dijous, 28 de juny del 2012

'Pelléas et Mélisande' sota el prisma esteticista de Robert Wilson

Tenia ganes de Pelléas et Mélisande, per si no havia quedat clar en la peça anterior, i l’única òpera de Debussy per fi va tornar a pujar a l’escenari del Gran Teatre del Liceu. Quin és el balanç que en faig? D’entrada, la satisfacció de tornar a veure una obra mestra que em té subjugat al voltant de la qual, potser sense voler, entre tots plegats (i n’assumeixo la part de responsabilitat que toca) erigim un mur massa alt de prevencions per a l’espectador menys predisposat: que si és espessa, que si no passa res, que si s’ha de prendre en calma. Per a un Parsifal no es fan tants avisos. Acabada l’obra, la sensació inicial va ser la d’haver assistit a una bona representació en la qual la suma global era superior a les seves parts preses per separat. 

Golaud es troba amb l'enigmàtica Mélisande / A.Bofill
   
El Liceu va programar un muntatge creat el 1997 al Salzburg de Gerard Mortier que aquesta temporada ha reviscut a Madrid (de nou amb el belga al capdavant) i París abans d’arribar a Barcelona. Per parlar de Robert Wilson les mitges tintes no serveixen de gaire: o es combrega amb els seus postulats o avorreix sobiranament. En aquest Pelléas, l’artista nord-americà (responsable de la direcció d’escena, l’escenografia i la il·luminació) desplega el seu estil inconfusible o, si se li té menys simpatia, la seva marca de fàbrica. I és que Wilson ha aplicat un cop i un altre el mateix motllo a tota mena d’òperes, però haig d’admetre que en el cas de Debussy aconsegueix resultats especialment suggerents. La depuració simbòlica del director nord-americà, el preciosisme estètic dels jocs de llums i ombres, la gestualitat rígida, la despersonalització dels personatges, l’abstracció radical, l’influx orientalista i l’evacuació de tota teatralitat superficial lliguen bé amb una obra d’acció més interior que exterior. A mi, que de Wilson només tenia el bon record del llunyà Einstein on the beach de Glass de fa 20 anys al Liceu, em va semblar una experiència hipnòtica. Però puc entendre que altres creguin que és avorriment suprem amb coartada d’alta cultura.

Un dels pocs moments en què Pelléas toca Mélisande / A.Bofill

Es va empeltar Michael Boder de l’atmosfera hieràtica del muntatge? És possible, perquè, sense negar l’apreciable treball de refinament sonor de l’orquestra, la versió del director alemany en la que era la seva última aparició com a titular va pecar d’un excés de control, per no dir prudència, que va restar impacte a la partitura. Pelléas et Mélisande no és un flou evanescent amb orxata a les venes, hi ha carn i sang en els pentagrames de Debussy, i moments catàrtics com el pas de la foscor a la llum en el tercer acte van sonar massa pàl·lids. També és cert que Boder va guanyar intensitat a mesura que avançava l’obra (per exemple, l’última escena del quart acte) i que alguns passatges van sonar amb extrema delicadesa (el final, no debades l’obra no acaba, simplement es dissol).

Mélisande expira davant la mirada d'Arkel / A.Bofill

La sensació és purament subjectiva, però em va semblar que no tots els cantants estaven còmodes amb la proposta de Robert Wilson, una proposta que, per altra banda, exigeix de tècnics i intèrprets una precisió mil·limètrica que no sempre es va aconseguir. Aquesta va ser, al menys, la impressió que vaig tenir amb María Bayo, una Mélisande que només va desplegar en comptades ocasions els fulgors lírics de la seva veu, al costat d’inflexions excessivament blanquinoses i infantils i un registre greu de pes insuficient. No és pas culpa de la soprano navarresa que ens quedem sense saber qui és i què vol Mélisande. Al seu costat, Jean-Sébastien Bou va ser un Pelléas de timbre anònim però elocució acurada, superant, a més, amb suficiència els passatges de tessitura més àrdua per a un baríton, sobretot a l’acte quart. Laurent Nouri va dibuixar bé l’evolució de Golaud, un dels seus papers estrella, amb una fúria que va anar in crescendo en una ajustada gradació fins al remordiment final. En el seu tardà debut liceista, John Tomlinson (a qui vaig veure fa anys un Golaud esfereïdor a Glyndebourne) va ser un Arkel més emfàtic que solemne, amb una veu massa feixuga i poc flexible, mentre que Hilary Summers era una Geneviève àtona i no sempre afinada, i Olatz Saitua un Yniold poc audible.

A vegades em renyen perquè dic massa coses negatives dels espectacles que m’agraden, i aquest Pelléas et Mélisande, en conjunt, em va agradar, sense, tanmateix, entusiasmar-me. Però hi tornaré.         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.