Nikolaus Harnoncourt dirigeix a Salzburg una amorosida versió de 'Die Jahreszeiten'

Els oripells de la programació operística amaguen que el Festival de Salzburg també inclou un potentíssim apartat teatral (això sí, centrat en propostes de l’àrea germanoparlant) i una apassionant oferta de concerts. Una de les decisions que va prendre Alexander Pereira a l’assumir la intendència del festival va ser allargar aquest pel davant amb una anomenada Ouverture Espirituelle que aquest any tenia com a protagonista Nikolaus Harnoncourt dirigint els dos grans oratoris de Haydn: Die Schöpfung i Die Jahreszeiten. Parlem d’aquest darrer.

A 84 anys, Harnoncourt segueix sent un director decidit a sacsejar preconcepcions estèrils, tot i que potser l’edat li ha restat una mica de combativitat en els procediments. Aquesta és la sensació de la lectura que va fer de l’últim oratori de Haydn, himne benèvol a l’harmonia entre home i natura, una versió amorosida, d’un escalf moderat (la tardor es va imposar a les altres tres estacions?), plena de detalls explorats amb calma i delectació. Comptar, no amb el seu propi conjunt, el Concentus Musicus, sinó amb la Filharmònica de Viena, també va influir en el resultat sonor.

L’orquestra va adaptar la seva natura sumptuosa a les exigències de Harnoncourt d’un so amb menys greix i una articulació més àgil, però no tot va tenir l’òptima claredat en la primera part del concert i certs moments de marcada morositat van estar a punt de derivar en caiguda de tensió. La segona part va rutllar molt millor. O simplement, aquest espectador va acabar d’entrar en el concepte de Harnoncourt, en absolut adient per a l’immens espai del Grosses Festspielhaus. Sigui com sigui, els vienesos ens van regalar uns pianíssims impalpables marca de la casa, la fusta (amb molt d’espai per lluir-se) va ser deliciosa i les trompes van anar de cacera amb petulant empenta.

 

L’Associació de Concert del Cor de l’Òpera Estatal de Viena (aquest és el llarguíssim nom que empren a Salzburg; després ens queixarem de l’OBC) va desplegar una gran ductilitat, tot i certa descompensació a favor de les veus femenines. Del tercet solista, la més destacada va ser la soprano Dorothea Röschmann, cantant sensible de fraseig sempre carregat d’intenció. El baríton Florian Boesch va aportar una sana bonhomia, tot i una veu més aviat neutra. I queda el cas de Michael Schade, el cantant que, encara que sembli increïble, més cops hauré vist a Salzburg (no ha estat intencional, ho asseguro). És un tenor estimable, d’acord, però de timbre massa blanquinós i línia una mica fleuma. Tant és, un concert amb Nikolaus Harnoncourt, a qui hem vist massa poc per les nostres latituds, sempre és una experiència estimulant.     

Fotos: Silvia Lelli