'Il trovatore' incendia el Festival de Peralada

Les versions d’òperes en concert es poden justificar de moltes maneres, essent una de les més usuals la dels que pregonen que, així, ens estalviem els horrors d’algunes posades en escena: per veure segons què a l’escenari (sexe i violència són els principals ofensors) millor fer-ho en concert. És curiós que ningú hagi girat aquest argument sobre si mateix, és a dir, per veure segons quins horrors de cartró pedra coberts de caspa teatral, és preferible el concert. No ens compliquem, tanmateix, la vida, hi ha dues explicacions amb més capacitat de consens. La primera és la impossibilitat de fer coincidir per a un període més o menys llarg de representacions un equip de primera. La segona, en el fons, és la més decisiva, sobretot en els temps que corren, tot i que s’amagui rere hipocresies i subterfugis varis: simplement, és més barat.

Amb o sense faristol: Mixa Didyk, Angela Meade i Leo Nucci

Assumint que l’òpera en concert és a la representada el que el cafè americà al ristretto, el Festival de Peralada va oferir una remarcable versió d’Il trovatore, començant per la incendiària direcció de Roberto Rizzi Brignoli. L’obra de Verdi, una de les meves favorites, tot sigui dit, és una cavalcada ferotge cap a l’anorreament, un títol fosc i terrible en el qual, des de l’ominós retruc inicial de les timbales, quatre personatges traumatitzats es dirigeixen sense fre cap al desastre. Així ho va entendre el director italià amb uns temps explosius que no excloïen momentanis recessos lírics, parèntesis per recuperar l’alè abans d’un nou assalt. Sense perdre la visió de conjunt, Rizzi Brignoli va revelar, a més, molts detalls de la partitura verdiana, veus internes, accents inesperats, que enriquien el discurs. El repertori operístic li convé a l’OBC, com evidencien sessions com aquesta, mentre el reforçat Cor de Cambra del Palau va causar molt bona impressió.

La principal revelació de la nit va ser la Leonora d’Angela Meade, veu fàcil i homogènia, fiato generós, greu segur sense forçar i agut expansiu capaç d’apianar-se amb dolçor, i agilitat més que suficient com per assumir la celeritat de la batuta en les cabaletes. Potser seria prematur demanar una mica més d’imaginació en el fraseig, però la musicalitat de la soprano nord-americana és irreprotxable. Marianne Cornetti va ser una Azucena de manual, histriònica i desaforada, servida per un instrument impactant si bé, més encara que en la Principessa di Bouillon al Liceu, va ser perceptible cert desgast provocat probablement per assumir rols com Lady Macbeth o Abigaille. Això sí, la mezzosoprano nord-americana no va necessitar refugiar-se rere el faristol per reviure les passions descontrolades de l’obra. Tampoc Leo Nucci.

A 70 anys, Nucci és com un supervivent d’una altra era, un baríton verdià en un moment en què l’estirp no té gaires exemples remarcables, encara que, ben mirat, ni en plenitud l’italià mai va tenir la densitat vocal dels seus predecessors més il·lustres. Tot i que el timbre s’ha secat i l’agut és més laboriós, Nucci segueix sent un Luna autoritari que podria donar alguns consells sobre línia verdiana a Mixa Didyk. Quin paper més reconsagrat que és Manrico, per molt que tingui al seu càrrec escenes de gran bellesa,  tothom està pendent de la maleïda Pira i el pinyol final, usualment baixat. Cert, Didyk es va socarrimar, i el seu cant sonava exòtic al costat dels seus companys, però en el conjunt de la vetllada no li va faltar ni empenta ni sensibilitat. Luis Ottavio Faria va ser un Ferrando més segur per baix que per dalt, mentre que Júlia Farrés (Inés), Vicenç Esteve Madrid (Ruiz) i dos membres del cor, Marc Rendón i Germán de la Riva, completaven amb encert el cast. Potser la ubicació anterior de l’escenari, al costat del castell, hagués estat més apropiada per a aquest Trovatore on no van faltar ni el públic impàvid d’habitud, ni la tramuntana bufant ni la fauna del voltant dient la seva: Peralada en estat pur. 

Foto: Miquel González