'Pelléas et Mélisande' torna al Liceu

Deixeu-me compartir la meva alegria: Pelléas et Mélisande torna al Liceu. 49 anys ha estat absent l’única òpera de Debussy del teatre de les Rambles, una dada que deixa estupefacte, ja que no parlem pas d’un títol obscur d’un compositor de tercera, sinó d’una obra clau en el tombant del segle XIX al XX, escrita per un gegant de la història de la música. L’alegria és doble, perquè Pelléas va estar a punt de caure del cartell com a conseqüència del nefast intent d’ERO impulsat per la direcció liceista. Ara caldrà veure quines són els efectes de la retirada i posterior retorn de l’obra a la programació. No és cap secret que estan circulant entrades gratis per a les funcions que comencen dimecres 27. El meu dubte és: el teatre està més o menys buit que abans de la cancel·lació?

Després del seu pas per Madrid i París, el muntatge de Robert Wilson arriba a Barcelona / Javier del Real

Parlem, però, de coses boniques, perquè Pelléas et Mélisande és una obra fascinant i hipnòtica, feta més de coses mig dites que d’afirmacions, de preguntes que de respostes, d’intuïcions i suggestions que de certeses. No és estrany que l’hipercrític Debussy, tot i altres intents, alguns abandonats en estat de tors més o menys elaborat, no escrivís cap altre òpera. En el drama poètic de Maeterlinck va trobar el marc perfecte per desenvolupar les seves idees sobre el drama líric, ben allunyades tant del model verista en expansió com del sempre plaent Massenet com de l’ombra ominosa de Wagner. La gran paradoxa (i un dels elements on l’òptica adoptada pel director d’orquestra és cabdal) és que la partitura evidencia el deute que Debussy tenia amb Wagner (Parsifal era ben a prop, només cal escoltar l’interludi entre les dues primeres escenes de l’acte primer) i alhora com Debussy nega amb radicalitat Wagner en un llenguatge harmònic que va molt més enllà del cromatisme de l’alemany i en un refús conscient a tot èmfasi.

Cert, a l’obra passen poques coses a nivell d’acció externa, i la seva protagonista és un enigma sense resoldre, més enllà de que sapiguem que no vol que la toquin o que no és feliç al regne d’Allemonde. Tant és, l’important és aquesta atmosfera penetrant i mòrbida que Debussy crea amb una escriptura que demana a l’orquestra la màxima ductilitat i refinament. Pelléas et Mélisande torna al Liceu: alegrem-nos i gaudim-ne.