'Aida' al Liceu, amb un comiat sentit i un gran debut

Dos fets rellevants van presidir la quarta aparició a l’escenari del Liceu de la producció d’Aida de Verdi amb els decorats pintats per Josep Mestres Cabanes: el debut de Sondra Radvanovsky i el comiat dels escenaris lírics de Joan Pons. Començo per aquesta darrera fita, la més emotiva, ja que posa punt final a més de 40 anys d’una carrera que, justament, va néixer en aquest mateix teatre. Amonasro no serà el paper que més oportunitats de lluïment ofereix, però va ser suficient per gaudir per últim cop de l’autoritat d’un autèntic artesà del cant, una baríton d’una gran honestedat musical que ens ha donat tantes vetllades de joia operística.

Pare i filla no s'acaben d'entendre

Si Pons se’n va anar entre ovacions, Radvanovsky va arribar, va obrir la boca i va vèncer sense discussió. L’instrument, absolutament privilegiat pel que fa a potència, extensió i homogeneïtat de dalt a baix, amb un vibrato ràpid gens molest que li dóna un tint personal, està ara menat amb un control tècnic molt més efectiu que als primers cops que vaig escoltar la soprano nord-americana. Posats a ser perepunyetes, la veu té tendència a destimbrar-se en els pianíssims que, bé és cert, Radvanovsky prodiga sense problemes, i el do climàtic de “O patria mia” podia haver estat més dolç, però cantants d’aquest tremp, veus que omplen amb facilitat un teatre, Aides que no facin patir en cap moment, no abunden, ni ara ni abans. Esperem que torni aviat (es veu que sí que ho farà).

Amneris intenta salvar Radamès

La resta del cast no va acabar d’estar al mateix nivell. Marcello Giordani posseeix un terç superior refulgent que explota sense rubor –com es va fer sentir en el concertant de l’acte segon-, no així el centre i greu consistents que Radamès demana i que van desdibuixar una interpretació afectada, a més, per la fatiga en l’escena final. Hem vist Amneris més imperioses, i també més ordinàries, que Ildiko Komlosi, que va complir sense problemes tot i certa sensació que el paper la porta al límit. A Vitalij Kowaljow (Wotan de Walküre a la Scala amb Barenboim) li falta la rotunditat del greu per ser un amenaçador Ramfis, mentre que Stefano Palatchi va ser un Rei de vibrato cada cop més marcat, completant l’equip Josep Fadó (Missatger) i Elena Copons (Sacerdotessa).

Un gran debut: Sondra Radvanovsky

 

La lectura de Renato Palumbo va ser la d’un director d’ofici, que domina la partitura i sap estar alerta en els moments necessaris, i si l’orquestra va tenir moments d’una mica de tot, el cor del Liceu, reforçat per la Polifònica de Puig-reig, va estar pletòric (l’ultrapianíssim dels homes a l’escena del temple posava la pell de gallina). La reposició del muntatge permetia gaudir un cop més de l’enlluernadora bellesa dels telons pintats de Mestres Cabanes, exemplarment il·luminats per Albert Faura. Va ser en els acabats de la funció on la proposta va trontollar una mica, ja fos en una coreografia que ja no rutlla tant (pel camí s’ha perdut l’obelisc de l’escena triomfal) o una direcció d’actors reduïda a la mínima expressió i que no unificava el capteniment dels protagonistes: al costat de l’escassa habilitat escènica de Giordani, la gestualitat exagerada de diva del cinema mut de Komlosi contrastava amb els patiments a l’Actor’s Studio, sanglots i sospirs inclosos, de Radvanovsky. Perdó, torno a ser perepunyetes, perquè el públic, amb una elevada presència estrangera, s’ho va passar d’allò més bé i va aplaudir a tot arreu on tocava. Fins i tot vam tenir salutacions de final d’acte davant del teló per reforçar la sensació que estàvem en una funció com les d’abans. Molt abans, segurament.

Fotos: A.Bofill