Melodies de Broadway 2012

La matinada d’aquest diumenge a dilluns Broadway entrega els seus màxims guardons, els premis Tony. No es tracta ara tant de fer una travessa sobre qui guanyarà com de presentar una breu panoràmica sobre alguns dels musicals en pugna, amb l’inconvenient que en l’última visita a Nova York no vaig poder pas veure l’espectacle més nominat, Once. Si aquest títol compta amb 11 candidatures, li segueixen amb 10 nominacions dues peces amb música del mateix compositor, no precisament actual, sinó tot un clàssic, George Gershwin.

Matthew Broderick, de festa amb música de Gershwin / Joan Marcus

Nice Work If You Can Get It és un hàbil refregit de cançons diverses (meravelloses, per descomptat) que, tanmateix, queda lluny de la brillantor d’un altre invent similar, Crazy for You (tot admetent la dosi de parcialitat pel que va ser el primer musical que vaig veure a Nova York, fa 18 anys). Les coreografies eren previsibles, l’humor, molt primari (això sí, amb pulles polítiques antirepublicanes ben rebudes pel públic) i la prestigiosa parella de protagonistes, Kelli O’Hara i Matthew Broderick, transmetia poca química. De fet, ell no opta pas al Tony, potser perquè sembla actuar amb el pilot automàtic, al contrari de la seva companya, una de les veus més belles avui a Broadway.

L’altre títol de Gershwin va arribar amb polèmica, perquè Stephen Sondheim va abominar públicament dels talls i canvis en el text perpetrats a Porgy and Bess. Una de les grans òperes americanes ha estat ajustada als cànons del teatre musical contemporani, i l’amplificació, la reduïda orquestració i alguns arranjaments són més que discutibles. Al seu favor compta amb un bon repartiment, encapçalat per un Porgy, Norm Lewis, de gran poder vocal (quin mal feia veure’l tota l’estona amb la cama girada) i una Bess excepcional. La composició commovedora d’Audra McDonald, miraculosa tant vocalment com escènica, creant un personatge, segons el moment, derrotat, redimit i humiliat, bé li pot merèixer el seu cinquè Tony.

Norm Lewis té cura d'Audra McDonald / Michael J. Lutch

Broadway ha sucumbit a la lamentable moda de l’standing ovation automàtica: l’antiga New Amsterdam imitant el seu model neerlandès?. Tot i així, el clamor quasi histèric amb què va ser rebut Newsies supera qualsevol mida. Aquest nou musical de la factoria Disney és un fenomen curiós: una nova adaptació de pel·lícula –una de les tendències dominants avui a Broadway- prevista per a un període curt de temps que s’ha allargat indefinidament a causa de l’èxit. Hi deu ajudar força veure en acrobàtiques coreografies un grup d’adolescents rebel·lant-se amb èxit contra el poder adult, fórmula perfecta per atraure públic jove. L’argument gira al voltant d’una vaga de repartidors de diaris al Nova York de finals del segle XIX, com no amb història romàntica pel mig. Guanyarà Allan Menken amb aquest xou el seu primer Tony, ell que té piles d’Oscars per musicals animats de Disney? Les cançons funcionen, tot i que són més aviat el fons ideal per a les evolucions atlètiques (la coreografia de Christopher Gattelli és espectacular) del jove cos de ball.

Els joves es rebel·len a 'Newsies' / Disney

Menken va aconseguir per uns dies tenir tres musicals en cartellera, com Lloyd Webber, però si Sister Act aguanta, el fracàs estrepitós de Leap of Faith pot esborrallar les seves opcions el Tony a la millor música, encara que davant només tingui un Frank Wildhorn (Bonnie & Clyde) que ja no està en cartell i, fet extraordinari, la música de dues obres de teatre, un senyal ben trist del mal moment del musical de nova creació. Leap of Faith es va estrenar just l’últim dia possible per optar als Tony, va rebre una sola nominació, a millor musical, i va tancar portes al cap de 15 dies. Aquesta història (una altra adaptació de pel·lícula!) d’un fals predicador redimit per l’amor i un miracle inesperat basava part del seu impacte en la presència hiperactiva de Raúl Esparza i unes cançons que sovint aposten pel soul a tota castanya. Vaig veure la funció dos dies abans del tancament i tota la companyia va donar el màxim d’energia (no em vull oblidar de Jessica Philips, xèrif dura de cor tendre), però les lleis del teatre són sovint cruels. Curiosament, una altra tendència de la cartellera són les obres amb temàtica religiosa, com Godspell, o els evangelis segons Stephen Schwartz (el de Wicked). Una obra molt anys 70, amb un bon rollisme post hippie que a mi em posa dels nervis per molt que el repartiment també s’entregués sense reserves. Ara bé, quan els actors acaben la funció oferint dues entrades al preu d’un és que la cosa tampoc funciona.

Raúl Esparza, un predicador a tota màquina / Joan Marcus

Al capdavall, malgrat interpretacions puntuals com l’esmentada d’Audra McDonald, els millors records de l’última visita a la Great White Way han estat dos clàssics inoxidables. Per una banda, Anything Goes, de Cole Porter, Tony a la millor reposició el 2011, que per sort no sembla estar dirigit per la mateixa Kathleen Marshall de Nice Work If You Can Get It: una festa de principi a fi, amb una magnífica Stephanie J. Block de protagonista i la possibilitat de veure una celebritat com Joel Grey. Es passa una mica de rosca, però es posa el públic a la butxaca en un tres i no res.

Stephanie J. Block té la tripulació als seus peus / Joan Marcus

La millor perla va ser la vibrant versió semiconcertant (en realitat, escenificada quasi del tot) de Gentlemen Prefer Blondes de Jule Styne presentada pel New York City Center Encores!, entitat que ressuscita amb constància i talent perles de la història del musical, com aquesta. Veure una orquestra de 30 músics és una luxe fins i tot a Broadway, però és que a més sonava com els àngels. Megan Hilty va superar amb els màxims honors encarnar un personatge que va llançar a l’estrellat a Carol Channing (al teatre) i que va fer cèlebre Marilyn Monroe (al cinema), ben secundada per una pletòrica Rachel York. Amb un llibret que 63 anys després de la seva estrena manté uns dobles sentits que encara avui sonen pujats de to i una partitura la millor definició de la qual que puc trobar és sexy i sofisticada, la vetllada va ser una festa, sense necessitat, com va observar el crític del New York Times, de posar-nos drets per demostrar que ens havia entusiasmat.