Una òpera magistral: 'Written on Skin' de George Benjamin a Munic

Les expectatives elevades no tenen perquè sempre acabar en decepció. Written on Skin va ser estrenada fa poc més d’un any al Festival d’Aix-en-Provence, essent aclamada com una obra mestra, reacció mantinguda en les diverses ciutats on s’ha representat. Una reacció més que justificada, perquè el text de Martin Crimp és esplèndid, la música de George Benjamin, hipnòtica, el muntatge de Katie Mitchell, portentós i la interpretació musical -al menys en la lectura de l’Òpera Estatal de Baviera que ara ens ocupa- irreprotxable.



El Noi il·lumina un llibre amb conseqüències per a Agnès

 

Per a la seva segona òpera, Benjamin i Crimp van anar a buscar, com a Into the Little Hill (un dels grans moments de l’enyorada programació del Foyer del Liceu), un relat conegut amb múltiples possibilitats de relectura, en aquest cas, la història terrible Le coeur mangé, relacionada amb el trobador del segle XIII Guillem de Cabestanh. Amb un estil simple, auster fins i tot en aparença, però carregat d’imatges i suggestions potents, Crimp crea una història a diversos nivells: tres àngels contemporanis ens introdueixen una història de fa 800 anys protagonitzada per tres personatges que, en ocasions, actuen ells mateixos de narradors, alhora que els àngels també entren en l’acció. Sobretot el primer, transformat en el Noi que ha de crear un llibre il·luminat que canti la grandesa del Protector, i que acabarà esdevenint l’amant de l’esposa d’aquest, Agnès. A l’assabentar-se, el Protector obliga la seva dona a menjar el cor del Noi que acaba d’assassinar. Crimp també introdueix amb habilitat aspectes sobre la submissió de les dones i la lluita per la pròpia identitat, en un relat que, dividit en tres parts i quinze escenes sense entreacte, desplega una progressió implacable fins a la catàstrofe final.

Dos nivells, quatre espais, un mateix drama

La virtut més rellevant del text de Crimp és donar ales a la música, una oportunitat que Benjamin no desaprofita en absolut. Wozzeck de Berg i Pelléas et Mélisande de Debussy són els referents més citats per parlar de Written on Skin, als quals es poden afegir ecos de Messiaen (lògic, el compositor britànic en va ser deixeble), Britten (en especial per la impecable organització funcional de la partitura) i, fins i tot, al menys per a aquestes orelles, una referència a la Cinquena simfonia de Nielsen. No es tracta, tanmateix, de cap pastitx; Benjamin crea un univers sonor hipnòtic, amb un domini orquestral aclaparador que defuig de tot efecte gratuït, sense que això impliqui estalviar violència escruixidora, i que agombola, embolcalla més que no pas il·lustra o descriu l’acció.

Acció narrada, acció escenificada, acció imaginada

La paleta sonora es veu enriquida per una viola de gamba i una harmònica de vidre, especialment colpidora després de la ingesta del cor. Com al text, les tensions i distensions estan graduades de forma magistral, amb les onades que porten als finals de les dues primeres escenes, i alhora amb passatges inquietants, com la lectura per part del Protector del text que el noi ha escrit en pergamí, és a dir, sobre pell, amb tots els detalls de la seva relació amb Agnès. Com els grans operistes del segle XX (Strauss, Britten), Benjamin ha sabut trobar unes línies vocals que mantenen un just equilibri entre cant i declamat sense necessitat de recórrer a salts intervàlics infernals ni a tessitures inclements.

Un marit possessiu i una esposa amargada

El Prinzregententheater de Munic acollia la mateixa producció de l’estrena, un treball meravellós de Katie Mitchell que resol amb una fluïdesa astoradora el trànsit de l’acció narrada a l’escenificada. El decorat a dos nivells amb quatre espais de Vicki Mortimer, responsable també del vestuari, és visualment brillant (ben realçat, a més, per les llums de Jon Clark): dues habitacions, més clínicament fredes, són per als àngels i els seus ajudants que preparen l’acció, mentre que les altres dues estances, on es desenvolupa la trama, són més càlides. Amb una direcció d’actors mil·limètrica, Mitchell subratlla com les emocions d’aquesta posada en escena afecten els seus protagonistes, en especial Agnès: la seva decisió final de suïcidar-se sorprèn tothom dins i fora de la història, excepte l’Àngel/Noi que descriu morosament el seu final.

Dos àngels cara a cara

Dos dels tres protagonistes eren els mateixos de l’estrena, una dada que no és anecdòtica perquè Benjamin reconeix haver estudiat la seva vocalitat mentre componia l’obra. El baríton Christopher Purves va ser un Protector amb una gamma impressionant de matisos, mentre que la soprano Barbara Hannigan encarnava una Agnès que evoluciona de la submissió a la revolta passant per la sensualitat amb una veu esclatant en el terç superior. Iestyn Davies té una veu més típica de contratenor anglès, més angelical per entendre’ns, que Bejun Mehta, l’Àngel / Noi de l’estrena, però el seu to eteri lligava molt bé amb el món sonor de Benjamin. Millor Allan Clayton que una correcta Victoria Simmonds com els dos altres àngels.

Aquesta era l’última nova producció de Kent Nagano com a Generalmusikdirector de l’Òpera Estatal de Baviera i, com sempre que he vingut a Munic, ha estat rebut amb molta calidesa pel públic. Aquí no comptava amb les seves forces estables habituals, sinó amb el formidable Klangforum Wien, una de les millors formacions especialitzades en música actual, un repertori que també és molt adient per a les característiques del director nord-americà: una batuta lúcida que va abraçar des del fortíssim més escruixidor al detall més refinat en una versió de gran claredat analítica, que no vol dir pas asèptica, i impecable pols dramàtic. Espero retrobar Written on Skin en altres escenaris per confirmar la primera impressió de que sí, és una obra mestra.

 

Fotos: Wilfried Hösl