Un bon 'Lucio Silla', abans i després de les males notícies al Gran Teatre del Liceu

L’actualitat és una mestressa a vegades cruel. La intenció era comentar els dos repartiments de Lucio Silla, però just el dia que anava a veure el segon cast es confirma la mala notícia de l’ERO temporal que afectarà al teatre abans i després de l’activitat artística de la temporada 2013-14. Com en tants altres àmbits, són els treballadors els que paguen els plats trencats, en aquest cas els d’un Liceu que sembla atrapat en una espiral endimoniada. Al descens brutal de les aportacions de les administracions públiques, les d’aquí i les d’allà, cal sumar la caiguda d’ingressos per taquillatge per als quals l’increment de l’IVA ha estat un indesitjat cop de gràcia mentre que el mecenatge, si és que s’ha incrementat en aquesta conjuntura de crisi (ho ignoro), no és prou compensació.

Compte amb les tisores, que prendrem mal

 

No tinc cap recepta màgica per treure el Liceu de l’atzucac on es troba (no patiu, l’agència de caça talents que busca director general no m’ha contactat), però no em vull estar d’apuntar alguns perills en aquest camí d’espines. La concatenació menys ingressos – menys activitat té una lògica que no té en compte que és l’estructura d’un equipament de gran embalum com un teatre d’òpera la que es menja la part més grossa dels recursos. Dit d’una manera simplista, no fer-hi res també costa diners, però és que a més seria ben trist tenir un edifici més buit que ple d’activitat i que no complís, per tant, amb la seva funció. L’ERO anunciat pot derivar cap a un raonament també perillós, creure que l’activitat es limita a pujar i baixar el teló. Una temporada també és preparació, planificació, assaig, que ha de ser dut a terme per un equip humà al qual el fet de ser enviat a casa unes setmanes sense feina ni sou no és el més encoratjador dels estímuls, sobretot per a unes forces estables que han de ser la columna vertebral de tot projecte artístic.

 

Aquests dies he tornat a escoltar uns cants de sirena coneguts: deixem-nos de programar segons quines coses rares, i fem títols populars que així farem caixa. Alerta, que prendrem mal. De veritat que les òperes del gran repertori de tota la vida (poseu-hi moltes cometes) són garantia absoluta? Diria que la direcció artística del Liceu pot aportar xifres que desmentirien aquesta creença. Però és que no només parlem de diners, també de cultura, i desfer el camí que, amb encerts i errors, s’ha seguit als últims anys és massa temptador. Limitar-se als greatest hits i apostar per produccions complaents com sempre ha volgut la caverna lírica duria al Liceu a la irrellevància internacional i ens empobriria de forma difícilment reversible. I aquí és on entra Lucio Silla.

Potser sí que, vist el panorama, deu funcions era una aposta molt agosarada, i la sensació era que el dia del torn popular el teatre estava força més ple que al de l’estrena. Caldrà ara veure com el curs vinent funciona el canvi radical de tàctica del teatre: desapareixen les funcions de preus populars, al menys pel que fa a les localitats soltes, ja que totes les representacions d’un títol estaran al mateix preu, i l’import varia segons l’obra. Però es mantenen els abonaments populars, amb la qual cosa el descompte del qual gaudeixen és molt superior al dels abonats tradicionals. No sembla gaire just.

Calia haver programat Lucio Silla? Per descomptat que sí: una obra infreqüent però bellíssima, un muntatge de Claus Guth d’una força teatral innegable –en un segon visionat vaig apreciar més l’acurada geografia de personatges i situacions que el director crea en l’opressiu decorat giratori de Christian Schmidt-, i dos repartiments més que notables. L’única queixa que tinc és per la direcció apocada de Harry Bicket, que no va aconseguir donar a aquesta perla d’un Mozart adolescent el tremp desitjat. Davant les notícies rebudes, no és d’estranyar que l’orquestra i el cor mostressin més desajustos el dia 2 de juliol que a l’estrena, tot i que no descarto que el cor patís el desgast de les explosions decibèliques de Rienzi.

Els dos casts es van complementar força, encara que en conjunt el primer fos superior. Alessandro Liberatore va lluir una veu més lírica i timbrada que Kurt Streit, però el seu Lucio Silla va tenir un carisma molt més reduït, i la causa no va ser que no es tragués la camisa. La Giunia de Laura Aikin va ser més canònica en el fraseig i no menys segura en les agilitats –deixant de banda un parell d’aguts indecisos- que una Patricia Petibon, malgrat tot, magnètica. En canvi, el Cecilio de Marina Comparato va tenir una major presència vocal que el de Sílvia Tro Santafé, i María José Moreno va ser una Celia de so més dolç i arrodonit que Ofèlia Sala. La vocalitat un punt oclusiva de Iano Tamar (en ocasions em recordava Vesselina Kasarova) inclina la balança a favor del Cinna d’Inga Kalna, i Antonio Lozano va repetir la bona impressió d’un Aufidio amb ària respectada, un bon exemple de la traça amb què Guth va saber crear una acció dramàtica pertinent i gens invasiva per a uns números en general dilatats. Dues bones funcions, en conjunt. Que les puguem seguir tenint.

Fotos: A. Bofill