Entrades
El giravolt de maig
és una perla i una raresa. Una perla, perquè es tracta d’una òpera deliciosa,
d’una inspiració de gran volada, en la qual Eduard Toldrà va aplicar al màxim
el seu do inimitable de traduir en sons les més delicades inflexions poètiques,
en aquest cas les del text de Josep Carner que, tot i el rerefons reaccionari
del seu missatge final (la restauració diürna d’un ordre immutable), és d’una
transparència a l’alçada de la música del compositor vilanoví. Una raresa,
perquè és l’únic treball líric de Toldrà, sense antecedents ni continuadors i,
de fet, és l’única òpera catalana que s’interpreta amb certa regularitat encara
que sigui en versió de concert, com en aquest cas en què tornava al Palau de la
Música Catalana on es va estrenar el 1928.
 |
| Antoni Ros Marbà |
El cinquantenari de la mort de Toldrà ha propiciat aquesta
sessió amb els mateixos protagonistes (excepte l’orquestra) de la gravació
discogràfica d’Harmonia Mundi tot just reeditada pel Centre Robert Gerhard després
de cinc anys d’estar als llimbs. Antoni Ros Marbà va abocar tot l’afecte que
sent per la partitura, tot i que a la seva direcció se li pot retreure certa
manca puntual d’ímpetu i un control insuficient dels excessos volumètrics d’una
Simfònica del Liceu de so poc matisat. Més discret va ser encara el rendiment de
la formació en les sis cançons defensades per cadascun dels protagonistes de
l’òpera que ocupaven la primera part (excepte error, no pas totes orquestrades
pel mateix Toldrà, encara que el programa no en deia res), amb la sospita
raonable de feina feta a última hora.
 |
| Núria Rial |
Núria Rial, que ja va signar una Cançó incerta de gran classe, va ser una Rosaura cristallina i
elegant. A més, feina molt bona parella amb el Golferic de fraseig detallista de
David Alegret, de timbre més lleuger que líric, tot i que amb el temps ha anat
guanyant cos. Marisa Martins va donar tota la gràcia i la intenció justes a la
seva Jovita, Stefano Palatchi va ser un tan rotund com divertit Perot, ben
secundat per un irreprotxable Joan Martín-Royo (fantàstic també a Maig), mentre que Joan Cabero, a més de
ser un bon Marcó, obria l’obra amb l’evocadora cançó del pastor. Un comentari
sobre la pantalla de sobretitulat: és necessària quan es canta en la llengua
del públic (encara que la dicció no fos uniformement nítida)? I el Palau no pot
buscar una andròmina menys agressiva amb l’estètica de l’edifici?
 |
| David Alegret |
En un món ideal, haguéssim tingut les dues funcions i el
muntatge escènic d’Oriol Broggi anunciats abans que la direcció del Liceu
decidís anar-se’n a can Pistraus i desballestar la temporada. L’OBC va
aparèixer llavors com a orquestra salvadora abans que el Liceu tornés a
participar en aquesta coproducció amb Palau 100. Com que estem ben lluny del
món ideal, celebrem aquesta nova oportunitat de gaudir d’una obra mestra
immarcescible.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.