divendres, 9 d’agost de 2013

Marc Minkowski incendia el Festival de Salzburg amb un explosiu 'Lucio Silla' de Mozart



Alexander Pereira es va marcar, com una de les línies a seguir a Salzburg, que cada edició del festival només comptés amb noves produccions que no s’haurien de reposar en anys posteriors. Una decisió que volia reforçar el caràcter únic i irrepetible de la programació (i per fer-la més exclusiva encara, els preus de les entrades més cares s’ha disparat) però que té l’inconvenient de perdre l’oportunitat de treure més rendiment a produccions d’èxit. La regla, tanmateix, té excepcions, i així a l’estiu és possible veure espectacles que s’han estrenat en altres festivals del mateix Salzburg. Va ser el cas del Lucio Silla presentat a la Mozart Woche de començaments d’any.


L’obertura ja va marcar de forma nítida com es desenvoluparia tota la representació. Per una banda vam tenir l’electritzant direcció musical de Marc Minkowski, amb un atac explosiu que t’arrossegava indefectiblement, i per l’altra l’aparició d’un grapat de ballarins fent saltironets, primer senyal d’una posada en escena penosa. Amb el record encara fresc de la producció del Liceu, va quedar clar que la versió salzburgesa seria la seva perfecta inversió: el potent muntatge de Claus Guth hagués guanyat encara més amb Minkowski al fossat, mentre que l’ensopida politesse de Harry Bicket no hagués desentonat amb el vacu decorativisme de la producció de Marshall Pinkosky.


Amb el seu habitual entusiasme i uns Les Musiciens du Louvre Grenoble en gran forma, Minkowski no va descurar cap compàs, en una lectura que va ser un volcà en erupció al nivell d’aquesta partitura juvenil. L’únic blasme que es pot fer al director francès és l’edició de la partitura que va emprar, basada en la (molt mutilada) versió que van fer fa dècades Nikolaus Harnoncourt i Jean-Pierre Ponnelle: recitatius massacrats, el personatge d’Aufidio desaparegut en combat, àries tallades i, al final, com a novetat, inserció d’una llarga escena del Lucio Silla de Johann Christian Bach, composta sobre el mateix llibret. La motivació no va ser tant fer més creïble el sobtat canvi d’opinió del dictador romà, com donar més lluïment al tenor protagonista, que en la partitura de Mozart té poc tall a causa dels pocs recursos del cantant de l’estrena. I més quan a Salzburg el tenor es diu Rolando Villazón.


El cantant mexicà, amb perdó per l’expressió, va villazonejar: hiperactiu i hiperexpressiu, amb una gestualitat brusca per fer veure que era un dolent amb molt de conflicte interior (algun comentarista perspicaç ha dit que recordava l’Escurçó Negre), Villazón segueix pel camí mozartià que, en teoria, ha de tensar menys els seus reduïts recursos vocals, la qual cosa no va evitar sospites raonables de que estava molt fora d’estil i una certesa dolorosa de que en molts recitatius l’afinació grinyolava. El magnetisme roman intacte així com la fidelitat dels fans que el van ovacionar.


Olga Peretyatko va ser una Giunia de mecanisme netíssim, menys incisiva que Patricia Petibon al Liceu, però amb agilitats enlluernadores que van culminar en una cadència espectacular (Minkowski va donar molta llibertat en aquest aspecte) a “Ah se il crudel periglio”. La sorpresa més agradable de la funció la va donar el Cecilio entendridor de Marianne Crebassa, jove mezzosoprano francesa que va també va deixar anar bones mostres de bravura tècnica. Inga Kalna va estar més homogènia com a Cinna que al Liceu i Eva Liebau va ser una Celia de dolçor de manual.

 
Com definir el muntatge de Pynkosky? Arqueologia recreativa? Els decorats d’Antoine Fontaine eren molt bonics de veure, una Roma vista amb ulls del segle XVIII i il·luminada per Hervé Gary amb tons ocres que recordaven la llum de les espelmes, i l’elegant vestuari del mateix dissenyador ens duia a finals de la mateixa centúria, a l’època del Directori o el Consolat napoleònic. Tot aquest primmirat marc visual va ser omplert per Pynkosky per una gestualitat estereotipada, exagerada -amb els cantants anant sempre a davant de tot per lluir-se en les cadències-, que volia ser fidel als cànons teatrals de l’època de Mozart, no debades el director i coreògraf és un dels responsables de la companyia canadenca Opera Atelier, especialitzada en muntatges històricament informats. Les bones intencions van quedar llastades pel fet que Pynkosky no semblava creure que l’obra podia tenir potencial dramàtic, tot i les seves llargues àries, com sí que creia Guth, amb la qual cosa es va limitar a pintar postals escèniques que vorejaven el ridícul i que van arribar al límit de la paciència d’aquest cronista amb les intervencions dels ballarins. Sort que Minkowski sí creia en Lucio Silla

Aquí acaba el repàs de Salzburg (ho sento, ni Meistersinger ni Don Carlo: tot no pot ser). Propera estació: Glyndebourne.

Fotos: Matthias Baus
  

1 comentari:

  1. De la mateixa manera que per l'onze de setembre esta previst fer una cadena humana, els blogs també ens estem preparant per enllaçar-nos

    ens agradaria que us afegíssiu al projecte i si podeu fer-ne difusió

    animeu-vos !!

    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

    ResponElimina

Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.