Calixto Bieito dirigeix una comèdia cruel, 'Platée' de Rameau

Un nom apareix sovint en les discussions sobre els possibles excessos de les posades en escena operístiques, un nom emprat per la caverna més arnada per justificar un teòric retorn a una hipotètica edat d’or on tot era bonic i de color de rosa, i on l’espectador podia seure cofoi en la seva butaca sense por a què allò que veia a l’escenari no fos més que un entreteniment agradable que no tenia res a veure amb ell. El nom és el de Calixto Bieito, un director al que, tot sigui dit d’entrada, admiro profundament per la seva energia desbordant, mirada franca i directa sobre les obres i inventiva teatral fora mida. Això no vol dir que més d’un dels seus muntatges m’hagi semblat espantós (i això ho he escrit quan ho he cregut), el que no comparteixo de cap manera és la desqualificació sistemàtica que des d’alguns cercles, mediàtics o no, es repeteix amb regularitat sobre els directors que intenten oferir una mirada dramàtica diferent al d’una convenció que alguns ens volen fer creure que és l’ordre natural de les coses. Per si no ha quedat prou clar, un mal Bieito pot ser tan terrible com un mal Zeffirelli, però, posats a escollir, prefereixo un bon Bieito a un bon Zeffirelli.

Platée abans de transformar-se

Platée de Rameau a l’Òpera de Stuttgart ha estat un molt bon Bieito. El teatre alemany és un dels que més ha confiat en els últims anys en el director català, amb un al·lucinant i apocalíptic Parsifal com a fita més extraordinària entre els muntatges que he vist allà. A Stuttgart va fer Bieito la seva primera incursió en el repertori barroc, encara que fos amb un oratori de Händel, Il trionfo del Tempo e del Disinganno. Aquest cop es tractava d’una comèdia, això sí, amb un rerefons cruel que lligava bé amb la mirada crítica, fins i tot moralista, que presideix gran part del treball del català. Estrenada el 1745, Platée no deixa de ser una criatura singular enmig d’una França dominada per la tragèdia lírica.

Platée espera la seva felicitat tot i els elements

La trama posa en escena una burla despietada sobre la nimfa epònima, una criatura de gran lletjor física però ardents anhels amorosos, que els còmplices de Júpiter escullen per fer creure a Juno que la gelosia per les aventures del seu marit és infundada. La sàtira es veu reforçada pel fet que Rameau va assignar el paper de Platée a un tenor, la qual cosa dóna peu a Bieito a convertir la nimfa en un transvestit que intenta trobar el seu lloc en un cercle hedonista que es revela no posseir ni un bri de compassió. El programa citava com a referent el cèlebre Studio 54 de Nova York dels anys 70, i és cert que sobre la platea girava una gran bola de discoteca i que el vistós vestuari d’Anna Eiermann evocava l’època al mateix temps que mantenia certs elements (les perruques) del segle XVIII. Es tractava, en tot cas, més d’un element ambiental que determinant d’una posada en escena on no van faltar els elements ordinaris dels muntatges de Bieito que alguns detesten, a d’altres fan gràcia i a d’altres no provoquen ni fred ni calor. Per sort, en aquest cas els arbres no amagaven el bosc.

Una rockera passada de voltes: La Folie

Bona part de la força de suggestió del muntatge provenia del sensacional espai escènic dissenyat per Susanne Gschwender, un núvol de bombetes i llums multicolors que pujaven i baixaven i amb els quals Bieito va crear una gran varietat d’atmosferes, en algun cas d’una bellesa extrema, un marc pel qual es passejava un món frívol i despreocupat en el que destacava encara més la figura de la/el protagonista. La seva aparició, posant-se de mica en mica el seu abillament femení, va ser un cop de direcció magistral, un punt d’arrencada d’una caracterització de gran complexitat –l’esfereïdora confrontació amb l’anciana, més que probable mirall desolador del seu futur, al final de la primera part- d’un personatge que, en el seu anhel de ser estimat i acceptat, cau de quatre grapes davant el sadisme que l’envolta. La seva ràbia final al descobrir l’engany, en aparença un nou moment risible, va ser d’aquelles escenes que glacen el cor.

Una altra de les virtuts destacades de Bieito és la seva capacitat d’extreure actuacions d’un compromís sense límits dels cantants que accepten el seu joc. Va ser el cas de Thomas Walker com a Platée, negociant amb èxit raonable una tessitura molt aguda i suplint un timbre tendent a la grisor amb un fraseig d’una gran força de persuasió. Es pot dir que sobre les seves espatlles va raure bona part de l’èxit, la qual cosa no resta mèrits a un bon repartiment caracteritzat, a més, per una apreciable dicció francesa. Més fàcil ho tenia en aquest apartat, esclar, Cyril Auvity, un dels millors defensors dels papers d’haute-contre, un insidiós Thespis i Mercuri en franca camaraderia –bé, sí, Bieito fa que s’emboliquin- amb el sonor i flexible Sàtir i Cithéron d’André Morsch. Andreas Wolf com a Júpiter va combinar un timbre fosc amb un capteniment amanerat (a Bieito li deuria agradar el contrast), mentre que amb La Folie vam tenir alguns dels millors gags de la funció, una rockera passada de voltes servida per les agilitats embogides d’Ana Durlovski.

Platée a punt de casar-se amb Júpiter

Molts teatres prefereixen, abans que contractar conjunts especialitzats externs, confiar el repertori barroc a les formacions estables de la casa, una operació comprensible (i econòmica) que no garanteix, tanmateix, l’èxit artístic. Va ser el cas de l’orquestra i el cor de l’Òpera de Stuttgart (sobretot el segon), amb no poques imprecisions, malgrat els esforços de Christian Curnyn, protagonista d’un altre bon gag quan desperta a escena de la mona que du a sobre i entra en el fossat quan la funció ja fa uns minuts que ha començat. Al seu haver cal posar un bon tremp musical, sobretot en els nombrosos números de dansa –és una òpera francesa, no ho oblidem-, coreografiats amb humor per Lydia Steier. Resumint, un gran Rameau i un molt bon Bieito.  


Fotos: A.T. Schaefer