dijous, 27 de juny de 2013

Una reflexió sobre tres coincidències: Rolando Villazón, Jordi Savall i Rienzi



Aquest cop la intenció no és comentar un post, sinó un pre. En realitat, tres en un. Un detall previ: per organitzar-me la vida de forma una mica menys caòtica de l’habitual, faig servir una agenda Moleskine –no és cap missatge patrocinat- de pàgina per dia, que permet encabir-hi molta informació. Una ullada a l’agenda també permet veure amb més claredat una tendència creixent: les temporades musicals no només s’estan escurçant pel començament (cada cop més tardà), també pel final (cada cop més aviat). Aquest fenomen fa que l’habitual desert estival de propostes musicals a Barcelona sigui encara més llarg. Només cal mirar aquest mes de juny que s’acaba: els dies en blanc predominen, i quan estan ocupats molt sovint són per ofertes tipus òpera i flamenc, o sessions de guitarra més pensades per al turista passavolant.


Per això, vista l’escassetat concertística sobta molt que en un sol dia, aquest dijous 27 de juny, coincideixin tres propostes, tres, d’alt interès. Per una banda, Rolando Villazón torna a Barcelona per protagonitzar al Palau de la Música un concert d’àries de Verdi que serveix alhora de promoció del disc equivalent. No és estrany, per tant, que la sessió segueixi una altra tendència creixent, l’aliança entre sales de concert –que ja no poden pagar segons quins caixets- i agències de management i/o discogràfiques, per compartir costos i riscos. La segona cita és a l’Auditori amb Jordi Savall, de celebració pels 25 anys de La Capella Reial de Catalunya i alhora tancant un ressuscitat Festival de Música Antiga que ha estat sobretot un calaix de sastre de propostes disperses. I, per acabar, Rienzi de Wagner al Liceu, en versió concert, amb l’OBC d’orquestra visitant amb el seu titular al capdavant, Pablo González.


La pregunta davant tanta abundor en un sol dia és: els programadors dels tres grans centres musicals de Barcelona, no es parlen entre ells? No es coordinen? Si creguéssim que aquest és el millor dels mons possibles, podríem pensar que aquesta coincidència és una derivació de la nostra rica i diversa vida musical. Però no som ni Viena ni Berlín ni Londres ni París on les coincidències són inevitables. En un moment en el qual la massa melòmana, potser inferior al que tots crèiem, s’està reduint, aquest tres en un no beneficia ningú. Per cert, jo aniré a Rienzi, encara que només sigui per refermar que als crítics no ens fan gens de cas: l’últim cop que es va fer al Liceu, vaig desitjar que aquesta baluerna wagneriana no tornés fins 50 anys més tard. Només n’han passat 12.




Fotos: L'Auditori

2 comentaris:

  1. Lo que sí te puedo decir que el Palau estaba completamente lleno. Del Liceu y Auditori no sé la asistencia, pero a lo mejor Barcelona sí es como Londres o Berlín o como París o Viena; lo digo como hipótesis, a partir de lo vivido en el concierto de Villazón. Saludos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al Liceu hi havia força forats, per desgràcia.

      Elimina

Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan es facin amb uns mínims d'educació i respecte i no s'amaguin rere l'anonimat o pseudònims més o menys enginyosos.