divendres, 19 de juliol de 2013

Edita Gruberova encarna per primer cop a escena 'La straniera' de Bellini a l'Òpera de Zuric



Les relacions entre dives i teatres (o, com, a mínim, els seus directors) poden ser conflictives. Un bon exemple seria el cas d’Edita Gruberova qui, arran d’unes diferències amb Alexander Pereira, no ha trepitjat durant 10 anys l’escenari de l’Òpera de Zuric, un dels seus feus principals. L’enrabiada, per sort per al públic suís, no ha durat per sempre, i la soprano eslovaca no només ha tornat a protagonitzar funcions líriques al teatre (que ja no dirigeix Pereira), sinó que aquest estiu també farà un recital al Festival de Salzburg (que ara dirigeix Pereira). Després d’una reposició de Roberto Devereux de Donizetti, la gran retrobada entre Gruberova i Zuric s’ha produït en un nou muntatge de La straniera de Bellini.


Gruberova va incorporar el paper d’Alaide al seu repertori l’estiu passat, en una versió de concert a Munic oportunament ressenyada. Un any en la vida d’una cantant, i més quan està en un estat avançat de carrera, pot ser força temps. A 67 anys, Gruberova segueix sent un prodigi de tècnica i d’entrega a l’escenari –quants cantants, de la corda que sigui, no descansen mentre canta el cor per preparar la cadència final? Gruberova no s’estalvia cap frase-, i tot admetent que la seva noció del bel canto, cada cop més amanerada, no és apta per a tots els gustos, escoltar-la en directe (els micròfons no li fan gaire favors) segueix sent un espectacle. Però a Zuric ja va fer patir una mica: alguna frase va ser d’afinació dubtosa i algun sobreagut va ser conquerit gràcies a la seva imperiosa força de voluntat. El magnetisme, tanmateix, roman intacte i el vessant més planyívol i melangiós del personatge d’Alaide li escau d’allò més.

 
Gruberova va estar envoltada d’un bon repartiment, començant pel tenor argentí Darío Schmunk, que reemplaçava el previst Gregory Kunde en una obra que coneixia perquè la va gravar per a l’imprescindible segell Opera Rara. Veu lluminosa, fraseig refinat i bon sentit del bel canto van caracteritzar el seu Arturo. Una de les sorpreses més agradables de la representació va ser la Isoletta de Veronia Simeoni, amb un timbre veritable de mezzo de color sedós. Franco Vassallo va estar força bé com a Valdeburgo excepte quan va caure en la temptació exhibicionista en l’ària del segon acte: el baríton italià va optar per una mena de mugit teòricament expressiu i va coronar la cabaletta amb un pinyol estentori. Benjamin Bernheim (un Osburgo de veu agradable), Reinhard Mayr (un Prior amb autoritat) i Pavel Daniluk (un correcte Montolino) arrodonien un equip sense mancances.


Al fossat, Fabio Luisi va demostrar com aquest repertori guanya, i molt, amb una bona batuta que se’l pren seriosament. No es va oblidar de la imprescindible atenció a la diva, va solucionar amb prestesa els petits desquadraments d’una orquestra i cor de qualitat (parlem d’un teatre de funció diària, els accidents lleus són comprensibles) i va mantenir un bon pols dramàtic tot subratllant els detalls més reveladors de la partitura.


I és que la música de Bellini a La Straniera és de gran bellesa, però l’argument és una altra cosa. Es necessita molt d’estómac per combregar amb dos suposats morts a l’acte primer que reapareixen, sans i estalvis, en poc més de cinc minuts al segon. Christof Loy és un dels directors de confiança d’Edita Gruberova i realitza un esforç lloable de defensa dels valors dramàtics de l’obra. Hi ajuda força el preciós decorat d’Annete Kurz que evoca la part rere l’escena d’un teatre i el vestuari mitjans segle XIX d’Ursula Renzenbrink.

Tant Isoletta com Alaide (sota un vel, per amagar la seva identitat, la major part de cops) són personatges de desequilibri mental intercanviable (per alguna cosa estimen el mateix tenor, no gaire més centrat), i Loy els ofereix la seva habitual i esmolada direcció d’actors, amb un cop d’efecte a l’acte segon quan Alaide apareix, coronada i de blanc, com si hagués de ser la protagonista de les noces imminents entre Arturo i Isoletta. Loy no va salvar, ni de bon tros, la dramatúrgia feble de La Sraniera, però va ser prou inspirat com per defugir el cartró pedra i deixar el pes del muntatge als intèrprets musicals. Hi van respondre sense problemes.

Fotos: Monika Rittershaus

Cap comentari:

Publica un comentari

Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.