‘Il trovatore’ arriba a les Wiener Festwochen en un muntatge estrafolari de Philipp Stölzl

Ni puc ni vull evitar-ho (allò dels plaers culpables és una bajanada): Il trovatore és una òpera que m’apassiona, m’entusiasma i m’arrossega cada cop que l’escolto, no debades deu ser la partitura més torrencial de Verdi. Per descomptat, per gaudir-ne com cal és precís comptar amb un quartet protagonista amb l’arsenal vocal adequat, i el Theater and der Wien en va reunir un de qualitats considerables. El muntatge tancava el cicle que les Wiener Festwochen, festival multidisciplinar dirigit per Luc Bondy (amb Stéphane Lissner al capdavant de l’apartat musical), ha dedicat a la coneguda com a “trilogia popular” de Verdi sense generar gaire entusiasme.

Ningú juga amb una Azucena tan ben armada

Carmen Giannattasio va ser una excel·lent Leonora, amb un atractiu tint fosc a la veu que ajudava a donar solidesa als greus sense pecar de poitrinage, agilitats sense problemes i aguts ben col·locats. Si en ocasions es podia demanar una personalitat interpretativa més marcada, la musicalitat i l’entrega de la soprano italiana van ser armes més que suficients. Una llarga llista de mezzosopranos eslaves s’han posat en la pell d’Azucena, i Marina Prudenskaya s’hi va afegir amb èxit. Sense la densitat d’altres congèneres (es va trobar a faltar una mica més de consistència al climàtic “Sei vendicata, oh madre!”), la cantant russa va recrear amb gest i veu el deliri del personatge, amb un acte segon especialment frapant. Ara bé, com a assumpció sense reserves de la concepció del director d’escena, la Ines de Mara Mastalir va ser impecable.

Leonora es confon d'esquena

 

A la meitat masculina, va dominar amb claredat el Luna d’Artur Rucinski. El pecat d’exhibicionisme en què va incórrer el baríton polonès pot ser perdonat pel gra líric de la veu, el legato acaronador i la insolència del registre agut. El Ferrando de Gábor Bretz va ser el paral·lel ideal d’Ines (s’emboliquen al segon acte?) per rotunditat vocal i adequació actoral. I Manrico? Depèn de l’escena, ja que la interpretació de Yonghoon Lee va ser intermitent. Després d’un inici engolat i mat, a l’escena amb Azucena es va mostrar exultant i heroic per tornar a afluixar en l’escena següent. “Ah!, sí, ben mio” va tenir bones intencions en el fraseig en una lectura, tanmateix, prudent, segurament pensant en el que ve després: si l’orella no m’enganya, va fer el do de la “Pira” però, fos quina fos la nota, l’esforç semblava tan colossal que potser no calia. Tampoc deuria ajudar gaire al tenor coreà el fet de cantar dues funcions en tres dies. És clar que als seus companys no es va notar. 

Manrico, a punt de socarrimar-se

Omer Meir Wellber, el jove director musical del Palau de les Arts de València, ha estat l’element comú d’aquest cicle vienès i, tot i desconèixer com ho va fer en els altres títols, les puntuals bufades que va rebre al final semblaven exagerades. A diferència de I due Foscari d’aquest curs a València, Wellber va prendre millor les regnes del drama. Cert és que encara s’emborratxa amb detalls narcisistes –frenades de tempo per fer-se l’expressiu, sobtades acceleracions per apujar la tensió: no és Barenboim tothom que vol-, però el pols va ser ferm, va respectar la coloració fosca de la partitura i va estar ràpid per apagar focs (quadrar desfasaments amb l’escena). L’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Viena i el Cor Arnold Schoenberg van ser puntals de la representació.

Una troupe de gitanos amb plantígrad incorporat

No descobriré la sopa d’all per dir que el llibret d’Il trovatore presenta força problemes per a la sensibilitat actual. Philipp Stölzl deu ser dels que creu que l’argument no té gaire sentit, per això opta per seguir la via de l’exageració, la paròdia i l’extravagància amb una estètica amb ecos del còmic i el cinema mut i gotes de l’absurd d’Alícia al país de les meravelles, això sí, amb un vestuari vistós (Ursula Kudrna) de l’era cervantino-shakespeariana, ple de gorgeres i mirinyacs. Tot passa entre dues parets depriments (decorat de Conrad Moritz Reinhardt i el mateix Stölzl), pròpies d’una cel·la de llunàtics, amb un terra inclinadíssim que deuria voler subratllar encara més el desequilibri dels personatges, en especial la més boja de tots, Azucena.

Azucena cau en poder del canó de Luna

La direcció porta al límit una gestualitat melodramàtica (les poses de dolent de Luna) i alhora una acció coreografiada amb intencions hilarants (els soldats del comte són cosins dels Keystone Cops). Tret d’algunes llicències –Azucena s’apunyala tan aviat que es passa mitja hora dessagnant-se-, i d’unes projeccions decebedores encara que estiguessin inspirades en Dalí i Magritte, Stölzl és prou fidel a la trama i, encara que mai ho admetré en un tribunal, el muntatge em va distreure força. Coproduït amb la Staatsoper de Berlín, aquest Trovatore arribarà a finals d’any a la capital alemanya amb les entrades ja exhaurides. Els motius? Barenboim a la batuta, Anna Netrebko com a Leonora i Plácido Domingo com a Luna. El veterà tenor fent de baríton s’integrarà en aquesta estètica estrafolària?  

Fotos: Matthias Baus