'Billy Budd' navega amb força a l'ENO

En algunes funcions, es produeix el miracle, aquell moment màgic on la música penetra per tots els porus i t’enlaira on no creies que era possible. En la nova producció de Billy Budd de Britten de l’English National Opera hi va haver un parell d’aquests instants, un a cada acte, i els responsables són perfectament identificables: el cor i l’orquestra de la casa, i el seu director musical, Edward Gardner. 

L'Indomitable encalça l'enemic francès

El britànic pertany a aquesta impetuosa generació de directors entre 30 i 40 anys que estén arreu els seus tentacles, si bé en el seu cas, per sort, ens estalviem la tonteria mediàtica que envolta a altres. El seu va ser un Britten abrasiu, de dissonàncies lacerants, amb un espectre dinàmic descomunal, des del pianíssim més subtil fins a l’explosió més eixordadora, amb metalls d’una ajustada brutalitat militarista, i sempre deixant respirar la música. En algun passatge em va venir al cap la música de Xostakòvitx, amb qui Britten establiria relació, tot pensant com dos dels gegants de la música de la segona meitat del segle XX es van moure ben lluny dels cercles més dogmàtics de l’avantguarda post Segona Guerra Mundial. Potser per això la seva música cada cop és més present en les programacions. L’altra idea que em va venir al cap va ser com, tot i els seus grans mèrits, els Brittens que hem vist al Liceu, al menys des del vessant orquestral, han estat coratjoses aproximacions, com no podia ser d’altra manera amb els anys d’endarreriment que portàvem, ja que no the real thing.

Billy Budd no troba ajuda en el capità Vere

 

Les onades sonores conjurades per Gardner lligaven a la perfecció amb la mirada violenta i claustrofòbica del muntatge de David Alden. No hi ha mar ni aire per respirar, només les entranyes opressives d’un vaixell d’entreguerres mundials (decorat de Paul Steinberg), on el camarot de Vere (i el seu uniforme) aportava una blancor encara més fora de lloc, la qual cosa multiplicava al pròleg i l’epíleg la desesperació del capità per la seva incapacitat per salvar Billy. Vere i els oficials eren la cúspide d’una societat a bord altament estratificada, com bé marcava el vestuari de Constance Hoffman, sotmesa a un règim de terror, a l’obediència cega a les ordres. La contundent crítica social d’Alden (o no estem vivint ara en un autèntic vaixell de l’infern que ens diuen des de dalt que només pot seguir un camí?) deixava una mica de costat el component homoeròtic de la trama, concentrat aquí en la figura rígida d’un Claggart que es mou sempre en línia recta per baixar les seves defenses quan s’apropia del mocador de Billy, però sense donar cap pista sobre l’atracció que el capità Vere sent pel mariner. Per altra banda, és d’agrair que per un cop aquesta obra no esdevingui una desfilada de Billys esculturals de tors nu (els anglosaxons ja tenen un terme, barihunks, o barítons sexis).

Claggart terroritza el Novençà

 

Una impecable feina d’equip va donar més realç a la funció, tot i que es pot demanar un Budd de projecció vocal més generosa que la de Benedict Nelson qui, tanmateix, va donar l’escalf just i el fraseig matisat que necessita Billy in the Darbies, la cançó que entona mentre espera l’execució. Kim Begley va ser un Vere de línia meticulosa, i si la tessitura pensada per a Peter Pears li venia una mica aguda, provocant petits indicis de fatiga al final de la funció, comptar amb veu amb més cos i menys blanquinosa que altres tenors britànics dóna un gruix suplementari al personatge. Matthew Rose va ser un Claggart llefiscós, tenebrós, penetrant i inquietant, és a dir, fantàstic. La plèiade de mitjans i petits papers d’aquesta òpera exclusivament masculina va deixar en molt bon lloc el nivell de l’ENO, destacant el Novençà traumatitzat de Nicky Spence, un dels personatges que van sortir més reforçats per la intensa direcció d’actors d’Alden

Fotos: Henrietta Butler