, el tenor
anglès va desplegar una atenció minuciosa al text (els sobretítols van ser del
tot sobrers) i un fraseig ric en matisos i gradacions, i alhora va treure prou
fermesa vocal com per suggerir el líder de guerra que també és Vere. Sumem-hi
una presència escènica senyorívola que no amagava els neguits interiors del
personatge i tindrem una creació de primera magnitud.
Brindley Sherrat tenia la negror vocal
apropiada per al malvat Claggart, sense, per sort, caure ni en la caricatura ni
en el retrat unidimensional: el seu odi destructor (nascut d’una atracció
inconfessable) per Billy va anar intensificant-se progressivament, sobretot a
conseqüència de les reaccions sense malícia del mariner. De fet, mai com en
aquesta funció havia copsat l’extrema dificultat de fer creïble el personatge
protagonista. Tant perillós és passar-se de babau com fer-lo massa conscient
dels seus actes i del seu atractiu, i Jacques Imbrailo, present ja el 2010, va
assolir un equilibri perfecte. El seu Billy emetia una bondat instintiva,
natural, sense cinismes ni segones intencions, i alhora una energia vital encomanadissa
que explicava perquè tothom al vaixell, per bé o per mal, queda afectat per la
seva aura. Amb un instrument líric de suau atractiu, el baríton sud-africà va
lluir un fraseig de gran finor en l’escena prèvia a la seva execució.
La reacció d’incredulitat i sorpresa que va
mostrar el Billy d’Imbrailo davant les acusacions de Claggart va ser el millor
testimoni de l’extrem detallisme del muntatge de Michael Grandage, aquest any
reposat per Ian Rutherford. Ho reconec, durant bona part de l’acte primer vaig
pensar que era davant una producció acadèmica, com aquells celebrats films d’època
de la BBC on tots els elements han estat cuidats al màxim. Però acadèmic és un
terme que pot tenir un deix negatiu que no seria gens aplicable a aquest Billy Budd. L’antic director del Donmar Warehouse
de Londres es manté fidel a l’època de l’acció, 1797, i el magnífic decorat de
Christopher Oram ens transporta als budells del vaixell, a un món claustrofòbic
i opressiu amb una estratificació social molt marcada que tant la direcció de
Grandage com el vestuari del mateix Oram indiquen sense embuts. No es tracta
pas d’una lectura neutra, sinó d’un muntatge que mostra els fils de la trama
amb claredat meridiana i sense necessitat de forçar el traç de cap aspecte:
cada espectador pot treure les seves conclusions sense que el dramaturg de torn
li doni un llibre d’instruccions.
Una de les grans característiques de Glyndebourne
és el treball en equip, on la suma de les parts sempre és molt superior a les
individualitats per separat, per molt estel·lars que aquestes puguin ser. El
muntatge de Grandage s’ajusta com un guant a aquest ethos del festival de
Sussex, la qual cosa no impedeix destacar alguns noms d’un ampli repartiment
sense baules febles: l’empàtic Donald de John Moore, els robustos Mr. Redburn i
Mr. Ratcliffe d’Stephen Gadd i Darren Jeffery, l’emotiu Dansker de Jeremy White
i el Novici adolorit de Peter Gijsbertsen (esfereïdor detall de direcció, un
cop Billy executat, quan la tripulació l’arracona pel seu engany forçat per
Claggart).
Un vaixell com el de Billy Budd necessita un capità de primera divisió com va ser Andrew
Davis, antic director musical de Glyndebourne i, dit sigui de passada, el
convidat amb més nivell que ha passat últimament pel fossat del Liceu. Amb un
control ferm d’una Filharmònica de Londres en forma superlativa i d’un cor del
festival pletòric, el director britànic va graduar amb un magisteri
incontestable els fluxos d’una partitura caracteritzada per una impecable
construcció dramàtica: cada clímax va ser assolit en el moment i amb la
intensitat justa per fer el màxim impacte, i els recessos lírics van ser
tractats amb un amorosiment extrem. Per això, quan va arribar l’última frase de
Vere, enmig del silenci del fossat i la foscor de l’escena, el cor d’aquest
espectador estava encongit per haver assistir a una representació memorable d’una
obra mestra de Britten. I funcions com aquesta són el motiu pel qual, des de fa
18 anys ja, Glyndebourne segueix sent el festival que no pot faltar mai al meu
estiu.
Fotos: Richard Hubert Smith
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.