L'èpica de 'Les troyens' al Londres preolímpic

Si em permeteu, vull començar aquesta peça amb una ràpida noticia personal: aquesta setmana acaba la meva relació amb l’Avui, o com es coneix ara, El Punt Avui. El diari ha decidit prescindir dels seus col·laboradors i crítics de la secció de cultura, i un servidor és un d’ells. És el punt final a 18 anys de crítiques, quaderns i cròniques de tota mena, i, si em perdoneu l’expressió, no negaré que fot molt. Però la vida segueix i la música no té aturador, o sigui que anem per feina, i res millor que fer-ho amb la meva òpera més estimada del compositor amb qui més simpatitzo, Les troyens de Berlioz.

Cassandre, horroritzada per l'entrada del cavall a Troia

 

En un Londres ocupat per futbolers dels dos bàndols, la Royal Opera House va ser el refugi ideal per tancar-se durant unes hores i gaudir d’una obra èpica i lírica com poques, perfecta per als temps preolímpics que viu la capital anglesa. El Covent Garden estrenava una coproducció que més tard arribarà a Milà, Viena i San Francisco, encarregada a un director fiable com David McVicar. L’escocès pertanyeria a la tipologia de registes brillants, amb bon sentit narratiu i de l’espectacle que, en ocasions, poden fer el pas més enllà en penetració dramàtica, però que difícilment baixen el llistó per sota d’un nivell mig satisfactori, malgrat que es tracta d’un director força prolífic.

Aquests Troyens van ser un treball de gran eficàcia, jugant bé amb els contrastos entre les dues localitzacions de la trama. Els dos primers actes ens situen en una Troia assetjada, amb vestuari Segon Imperi (la guerra de Crimea és un dels referents visuals esmentats al programa de mà), amb un immens mur convex que s’obre per deixar pas a un gegantí cap de cavall mòbil fet de ferralla del qual al final surt foc. McVicar domina amb mà ferma les escenes de conjunt, com la dansa dels lluitadors convertida en un joc infantil, amb la qual cosa la pantomima posterior d’Andròmaca, la vídua d’Hèctor, davant la cort troiana, és encara més punyent.

Anna i Didon en una Cartago idíl·lica

 

A Cartago passem de la foscor a la llum mediterrània d’una kasbah colorista, aquest cop amb un mur concau i una gran maqueta de la ciutat que s’esberlarà quan la tragèdia s’ensenyoreixi de la ciutat nord-africana. De fet, l’arribada dels troians recorda l’entrada d’una tropa colonial, si bé McVicar no explora aquest fil. Un cop més, el sentit narratiu del director (i la seva gran fidelitat a l’argument, fins i tot en la Cacera Reial i tempesta, o com Berlioz converteix un poema simfònic en una escena operística) són els elements més destacats d’una proposta on té un pes no pas petit la coreografia d’Andrew George, amb el toc físic, atlètic, sensual i alhora amb humor d’altres espectacles de McVicar. No tot funciona de forma reeixida, i fer cantar Didon la seva ària final davant la cortina revela més una necessitat pràctica de canviar el decorat que una exigència dramàtica. Però el muntatge lliga bé el destí fatal de dues ciutats, i així com Troia cau, també ho farà Cartago amb l’aparició d’un altre cavall reconvertit en un amenaçador guerrer mecànic.

Les qualitats de McVicar són equivalents a les d’un magnífic director operístic com Antonio Pappano, el titular del Covent Garden. La seva versió no va ser la més refinada, la qual cosa no vol dir que fos matussera, ni la més imaginativa, la qual cosa no vol dir que no fos detallista. Potser el so general de l’orquestra va ser gruixut, però hi va haver molts elements dignes d’aplaudiment, com diverses intervencions solistes (el clarinet corprenedor de la pantomima d’Andròmaca), la conjunció de la resposta orquestral i coral i, per sobre de tot, la fluïdesa irreprotxable del discurs de Pappano. En les seves mans, la partitura (interpretada ben sencera, lloats siguin els déus de l’Olimp) no va decaure ni un segon, i en moments decisius com l’octet amb doble cor de l’acte primer, l’impacte va ser atordidor.

Els troians es preparen per a l'última batalla

 

El repartiment no va mostrar cap feblesa seriosa i sí una interpretació sobirana, la d’Anna Caterina Antonacci, immensa Cassandre per a l’eternitat. Tant és que l’agut sigui més fràgil; com juga amb les paraules, com colora cada mot, com dóna la intencionalitat apropiada a cada frase –el fil de veu a “mon chaste baiser d’épouse”-, com encarna amb un sentit únic de la tragèdia aquesta profetessa que ningú escolta tot i dir sempre la veritat. El cas d’Eva-Maria Westbroek seria l’invers: una veu opulenta i esplendorosa, i una encarnació més genèrica. La seva Didon no va descurar en cap moment el vessant més líric del personatge, i el seu “Adieu, fière cité” va ser sentit, però no memorable, perquè la soprano holandesa semblava més còmoda quan podia desplegar el seu instrument privilegiat.

El Covent Garden havia reunit sobre el paper el trio protagonista perfecte fins que Jonas Kaufmann, de baixa des de fa uns mesos, va caure del cartell. Al rescat va acudir Bryan Hymel, jove tenor nord-americà que va aconseguir amb el seu Enée un d’aquells èxits que impulsen carreres. Escoltant-lo, s’incrementen els dubtes de si Kaufmann s’hagués sortit tant bé (diferent, segur), perquè Hymel té una veu més clara i una emissió més alta que li permet lluir un agut espectacular (i s’hi va recrear en tot moment), i alhora, la flexibilitat apropiada per als passatges més acaronadors d’un paper que és un error assignar a tenors pseudoheroics que sovint s’escanyen sense pietat (l’exemple de l’Enée de Jon Vickers, magnífic en molts punts, ha estat perniciós).

Una sorpresa agradable, l'Enée de Bryan Hymel

 

Les troyens és una òpera llarga i aquest comentari també ho està sent, però no em vull oblidar de remarcar altres cantants meritoris com Fabio Capitanucci (Chorèbe), Hanna Hipp (Anna), Brindley Sherratt (Narbal), Ji-Min Park (Iopas) i Ed Lyon (Hylas). En èpoques de tribulació, Berlioz mai em falla.

Fotos: ROH 2012 - Bill Cooper