Edita Gruberova debuta 'La straniera' a Munic

Munic, Viena i Barcelona (Zuric tornarà a ser-ho el curs vinent) són els principals feus operístics d’Edita Gruberova, unes places on la seva particular visió del belcanto és rebuda amb devoció i passió. Un entusiasme, cert, no compartit per tothom i no estès a altres contrades. Per exemple, la crítica francesa sempre ha estat molt severa amb la soprano eslovaca, tot i que en les seves últimes actuacions allà la reacció ha estat més ponderada. Un fet no pas sorprenent perquè Gruberova en directe fa un altre efecte, molt millor, que escoltada a través del micròfon: la seva veu, sobretot en aquest estadi de la carrera, no és del tot fonogènica. Sigui com sigui, Gruberova és un fenomen digne de respecte, una supervivent d’una altra era, perquè els deliris que genera no han estat fruit del bombardeig mediàtic o mercadotècnic, sinó de la seva constant activitat durant dècades als escenaris.

No és 'La straniera', però és belcanto i a Munic: Gruberova a 'Roberto Devereux'

 

A l’equador de la seixantena, la cantant segueix incorporant papers al seu repertori, ara amb la protagonista de La straniera de Bellini, a Munic, tot i que no a l’Òpera Estatal de Baviera, sinó en forma de concert a la Philarmonie im Gasteig. Fins a cert punt, sorprèn aquesta tardà debut, perquè el paper li escau millor que altres rols com Anna Bolena o Lucrezia Borgia. Aquesta estrangera amagada en una cabana de la Bretanya és més propensa a les efusions líriques i els planys melangiosos que als esclats dramàtics, i la partitura no sol·licita tant el registre greu. A més, ofereix moltes ocasions de lluïment, amb una ària destacada per a cada final d’acte. Aquests van ser dos dels moments on Gruberova, en millor forma que en la funció de Bolena que vaig veure al Liceu, va desplegar tot el seu formidable arsenal, no per conegut menys impactant. Si el fiato s’ha escurçat i el timbre és més descarnat, l’instrument encara és capaç de proeses enlluernadores i pianíssims ultraterrens. L’èxit va ser merescut, i Gruberova repetirà el paper en concert en altres ciutats i el durà a escena a Zuric.

Les dues àries esmentades són indicatives d’una partitura, estrenada el 1829, on Bellini, sense perdre l’inconfusible do melòdic que el caracteritza, experimenta amb estructures menys rígides que en altres melodrames. Potser la seva escassa presència en les programacions es deu a un argument massa recargolat: l’acte primer acaba amb dos presumptes morts que tornen a l’acció un darrere l’altre a l’acte segon. A més, tot i cantar molt i molt difícil, el paper de tenor no té ària pròpia. Això sí, Arturo és un personatge torturat i rampellut, típicament romàntic, amb el qual Josep Bros s’hi va lluir de valent. El belcanto és el territori on el tenor català més excel·leix gràcies a un fraseig aristocràtic, una línia sempre elegant i matisada, un agut valent (tot i que cada cop més constret), tot això complementat amb una compenetració absoluta amb Gruberova, construïda al llarg de 20 anys, des de la cèlebre Bolena liceista del 1992.

Paolo Gavanelli és un cas curiós; la veu sembla buida per dins, però potència no li falta, i el baríton italià la va saber controlar amb gust, aprofitant, a més, que Valdeburgo té una de les àries més boniques de l’òpera. Llàstima que l’afinació trontolli massa cops. Això no li va passar a Sonia Ganassi com a Isoletta, en el que podríem anomenar, com els anglosaxons, luxury casting. En una obra en què no hi ha pròpiament dolents, el seu personatge es fa un tip de patir per no res, però té una ària ficada amb calçador al bell mig de l’acte segon que és ben atractiva i que la mezzosoprano italiana va brodar. Dels comprimaris, només destacar el baix coreà (que els fabriquen en sèrie?) Sung-Heon Ha com a Prior.

La part més fluixa d’aquest concert organitzat per una empresa de nom singular, Vita e Voce, va ser la direcció estovada de Pietro Rizzo davant una orquestra i cor que feien massa aspecte de bolo feroz i que sonaven com a tal. La sala, enorme, amb una acústica cavernosa i llunyana, tampoc va fer cap favor a les veus. Això sí, els que idolatren Gruberova van quedar ben contents. I els que només l’admirem, també.

Foto: Wilfried Hösl