Bryn Terfel i Anja Kampe s'entreguen a fons a 'Der fliegende Holländer' a l'Òpera de Zuric

L’Òpera de Zuric ha començat aquest curs una nova etapa amb Andreas Homoki com a intendent, substituint un Alexander Pereira que farà un recorregut més curt del previst al Festival de Salzburg abans de prendre les regnes de la Scala de Milà. Com altres col·legues en situacions similars, gestionar un teatre no impedeix a Homoki continuar amb la seva carrera de director d’escena, com exemplifica la nova producció de Der fliegende Holländer de Wagner, estrenada al desembre i que tornava al cartell dins del marc del festival amb què el teatre tanca la temporada. No va ser, tanmateix, el vessant escènic el més destacat de la representació.

Bryn Terfel, un gran protagonista

 

Bryn Terfel va ser un Holandès impressionant de principi a final, angoixat i vehement, amb una veu imperiosa capaç, gràcies a una ciència del matís desenvolupada en la assiduïtat del lied, d’una panòplia inexhaurible de matisos. La generositat comunicativa del baix-baríton gal·lès fa perdonar sense gaire esforç petits manierismes –atacs plans, glissandos més propis d’un crooner-. No menys entregada i visceral va ser la Senta d’Anja Kampe, vivint al límit cada segon, amb algun agut al límit del crit (el final de l’acte segon) que no va afectar l’impacte de la seva interpretació. 

De vaixell, no en va haver ni rastre

Sempre és d’agrair trobar cantants que van a totes fins a les últimes conseqüències, com també és d’agrair trobar veterans admirables com Matti Salminen, un Daland més sardònic de l’habitual, que lògicament negocia amb més esforç el registre superior, sense perdre l’amplitud d’una veu de luxe. El seu duo amb Terfel va ser un dels moments àlgids de la vetllada. Bon Timoner de Fabio Trümpy i Mary jovenívola de Liliana Nikiteanu, mentre que l’Erik de Marko Jentzsch combinava una bona línia de cant amb un timbre no gaire grat en algunes parts de la veu.

Terfel i Kampe, una parella incendiària

L’energia que transmetia l’escena tenia una font evident en el fossat gràcies a la direcció furiosa, d’impuls incontenible, d’Alain Altinoglu (va oferir la versió sense entreactes i sense els afegits tristanyescos). El músic francès va resoldre amb prestesa els petits desajustos que hi va haver en una orquestra i cor, malgrat tot, més que a l’alçada de la reputació del teatre suís. Menys convincent va ser l’aportació de Homoki. El director alemany va afegir un nou estrat a la lectura coneguda d’una Senta alienada de l’entorn que troba refugi en el seu deliri. Ni vaixells ni cap altra referència marina més que algun quadre en el decorat giratori de Wolfgang Gussmann, sinó una oficina de començaments de segle XX d’alguna corporació colonial, plena d’oficinistes a les ordres de Daland.

L’obsessió de Senta per un aventurar estrafolari –cara pintada, barret amb ploma, abric llarg- que apareix i desapareix de forma misteriosa trasbalsa aquest petit món hipòcrita, i Homoki no s’està d’afegir un toc de denúncia colonial: no hi ha mariners fantasmes a l’acte tercer, sinó un capitost negre de presència magnètica mentre crema el mapa d’Àfrica que domina l’oficina. Com que realitat i fantasia són males veïnes, Senta acaba disparant-se una escopeta al cap, en un final terriblement tallant. No va ser suficient com per convèncer del tot de la validesa del conjunt de la lectura.

Fotos: T+T Fotografie