Violeta Urmana, Medea d'impacte a València

El lema del Festival del Mediterrani de València és Focs i verins, però si ens centrem en les dues òperes escenificades del programa, bé podria ser Mares assassines. Si a Il trovatore una mare provoca (per venjança) la mort del seu fill (adoptat) després d’haver matat (per error) el seu fill (natural), a Medea una mare mata (per venjança) els dos fills que ha tingut amb el seu infidel espòs, a més de liquidar sense miraments la dona que ha ocupat el seu lloc. L’esgarrifosa història de la princesa de la Còlquida constitueix l’obra més divulgada de Luigi Cherubini, autor més valorat pels seus contemporanis que pels programadors actuals, que segueixen preferint dur a escena no pas l’opéra comique amb diàlegs parlats en francès estrenada el 1797, si no la traducció italiana presentada el 1909 a partir de la versió alemanya amb recitatius escrits per Franz Lachner el 1855. Un Frankenstein líric que es resisteix a desaparèixer.

Serguéi Skorojodov ja no vol saber res de Violeta Urmana / Tato Baeza

Acceptada la premissa de la versió italiana escollida pel Palau de les Arts, és més fàcil acceptar una lectura romàntica d’una partitura que, cert és, té no pocs elements preromàntics. Zubin Mehta així ho va entendre en la seva primera aproximació a l’obra i ho va demostrar ja des de la nerviosa obertura. Tot i algunes longueurs, la seva versió equilibrava solemnitat i passió sense carregar en excés les tintes, aconseguint un cop més un rendiment excel·lent de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana i del Cor de la Generalitat Valenciana. Llàstima que les corredisses nervioses dels cantaires al final fossin l’únic error seriós de la posada en escena funcional de Gerardo Vera.

Medea necessita per sobre de tot una protagonista d’excepció capaç de fer front a les exigències físiques (el rol és esgotador) com psicològiques del personatge, que faci possible no tant que la compadim o, molt menys, la justifiquem, però sí que l’entenguem. Violeta Urmana se’n va sortir més que airosa, amb la veu imponent que li coneixem, només amb un agut un punt desgastat (la tessitura li tibava una mica i el trànsit per papers dramàtics sempre passa factura). Si a l’acte primer, el cant denotava cert excés de contenció, distanciament fins i tot –una de les limitacions habituals de la soprano lituana-, al segon l’aparent modèstia i penediment de Medea va ser convincent, així com els dubtes inicials a l’inici de l’acte tercer. Quan posa en marxa la seva terrible decisió, Urmana va posar tota la carn en la graella, culminant un debut més que prometedor en el paper.

Serguéi Skorojodov, Ofèlia Sala i Dmitri Beloselski en un moment de pau fugissera / Tato Baeza

Alguns membres del repartiment van optar per un enfocament expansiu de la vocalitat cherubiniana, amb resultats exagerats en el cas de Creonte, un Dmitri Beloselski amb sobredosi de decibels que potser pensava que feia de Gran Inquisidor. També la Neris de Maria José Montiel va pecar de melodramàtica amb una veu metàl·lica per dalt, però la seva entotsolada ària va ser justament aplaudida. Per fi, Ofèlia Sala debutava en una òpera a la sala principal del Palau de les Arts, encara que fos en un paper curt com el de Glauce, traduït amb puresa de línia i frescor expressiva. Rússia és un dels principals caladors on la intendent del Palau de les Arts, Helga Schmidt, tira les seves xarxes buscant veus joves (i més econòmiques). La del tenor Serguéi Skorojodov (Giasone), malgrat cert engolament eslau, té un notable cos líric, i el seu fraseig va ser més elegant que el deu seu compatriota baix.

Violeta Urmana a punt de culminar la seva esgarrifosa venjança / Tato Baeza

Les estretors econòmiques justificaven que les òperes de Verdi i Cherubini compartissin equip escènic, si bé a l’hora de la veritat, tot i compartir alguna estructura del decorat, alguna projecció de cel tempestuós i un ambient general grisós, els muntatges de Trovatore i Medea van ser prou diferents. Sembla inevitable veure en una obra sobre la Grècia antiga un decorat centrat en un munt d’escales, però Vera en va fer bon ús en una direcció sense sorpreses, funcional i més ben menada que en el títol de Verdi. Llàstima que el didactisme de les projeccions de textos explicatius fos ben sobrer i que les corredisses nervioses del cor davant la visió dels cadàvers ensangonats dels nens fossin risibles. Comptat i debatut, ha estat un bon final de temporada a València (ja aviso que no veuré pas el Tristan und Isolde en concert), que no dissipa, tanmateix, els dubtes sobre el teatre valencià. El Palau de les Arts és dels pocs teatres que arriba a final de curs sense anunciar què farà al següent. Confiem que al menys doña Helga tingui ben clara al cap la propera programació.